Crònica d'un viatge

Comencem

2008-10-31T00:45:00.000-07:00

Bé, a veure com sortirà això. Escrivim aquest blog més que res per nosaltres mateixos, per tenir una crònica del viatge a Bangladesh i l'Índia que hem realitzat aquest mes de setembre de 2008, però hem decidit de fer-la en forma de blog per diverses raons:

Perquè és senzill d'escriure-ho entre els dos des de qualsevol ordinador.
Podem prendren's-ho amb calma i anar escrivint la crònica poc a poquet.
Es poden pujar fotos de la manera més simple.
Es poden posar links per ampliar informació.
En acabat, intentarem exportar-ho a PDF per guardar la crònica junt amb les fotos.
I podem anar compartint les nostres experiències amb els amics!

Potser la millor manera de començar seria explicar per què redimonis vam fer aquest viatge. D'acord, a l'Índia hi va molta gent, és una terra fascinant, mítica, amb grans monuments, etc. Però Bangladesh!? Ningú va a Bangladesh!
Vejam, l'Índia és una opció simple: ja fa molts anys que volíem visitar aquest país, sobretot la Vero, amb un ex jefe que fins i tot va anar a l'ashram del gurú Sathya Sai Baba, però també el Marc, que des que va traduir l'obra Buda, d'Osamu Tezuka, tenia unes ganes enormes d'anar a la terra que va veure néixer (bé, tècnicament no, ja que va néixer a una zona que ara és Nepal, però bé, aceptamos barco como animal acuático) i evolucionar el Buda Siddharta Gautama.
Però Bangladesh? Doncs molt senzill. A la nostra etapa a Osaka com a estudiants de màster i doctorat vam conèixer en Jashim, un company de la Vero que és de Bangladesh. Ens vam arribar a fer força amics i al final vam prometre que un dia l'aniríem a visitar al seu país. Sí, d'aquelles típiques promeses que rarament es compleixen, però nosaltres teníem molt clar que hi volíem anar, i que un viatge a Bangladesh és ideal per combinar-ho amb l'Índia.
I així, tres anys després de la promesa, i amb en Jashim acabat de casar (en un matrimoni arranjat, és clar, com és costum en aquells països), vam poder fer-ho realitat. Vamos que nos vaaaamos!

5 de setembre - El viatge

2008-10-30T01:33:00.000-07:00

Dhaka (la capital de Bangladesh) no és precisament un destí gaire freqüentat pels viatges internacionals, per la qual cosa hi ha molts pocs vols que hi vagin. I els pocs que hi van són força cars, val a dir. Quan vam comprar el nostre bitllet, al gener, vam veure preus astronòmics, però per sort n'hi havia un només un, que tenia un preu molt interessant. La pega del bitllet és que calia fer dos transbordaments: primer Barcelona-Madrid, després Madrid-Doha i finalment Doha-Dhaka, amb la companya Qatar Airways.

Però bé, què hi farem, oi? Al gener encara no es parlava de crisi econòmica, però tampoc és qüestió de llençar els diners. A més a més, era interessant tenir la opció de veure Doha, capital de l'emirat àrab de Qatar, encara que fos des de l'aire, així que som-hi. Vam sortir el dia 5 de setembre de l'aeroport de Barcelona, en un vol d'Air Europa cap a Madrid. Encara hi havia la paranoia de l'accident de Barajas de feia un parell de setmanes, sort que no volàvem amb Spanair! En tot cas, el vol va ser plàcid.
Després, transbordament a Madrid, vam haver de sortir de la terminal i buscar el taulell de Qatar Airways com si fossin uns passatgers que comencen en viatge des de Madrid, quina murga! Per sort, l'equipatge ens el van facturar des de Barcelona i a més a més teníem temps, que si no... Arribem al taulell i... Colló, quina cua!!!! Merda, ara sí que no arribem! Error: la cua era pel taulell del costat, d'Aerolíneas Argentinas, d'un vol a Buenos Aires. El taulell de Qatar Airways estava desert, tot per a nosaltres (buf!), i a sobre aconseguim seients d'emergència per estirar les cametes durant els dos vols!! Yuju!
Bé, no ens esplaiarem gaire en el viatge en sí. Els dos avions (Madrid-Doha i Doha-Dhaka) eren molt correctes, tots dos teniem pantalles individuals amb un munt de pel·lícules i jocs per escollir (quines partides de Tetris ens vam marcar, tu!) i a sobre al primer vol van repartir un "kit de vol" molt interessant amb taps per les orelles, màscara per tapar els ulls, uns mitjons calentons i un raspall de dents amb una mica de pasta. Caram! Què devien donar a business i a primera?
El primer avió, per cert, era una mica estrany. Era el típic jumbo, però amb la particularitat que no tenia particions en mig de l'avió; es veia tota la secció de classe economy des del principi fins al final. Un efecte molt curiós. Ah, i és clar, com passa en les companyies de països musulmans, la pantalla de navegació (el mapa aquell en què surt la posició de l'avió, l'altura, la velocitat, el temps restant de vol, etc.) també indicava la direcció de la Meca perquè els musulmans poguessin resar correctament.
Bé, arribem a Doha i en sortir de l'avió... PUM!!! Bufetada d'aire calentíssim! Mare de déu, quina calor que fot allà, en ple desert àrab, la mare que els va parir! I sort que eren les 9 del matí, que si no... L'aeroport de Doha és un aeroport normalet, correcte, però per influència de la veïna Dubai, que està muntant una ciutat increïble i aspira a ser una de les ciutats més modernes i ambicioses del món, els paios aquests volen xupar roda i estan construint un aeroport enorme i moderníssim també.
La ciutat, vista des de l'aire, és una ciutat força moderna, però no sembla tenir res d'especial; només que hi fot una calor de collons i que l'aire estava molt encalitjat, no sé si a l'ambient hi havia sorra o què, però hi havia una espècie de calitja força lletja.
En arribar i passar pel control, un noi ens dóna la benvinguda i ens demana els bitllets per donar-nos informació cap a on anar. Mira el bitllet, ens mira a nosaltres i ens diu "aneu a Bangladesh?" i nosaltres "sí". Resulta que el paio és de Bangladesh i li estranya un munt que hi hagi gent occidental que vulgui anar al seu país!!! "Però hi aneu per negocis?" "No". "Aleshores?" "Doncs de turisme, a visitar un amic i tal...". El tio es queda amb una cara curiosíssima i ens acomiada amb un somriure. Nosaltres: "colló, ni que fos tan estrany anar a Dhaka, no?" Poc ens ho pensàvem que el paio tenia raó d'estar estranyat...

6 de setembre - Dhaka by night

2008-10-29T11:17:00.000-07:00

El vol que ens duia de Doha a Dhaka va arribar puntual a l'Aeroport Internacional Zia de Dhaka, la capital de Bangladesh. Un aeroport petitó però força correcte, tot s'ha de dir. El primer xoc cultural, però, va trigar por a arribar: només sortir de l'avió, i anant cap al control de passaports, veiem els guàrdies de seguretat ¡cuinant a sobre de les cintes d'equipatge! Sí, sí, a sobre de les planxes metàl·liques dels aparells aquells de rajos X per on passen les maletes abans d'embarcar. I allà estaven els tios, tallant cogombres i altres vegetals a sobre dels aparells de rajos X. Ja t'hi cagues!

En fi, tu... Passem el control de passaports, recollim les maletes i sortim... Però què passa aquí? Tothom està menjant! Guàrdies de seguretat, personal de neteja, fins i tot els militars que, armats amb carrabines, vigilen l'aeroport... Tots menjant! I vinga, nanos, tots plegats posant les mans a dins d'unes galledes de plàstic plenes d'arròs barrejat amb verdures i carn picada i menjant amb germanor! (amb les mans, és clar, que a Bangladesh es menja amb les mans).

La resposta? Doncs que havíem arribat en ple mes del Ramadà, de fet havia començat només 3 o 4 dies abans que arribéssim nosaltres i com que Bangladesh és un país musulmà, doncs evidentment segueixen la tradició del Ramadà. Això bàsicament és un ritu musulmà que consisteix en polir el propi esperit durant un mes sencer en el qual un no pot menjar ni beure res de res des de la sortida fins a la posta de sol. Tampoc no es poden mantenir relacions sexuals, ni fumar (això s'agraeix, veus?), ni tampoc fer actes impurs, dir paraulotes, portar-te malament...
Nosaltres en realitat temíem molt el tema Ramadà, ens feia molta por anar a un país musulmà en aquesta època, però vist en perspectiva (ja ho anireu veient), estem contentíssims d'haver-ho experimentat. Francament, en aquest viatge hem après molt sobre l'islam!
Nosaltres vam arribar a Dhaka just en el moment de l'"iftar", que és l'hora oficial de la posta de sol i quan es dóna permís per poder menjar un primer àpat després d'un dia de dejuni. Per això tothom estava primer cuinant i després endrapant. Quins nassos, oi?

Un típic plat d'iftar, amb tot tipus de croquetes (boníssimes),
mango, llenties i vés a saber què més...

Doncs bé, un cop arribats, esperem que ens vingui a buscar el nostre amic Jashim a l'aeroport. Així que sortim a l'exterior i, després de rebre una bufetada tremenda de calor humit que ens fa suar com a polls i ens fa témer el pitjor pel viatge en aquest aspecte, esquivem les hordes de tios que ens ofereixen taxis i tal (no hi havia ni un occidental, per cert)... Però en Jashim no arriba. I no arriba... Al final el vam haver de trucar, resulta que hi havia un embús de trànsit monumental i va fer força tard. En tot cas, va ser una primera presa de contacte força curiosa amb el país, ja que vaig haver de sortir de l'aeroport i fer una volta per si el veia, i l'ambient era francament curiós: molta calor, molta gent per tot arreu i la típica por i paranoia del viatger en un país estrany on a més és de nit... Però no, els bangladeshis, com vam poder veure, són molt i molt amables!
I per fi arriba el Jashim, amb el seu Toyota negre importat de segona mà del Japó (com molts cotxes a Bangladesh, ja que condueixen per l'esquerra igual que els japonesos i per tant molts cotxes japonesos de segona mà hi van a parar). Retrobada emotiva i cap a casa seva que fem! Al cotxe, l'acompanyava el seu cunyat Shabuj, que, ja ho veureu més tard, ens va fer de cicerone durant la nostra estada a Dhaka. Durant el viatge, quin merder! Tot ple de bicicletes amb seients per a passatgers (rickshaws), evolucions motoritzades dels rickshaws (autorickshaws), cotxes, autobusos tronats (tronadíssims!!!)... Tots anant a la seva, ficant-se enmig del trànsit a lo bèstia i fent anar el clàxon de gust! Colló, els clàxons! Això és comú a tota Àsia (menys el Japó), em penso, tot el dia estan pitant i pitant. Quin xivarri! Que pesats!

Un dels molts busos TRONATS que corren pels carrers de Dhaka

En fi, que arribem a casa del Jashim i ens presenta la família: primer de tot, la seva dona Nilu, amb la qual s'hi havia casat sis mesos abans en un matrimoni arranjat (com és costum a Bangladesh). Una noia molt amable, molt guapa i molt intel·ligent. El seu cunyat Shabuj ja l'havíem conegut al cotxe, però allà coneixem també la seva filla Anika, adorable i a la qual li vam agafar molt de carinyo, i a altra gent de la família. La seva mare, que la pobre està força malalta, no la vam conèixer aquell dia, sinó més endavant.
Doncs res, comencen a sortir plats exòtics que ens ofereixen tot amablement... Tot boníssim! Picant? Teníem molta por amb el tema picant, tothom ens havia fumut molt la por al cos, però... Home, sí que picava una mica, però totalment comestible! I molt bo!
Resulta que estàvem menjant el típic menjar d'iftar (el moment de la posta de sol on es dóna permís per menjar després d'un dia de dejú de Ramadà), tot molt bo i molt calòric. I tot just mitja hora o tres quarts després... Tatxan! Arriba el sopar! Merda! I ens havíem afartat abans amb l'iftar!

Sobre les 4 o les 5 de la tarda, els carrers s'omplien de paradetes en què
els venedors venien els menjars típics d'iftar

Però bé, allà és costum, això. Primer iftar, i més tard el sopar. En aquest cas, l'iftar era sobre les 6.15 de la tarda, el sopar sobre les 8-9 i llavors es lleven a les 3 o les 4 del matí per fer el primer àpat del dia. De fet, s'omplen el dipòsit de gust, aquesta gent! A partir d'aquí, res de menjar... Ni de beure! Amb la calor i l'humitat tremenda que fa! Per sort, sempre van respectar que nosaltres no som musulmans i per tant ningú ens mirava malament ni ens deia res si menjàvem o beviem durant el dia. Tot un exemple de tolerància.
El sopar, per cert, també boníssim, tot deliciós! Llàstima que havíem pringat menjant massa tot just mitja hora abans i que no vam poder menjar gaire, però la veritat és que tot era boníssim. I evidentment, menjar amb les mans... Al principi fa cosa i de fet és difícil que no et rellisqui dels dits i se t'escampi l'arròs pringat de curri per la samarreta, però quan t'hi acostumes doncs és una manera com una altra de menjar. Que som en un país estranger i ens hem d'adaptar, no?
En fi, com que ja estàvem molt i molt cansats del viatge, ja no vam fer res més aquell dia i vam anar a dormir com els angelets... Zzzzzz...

Ja som a Dhaka!

7 de setembre - Dhaka

2008-10-28T21:06:00.000-07:00

Tot i ser diumenge, aquí no hi ha res tancat. No ho està perquè als països musulmans el dia de festa és el divendres, per la qual cosa el diumenge és un dia feiner com qualsevol altre. El nostre amic Jashim, és clar, ha d'anar a treballar. La mala sort ha volgut que estigués molt i molt enfeinat just quan nosaltres el vam visitar, amb una sèrie de projectes nous que requerien la seva atenció.

Però res, escolta, els bangladeshis són una gent tan amable que procuren en tot moment que tinguem algú que ens ajudi i ens acompanyi, i això durant la nostra visita li va tocar a en Shabuj, el cunyat d'en Jashim. En Shabuj treballa en un negoci d'importació i justament tenia uns dies bastant lliures, de manera que va insistir en acompanyar-nos. Per un cantó, anar amb algú et resta llibertat, però per l'altre, en un país tan diferent com Bangladesh, ajuda moltíssim. A més a més, tot i haver sigut colònia britànica, molt poca gent parla anglès! Però això sí, els que en parlen se t'acosten pel carrer i et pregunten que d'on ets, i per què has visitat el seu país, i si esteu casats, i si teniu fills... Molt curiós.

Carrers de Dhaka... ¡Caos i rickshaws!

Jo crec que deu haver-hi gent a qui això de tantes preguntes potser li molesta, però a nosaltres no. I què vols fer, si vénen amb un somriure espectacular a la cara? Amb aquelles cares tan negres dels bengalesos i aquelles dents tan blanques!
El primer que fem és anar a una oficina perduda vés a saber on per anar a comprar els tiquets del "Rocket", el vaixell que ens durà a Khulna l'endemà al vespre (més sobre el Rocket més endavant). Sort d'en Shabuj, que si no ens hauria costat trobar l'oficina de marres! L'oficina, molt Philip Marlowe, així fosca, amb ventiladors al sostre, i tothom treballant sobre pupitres de fusta i omplint impresos i fent-ne còpies amb paper carbó (ni aire condicionat, ni ordinadors, tu, totalment a l'antiga). Semblava la màquina del temps.
Tot seguit, insistim molt a en Shabuj, que està obsedit en què hem de veure el Museu Nacional (i pobres de nosaltres, som alèrgics als museus! El millor museu és a peu de carrer, tu! Quina mania de ficar-ho tot en vitrines!) perquè ens acompanyi a la zona coneguda com "Old Dhaka", és a dir "Vella Dhaka". Al final ho aconseguim. Carai, quin merder!

En Shabuj sobre un rickshaw. Saluda! (Al principi, el Shabuj pretenia pujar tres al mateix rickshaw, pobre conductor, que ha de pedalar... Però aquests paios, tot i ser tan prims, tenen una força brutal a les cames i podem amb tres i fins i tot quatre persones)

Old Dhaka és realment caòtica: està plena de carrers estretíssims pleeeens de botigues i pleeeens de gent, i amb un fotimer de rickshaws per tot arreu. Quin cacau! Bé, una mica com el Gòtic, però a lo bèstia. De fet, segons vam poder deduir, Old Dhaka és una mica allà on viuen les classes baixes de la ciutat, i per tant la gent que té una mica de peles l'evita tant com pot. De fet, el Jashim ens va dir que feia 15 anys que no anava a Old Dhaka! També ens va comentar que quan necessitava alguna cosa que només es trobava a aquesta part de la ciutat, hi enviava algú (amb tanta gent i tant d'atur, hi ha molta gent disposada a fer feines absolutament denigrants a canvi de dos duros, i si no mireu els rickshaws. El Jashim de fet té fins i tot un conductor, però l'últim l'havia acomiadat feia poc...) Déu n'hi do quin mercat laboral! Igual que aquí, oi?
El primer lloc al qual anem és el palau d'un antic nawab, és a dir, una espècie de ricacho explotador que es va aliar amb els anglesos durant el seu domini de l'Índia i vivia com un maharajà (mai millor dit). L'edifici en sí era força bonic, però l'exposició interior era una mica cutre, amb objectes que utilitzàven a l'època que donava la sensació que els haguessin comprat un diumenge a la fira d'antiguitats de la Plaça de la Catedral de Barcelona. Però bé, Dhaka no té gaires atraccions purament turístiques (això i un fort que no vam veure perquè era tancat) i suposo que ells estan orgullosos del que tenen i ho volen ensenyar, és lògic.
A Old Dhaka vam aconseguir convèncer en Shabuj que lloguessim una barca (amb barquer) durant una hora perquè ens passegés pel riu. Era una recomanació de la guia de viatges, però a ell no li acabava de convèncer... Però al final ho vam fer i mare meva, va ser genial! Primer, el merder que hi havia al moll: si els carrers de Dhaka són un cacau de trànsit, aquell moll era el mateix però sobre l'aigua. Barques, barques i més barques!

¡Merder de barques!

El passeig en barca, genial. Va ser una autèntica passada poder fer munts de fotos d'altres passatgers en barques, gent banyant-se al riu, nens passant-s'ho de meravella, gent treballant... Un espectacle i una tranquilitat que no tenen preu. La Vero per cert va aprofitar per fer una petita becaina...

Una noia sobre una barca. No es veuen gaires dones
al carrer a Bangladesh, molt poques de fet.

Gent banyant-se al riu

Aquesta foto ens agrada molt

Mentrestant, el telèfon del Shabuj anava sonant cada mitja hora aproximadament: era el Jashim, que el trucava per assegurar-se que estàvem bé, que no ens passava res, etc. Buf, una mica aclaparador sí que era, eh? Nosaltres sospitem que el que realment volien ells era ensenyar-nos la Dhaka més moderna i/o opulenta, la dels grans magatzems, els museus, els palaus, les botigues de luxe... Però és clar, museus n'hem vist milers, grans magatzems i botigues, les que vulguis, palaus igual... Però de Bangladesh només n'hi ha un al món i de Dhaka també!!! Nosaltres volem veure com viuen els bangladeshis, que això és el que de debò ens fascina. D'altra banda, és clar, també és comprensible que vulguin demostrar que el seu país avança i que no tot és misèria i malviure. Ja ho entenc, ja, però tot i la misèria evident que hi ha per tot arreu, a Bangladesh no hi ha gaire gent que sembli infeliç. Què passa, que com més pobres, més feliços? Perquè tothom anava amb un somriure per davant, tu! Realment fa pensar, oi?
La pròxima parada va ser (ja no podíem resistir més la pressió) el Museu Nacional de Bangladesh. Nosaltres sospitem que si el Shabuj no ens arriba a portar al museu dels nassos, en Jashim l'hauria deixat sense carrera de pare. El pobre ENS HAVIA de dur al Museu. Bé, tu, cap allà que fem, no? Un cop al museu, el Shabuj ens diu que se n'ha d'anar a una sala que hi ha al mateix museu per resar (els musulmans han de resar cinc cops al dia (tot i que molts s'ho salten), i durant el Ramadà està mal vist no fer-ho) mentre nosaltres visitàvem les exposicions.
El museu en sí... Mira, ara ens alegrem d'haver-hi anat! Francament, molt cutre, però tenia gràcia. Bàsicament presenta el país de Bangladesh des de tots els vertents: història, geografia, fauna, etnologia, art, etc. Els objectes estan exhibits dins de vitrines fetes de fusta vernissada, ja velleta i plens de pols per dins (els animals dissecats mereixerien una entrada a part) i els displays d'etnologia, amb els seus ninots, són fantàstics. A destacar el diorama titulat "la feina diària del pagès de Bangladesh", en que surten dues dones currant com unes gamaruses i el pagès de Bangladesh fumant-se un piti al porxo de casa! Boníssim!
Després del museu, ja estàvem força cansats i vam decidir de tornar a la casa a refrescar-nos una mica i descansar (la calor humida que fa és espectacular). Al vespre, per fi, podem fer una sortida sols (després d'un interrogatori extrem sobre quin camí seguiríem i si sabríem tornar): ens dirigim al New Market, un mercat enorme que hi ha a prop de cal Jashim, per veure què hi ha. Increïble! Un munt de roba com mai l'he vist i a preus ridículs... La pega és que fotia tanta calor allà a dins que qualsevol es posava a remenar les piles i menys a emprovar-se coses... L'aire condicionat no és gaire comú a Bangladesh...

Roba en venda al New Market

Després de voltar una mica, trobem l'àrea dels llibreters i ens dediquem a tafanejar una mica, i també aprofitem per comprar la guia de l'Índia, que no l'havíem comprat a Barcelona perquè pensàvem que a Bangladesh la trobaríem més barata i a més a més no aniríem tan carregats.
Després de l'operació guia, vam fer un altre cop cap a la casa, però ja s'acostava l'hora de l'iftar i els carrers s'omplen de gent de gom a gom, espectacular la gentada! Gent venent, gent comprant, gent passejant... I, de sobte, els imams pugen als minarets de les mesquites i comencen a cantar per tota la ciutat! Ha arribat el crepúscul, l'hora de l'iftar, l'hora de la festa! Aquest moment, en què els imams sortien a resar per indicar que s'havia acabat el dia de dejuni, va ser molt especial tots els dies que vam passar a Bangladesh. L'ambient realment canviava moltíssim i la gent s'il·luminava.

El merder pre-iftar a la vora del mercat. ¡Quanta gent!

Sopant a cal Jashim, amb la Nilu, la petita Anika i en Shabuj

Doncs bé, ens vam afanyar cap a la casa i vam menjar primer l'iftar i al cap d'un parell d'hores, el sopar (quin tip de menjar!). Al vespre, per fi vam poder estar a soles amb en Jashim i la Nilu i vam poder sortir a fer un passeig nocturn en rickshaw en el qual ens van ensenyar la Universitat de Dhaka (on treballa en Jashim) i tota la pesca. La Vero es va vestir de bangladeshi per a l'ocasió, amb un vestit que li va deixar (i després regalar) la Nilu. Que bonic!

La Vero ètnica amb en Jashim i la Nilu

La Vero, ètnica, amb la petita Anika, la mare d'en Jashim i la Nilu

El grafisme del dia

2008-10-28T10:17:00.000-07:00

Se puede decir más alto, pero no más claro... "Labanna Cosmetics & Imitation"
D'acord que a Bangladesh hi ha moltes coses piratilles (rellotges Rolej, samarretes LaCosta, etc.) i falsificacions flagrants, però posar-ho al cartell de la botiga és una mica massa, no? XDDDD

Condons "Green love"? Què passa, que són de color verd? Són ecològics? O és que els agrada el verd i punt? I no entenc per què estava en anglès, quan tota la resta de cartells eren en bengalès!

Culturilla: la història de Bangladesh

2008-10-27T04:00:00.000-07:00

No, no us espanteu. No us posarem pas dates detallades ni anys, ni noms enrevessats. Aquesta és una entrada molt simple perquè entengueu una mica més Bangladesh: què és aquest país i d'on ha sortit?
Tota la zona del subcontinent indi, que ara comprèn els països d'Índia, Pakistan, Nepal, Bangladesh, Sri Lanka i Bhutan, havia estat sempre un bon cacau de països, petits regnes (és a dir, "raj", governats pels "raja" o reis, alguns dels quals es feien dir "maha-raja" -gran rei-) i tota la pesca. Tot i ser un batibull terrible de religions i fins i tot d'ètnies, bàsicament aquesta regió ha estat tradicionalment intercomunicada i forma una espècie d'ens global. És una mica complicat d'entendre, i no estic segur d'entendre-ho del tot. Només diré que tota aquella zona es percep una mica com ara nosaltres ens percebem com a membres de la Unió Europea. És a dir, Espanya no és Alemanya, ni de bon tros, però entre Espanya i Alemanya hi existeix l'afinitat de ser més o menys de la mateixa raça, compartir molts trets culturals, etc. Ens sentim més a prop dels alemanys que dels ugandesos, per exemple.
Doncs al subcontinent indi passa més o menys el mateix. Poden haver-hi hagut tres guerres entre Pakistan i l'Índia, amenaces (serioses) nuclears fins i tot, però entre ells hi ha una espècie de química estranya. El cas és que l'Índia, Pakistan i Bangladesh van estar sota domini britànic (algunes àrees més que d'altres, és clar) durant força temps, fins que després de la II Guerra Mundial van obtenir la independència.

El raj britànic l'any 1909

Tot i l'oposició de Gandhi i molts altres, que volien que el nou país independent fos un país unit, les dues àrees amb més concentració de musulmans van témer que si les seves comunitats havien de formar part d'un enorme país amb una majoria de gent d'una altra religió (hindú), sempre estarien marginats i no podrien tenir mai la paella pel mànec. En tot cas, les regions musulmanes van pressionar per formar un estat independent de l'Índia. Així, el 1947, finalment es va concedir la independència a la zona i van néixer els estats de l'Índia i del Pakistan.
Això va ser una gran tragèdia, ja que va obligar a moltes famílies a desplaçar-se a un cantó o l'altre de la nova frontera segons la seva religió. Va ser un cacau molt important i una tragèdia enorme, ja que era impossible traçar unes fronteres clarament segons la distribució religiosa. En aquesta regió del món, hi ha moltes religions i totes barrejades: el teu veí pot ser hindú, o pot ser sikh, o parsi, o jainista, o musulmà, o cristià... És igual, hi ha força harmonia.
El problema més inmediat, però, va ser que les dues zones musulmanes que van obtenir la independència sota la mateixa denominació "Pakistan" estaven totalment separades per molts centenars de kilòmetres: hi havia "Pakistan Occidental" (l'actual Pakistan) i "Pakistan Oriental" (l'actual Bangladesh).

Evidentment, l'invent no podia funcionar bé. Era obvi que la part més gran i poderosa, l'Occidental, seria la que tallaria el bacallà, mentre que els altres serien una espècie de colònia. I de fet, l'única cosa que els unia era bàsicament la religió, perquè ni l'idioma ni els costums eren comuns. De fet, el que ara és Bangladesh té molt més en comú amb la zona de Calcuta i rodalies que amb Pakistan: la zona índia de Calcuta i el que ara és Bangladesh sempre s'havien anomenat "Bengala" i formaven un sol ens comú, amb la mateixa ètnia, la mateixa llengua (el bengalès) i els mateixos costums. L'única cosa diferent era que a la part occidental (actualment Bengala Occidental, un estat de l'Índia amb capital a Calcuta) hi havia més hindús i a la oriental (actualment el país independent de Bangladesh) hi havia més musulmans. Punt.
Ja de per sí, el primer intent de partir Bengala que van imposar els britànics el 1905 ja va acabar com el rosari de l'aurora, va ser considerada una humiliació i una afrenta. És a dir, que el que hauria sigut lògic és que ara tinguessim un país anomenat Bengala, i no un estat que forma part de l'Índia i un altre d'independent.
Tornant al tema Pakistan, els occidentals van intentar imposar la seva llengua, l'urdu, sobre la part oriental. Això va generar molt de merder al que ara és Bangladesh, i de fet el tema de la llengua va ser el que va començar a generar més simpaties independentistes. Al final, la zona de Bangladesh va decidir que ja en tenia prou de tanta marginalització i el 1971 va declarar-se independent. Evidentment, a Pakistan no li va fer gens de gràcia la cosa i va declarar la guerra als separatistes. L'Índia s'hi va ficar pel mig, hi va haver força cacau a la zona en aquella època i al final Bangladesh se'n va poder sortir i va declarar-se independent.
Perquè us feu una idea de com d'important era (i és) la llengua per a ells, el nom "Bangladesh" significa "país (dels parlants de l'idioma) bengalès": bangla (bengalès) + desh (país de).

8 de setembre - Compres, embussos i a córrer!

2008-10-27T03:42:00.000-07:00

Al matí vam decidir que volíem anar a veure si podíem comprar algunes coses, com ara roba, pel·lícules, etc. La idea original era comprar un munt de coses, sobretot roba, que en aquests països tens roba boníssima de marques molt conegudes a tot el món a preus ridículs (les fàbriques són en aquesta zona del món) per posteriorment, per no haver-les de carregar durant tot el viatge, enviar-les per correu. Així és que vam preguntar al Jashim i família on podíem anar per fer bones compres.

Un quiosc bangladeshi amb revistes

Ens van dir "aquí és un bon lloc" i cap allà que fem. Aquest matí el teníem lliure perquè en Shabuj havia d'acompanyar la mare d'en Jashim a l'hospital i no podia acompanyar-nos, de manera que vam agafar un rickshaw, vam regatejar el preu i vam fer cap al lloc que ens havien indicat. Nosaltres ens esperàvem una espècie de mercat caòtic, però no... Ens vam trobar un centre comercial modern i força maco, tot s'ha de dir. Havíem caigut un altre cop a la "trampa" dels bangladeshis que volen mostrar als visitants el cantó més modernitzat i bonic de la seva nació en comptes del caos i el cutrerío de la zona d'Old Dhaka (que és la que, als ulls d'un estranger, té de llarg més encant). Tsk!

El centre comercial, l'orgull nacional

Però bé, no estava gent malament el lloc. Tot i ser modernet, tenia el seu encant i les seves dosis de cutrisme. De roba no en vam comprar gens, ja que contràriament al que esperàvem no vam veure gaires botigues amb roba de marca coneguda (no és que siguem de marques, però en un país estrany, veure un logo conegut dóna tranquilitat i garanties que estàs comprant bona qualitat). Això sí, vam comprar uns quants DVD (piratilles, és clar). Allà la indústria del DVD és tota pirata, i curiosament distingeixen entre els "made in Pakistan" (sinònim de bona qualitat) i els "locally made" (sinònim de no gaire bona qualitat, bàsicament còpies amb CD-R de les versions pakistaneses (que tot i ser pirates estan fetes en una fàbrica).

En Shabuj i les seves filletes. Que monos!

Després de les compres, tornem a casa, on ens espera en Shabuj per anar a Old Dhaka per una petició que li havíem fet el dia abans: volíem comprar algunes pintures i decoracions de les que duen els rickshaw, que són francament curioses, boniques i barates. Tot i no entendre gens per què recoi volíem aquelles coses, ens va acompanyar un altre cop a Old Dhaka, a la zona on es concentren les botigues en què compren els conductors de rickshaw (peces de recanvi, decoracions, el que sigui). Allà, primer vam anar a veure un familiar o conegut del Shabuj, que té una espècie de farmàcia, i tots quatre vam anar a una de les botigues, on vam triar unes quantes planxes, les vam pagar i vam marxar contents.
Les pintures dels rickshaw són fetes a sobre de planxes d'estany i són bastant boniques i sobretot són molt originals i autèntiques. Són un gran record de Bangladesh i en vam comprar forces per regalar als nostres amics i familiars. Però és clar, als bangladeshis simplement no els entra al cap que un occidental vulgui allò: i per què no compreu un quadre de veritat!? deien... Que noooo! Això SÍ que és un quadre DE VERITAT. Més autèntic que això no hi ha res!!!

Comprant "rickshaw art" a la botiga

El problema, però, és que són força grosses i ens vam trobar que no ens hi cabien a la motxilla. A més a més, eren molt incòmodes de portar, per la qual cosa vam decidir que les enviaríem per correu des de Khulna, la ciutat a la qual aniríem. Després de la compra, vam tornar a cal Jashim, ja que ens havia promès que ens duria a una botiga que ell coneixia on la Vero es podria comprar un vestit bengalès. El cas és que va arribar força tard i no teníem gens de temps, però de tota manera ens hi volia portar.
Vam pujar al cotxe i, després d'una bona estona en què vam estar més aturats que rodant per culpa dels embussos terribles, vam anar a trobar la Nilu (que treballava allà a la vora) i vam anar a la botiga famosa. La roba, per sort era molt bonica i la Vero es va comprar el seu vestit en temps rècord, ja que anàvem molt justos de temps.

Una mostra de rickshaws decorats. ¡Una passada!

De tornada, havíem de passar primer per casa, acomiadar-nos de la gent (ens van donar regals, també, molt bonics tots, una passada) recollir les maletes i després anar cap al port, on pujaríem al "Rocket". El que no comptàvem és que hi hauria uns embussos tan i tan terribles que una mica més i perdem el vaixell!! Dhaka és la ciutat amb més densitat de població del món, i certament això es nota als carrers! Tot i que per sort no hi ha gaires cotxes, comparativament parlant, sí que hi ha molts rickshaws, autorickshaws (CNG, els hi diuen), motos, etc. I fins i tot així, els carrers s'omplen i és impossible avançar! Vam trigar com una hora en arribar des del centre comercial fins a la casa (un trajecte que sense gaire trànsit hauríem pogut recórrer en 10 minuts com a màxim).

El CNG, per cert, vol dir "compressed natural gas", i el nom fa referència al tipus de combustible que fan servir, que teòricament és menys contaminant que la gasolina i el gasoils convencionals. El govern ha decidit canviar els vehicles de gasolina per aquests en un intent de reduir la polució de la ciutat, perquè l'aire de vegades arriba a ser irrespirable i pensem, sobretot, que la majoria de gent es desplaça o bé a peu o bé amb rickshaw, és a dir, estan respirant fums tota l'estona!

Embús de rickshaws!!!

Però tornem al tema, la nostra contrarrellotge: un cop a la casa, van insistir que ens fessim mil fotos amb la família de record (i el rellotge que corria!) i fins i tot tenien la taula preparada perquè mengessim alguna cosa!!! Sí, home! S'agraeix molt la hospitalitat, sí, però francament estàvem histèrics i l'última cosa que pensàvem era asseure'ns tranquil·lament a menjar quan sabíem que només faltava una hora o menys per la sortida del vaixell i que la nostra intenció original era arribar al vaixell justament una hora abans de la sortida! I sabíem que entre la casa i el port hi havia un mínim de mitja hora de camí, amb la qual cosa anàvem justíssims. En tot cas, vam menjar una mica de sopa per compromís, i ens vam posar algunes coses delicioses en tuppers perquè ens ho enduguessim.

La Vero, la mare del Jashim, la petita Anika i la Nilu

A partir d'aquí, carreraaaaa! Va ser com a les pel·lícules. El Jashim ens va dur en cotxe, però l'embús era terrible i quan vam ser ja a les portes d'Old Dhaka era evident que no aniríem gaire més lluny amb el cotxe. Faltaven 15 minuts per la sortida del vaixell! Així que baixem del cotxe i, amb en Shabuj, pugem a dos rickshaws que ens durien al moll... Va costar força trobar un segon rickshaw, per cert! Ja ens estàvem menjant les ungles!
Per fi, després d'una cursa en rickshaw pels carrers estretíssims d'Old Dhaka, arribem al moll del "Rocket". Buf, el vaixell hi és! Anem cap allà i... Que estrany, si no hi ha ningú al vaixell... ??? Preguntem i ens diuen "no, home, si aquest no és el Rocket que surt ara, el d'ara és just a l'altra punta del port". Quèeeeee!? Deu minuts o menys per l'hora de sortir i ja veus el Shabuj, el Marc i la Vero, carregats com a mules, corrent pel port i esperant que no passés allò típic de les pel·lícules, que just quan arribes el vaixell se n'acaba d'anar... I justament el Rocket estava l'últim del moll, l'últim d'un reguitzell de vaixells i ferris inacabable!!!
Per si fos poc, durant la nostra carrera pel port va tocar l'hora de l'iftar i el pobre Shabuj, que devia tenir la gola més seca que un estropall, es va aturar a comprar una beguda. Sí, sí, ja ho sé que la necessites, però tio, que arribem tard!!! Aquell dia, els cants dels imams i la gent menjant alegre no em van semblar tan màgics, veus?
Quan vam arribar al Rocket, era l'hora clavada de sortida. Afortunadament, al final va marxar amb un quart d'hora aproximadament de retard, per la qual cosa no l'hauríem perdut, però... Buf! Que a la guia de viatges posava que era recomanable ser allà amb molta antelació!!! Un cop al vaixell, suats com a polls però ja tranquils, vam poder menjar-nos les delícies que ens havien posat als tuppers i recuperar-nos una mica. Ens vam acomiadar d'en Shabuj i cap a Khulna falta gent! La nit, la vam passar al vaixell, és clar... Un vaixell del qual parlarem a la pròxima entrada i en què hi viatjava un altre estranger, el primer i únic que vam veure en tota la nostra estada a Bangladesh i que era un enginyer de ponts australià que havia vingut a treballar en un projecte.

Posta de sol des del Rocket: una vista del moll de Dhaka just abans de la nostra sortida

El grafisme del dia

2008-10-27T01:00:00.000-07:00

Dos cartells de dentistes a Old Dhaka. No ho sé, tots dos fan por a la seva manera particular, no? Imagina't que a algun queixal del seny li dóna per fer-se notar durant el viatge! Brrr!

9 de setembre - Rocket

2008-10-26T04:44:00.000-07:00

En aquell moment no ens ho va semblar, però veient-ho ara, des de la perspectiva del silló de casa teva després d'un viatge tan llarguet (18 dies), el viatge en Rocket va ser l'experiència més especial i preciosa de tot el viatge. Possiblement és una de les experiències més al·lucinants que hem tingut mai. I no precisament pel "subidón" d'adrenalina, sinó al contrari, per la tranquil·litat i la pau que vam respirar.

Un altre Rocket que ens vam creuar de camí

El que és curiós és que ni tan sols molts bangladeshis coneixen això, de fet ni el Jashim ni el Shabuj n'havien sentit a parlar (nosaltres ho sabíem per la guia, que ho recomanava moltíssim). De fet, la seva pregunta òbvia quan van saber que el Rocket trigava 30 hores en fer el recorregut Dhaka-Khulna va ser "i per què no aneu en autobús, que només triga 7 hores?" 23 hores de diferència!!!! WTF!?
Però bé, ja que la guia deia que era tan bonic i tan recomanable, i que a més a més per internet també haviem trobat molt bones paraules sobre el Rocket, vam voler-ho provar.
El Rocket és un servei de ferris que comunica algunes ciutats i regions de Bangladesh: només hi ha quatre Rockets en servei, dels quals nosaltres vam pujar al que s'anomena Ostrich (Estruç). I, "alucina, vecina", tots quatre són vaixells autèntics dels anys 1920!!!! Concretament, l'Ostrich està en servei des de 1929!!!! Gairebé 80 anys!!!!! No tinc prou signes d'admiració per expressar com d'al·lucinant és això.

Això igual sortia en un Tintín...

I la gràcia és que no són vaixells de turistes, reconvertits, reconstruïts i adaptats amb connexions wi-fi i tele d'alta definició, no... Són vaixells de veritat, que fan els mateixos trajectes que fa 80 anys i de la mateixa exacta manera, transportant gent i mercaderies per l'entramat de rius de Bangladesh (parlarem més sobre la geografia en un altre post).
Els Rockets són vaixells propulsats amb rodes com les dels antics vaixells del Mississipi; actualment moooolt pocs vaixells hi ha al món que funcionin encara amb aquest sistema. Evidentment, als seus inicis aquests vaixells anaven a vapor, però amb el temps els van posar motors dièsel.

Una de les dues rodes de propulsió, des de dins

Hi ha tres categories al vaixell: 3a, 2a i 1a classe. La gent que viatja en 3a bàsicament està estirada per terra, sobre mantes o allà on poden; la gent de 2a ja té camarots però són força deixats. La secció de 1a té camarots, un menjador comú, cambrers i el més increïble de tot, una coberta d'ús exclusiu amb cadires i tal a la proa del buc. Més colonial impossible! De fet, quan vam pujar al Rocket vam pensar "collons, això és colonial total, aquí m'hi podria imaginar flegmàtics cavallers anglesos prenent el te". I això va ser abans que sapiguessim que REALMENT era colonial i que REALMENT hi havien pujats flegmàtics cavallers anglesos prenent el te! Francament, dubto que a tot el món hi hagi una experiència històrica tan autèntica com aquesta en ple segle XXI. I si en sabeu alguna, digueu-nos-la, sisplau.

La flegmàtica Vero prenent-se un te a coberta

La secció de 3a

En tot cas, després de pujar al vespre anterior al Rocket i sopar una mica (un dels cambrers era IGUAL que el personatge Pagoda de la pel·li The Tenenbaums XDDD), vam estar veient els homes musulmants resant a la cuberta, tots mirant cap a la Meca. I com que no teníem gaire cosa més a fer i estàvem molt cansats de tot el dia corrents, ens en vam anar a dormir.

Que viene el coooco y te comeráaaa...

El Marc a dalt de tot del vaixell!

El vaixell va poc a poc i, com que va pel riu i amb les rodes Mississipi, no es belluga gens, gens!!! I a sobre és increïblement silenciós, almenys des de la part de 1a no se sent gaire soroll de motor, tot i que quan baixes a 3a sí que el sents, ben fort. De manera que vam dormir de meravella.
Al matí següent, vam aprofitar per fer una mica de bugada, rentant a mà les camises, calçotets, mitjons i calces i estentent-les a la coberta. Tots els altres ens miraven amb unes cares d'aguantar-se el riure...! I a sobre va ser molt còmic quan, a la tarda, vam parar en un port en què la gent esperava un polític que viatjava al Rocket. L'aclamàvem amb càntics i aplaudiments i ell, abans de desembarcar, va sortir a saludar-los... Justament al costat dels nostres calçotets estesos! Ens volíem fondre, ja ja!

La bugada... Quin glamur!

Tot el dia va transcórrer en una espècie de núvol de pau i tranquil·litat indescriptible. Asseguts a la coberta, llegint, de tant en tant demanàvem un te, miràvem el paisatge BRUTALMENT bonic del Bangladesh rural, ens afartàvem de fer fotos, xerràvem amb els altres passatgers (tots de Bangladesh, ja que l'únic estranger que havíem vist havia sortit del vaixell a la primera parada, a la matinada)... També un dels cambrers, que estava força avorrit (com que era el ramadà, ningú no menjava ni bevia res, excepte nosaltres) i que es deia Ashim, ens va estar explicant coses i ens va dur a la cabina de comandament i a la part superior del Rocket en una visita molt interessant.

La Vero escrivint el diari de viatge al menjador de 1a

En fi, un viatge espectacular amb moltes parades pel camí per deixar i recollir passatgers i mercaderies. I cada port era una festa! Ja no sé ni les fotos que vaig arribar a fer aquell dia de gent encantadora (com que som estrangers i no en veuen gaires, tothom ens saludava, ens somreia i es posava bé per la foto!), paisatges encisadors, llançaments de caramels als nens als ports, nous amics, una migdiada espectacular, deliciós menjar que ens feien a la cuina del vaixell (vam menjar un peix deliciós anomenat "hilsa" amb unes patates fregides que potser són les millors que hem menjat mai)... Val la pena anar a Bangladesh ni que sigui només per pujar al Rocket. Sí, sí, sense exagerar! Preu del bitllet Dhaka-Khulna (30 hores): 11 euros per cap.

Plato de hilsa con patatas: 300 taka; Coca-cola: 20 taka, Botella de agua: 15 taka...
Un viaje en Rocket... No tiene precio!

I una altra de les grans coses que ens va passar al Rocket va ser conèixer els nostres nous amics: en Jony, la seva dona Tuny i el seu amic Dalim. Més sobre ells en pròximes entrades.

Els nostres nous amics

Especial fotogràfic del viatge en Rocket

2008-10-26T02:42:00.000-07:00

Com que durant el trajecte pels rius de Bangladesh vam fer tantes fotos i tantes han sortit meravelloses, volem compartir-ne unes quantes amb vosaltres:

10 de setembre - Khulna i l'aventura de correus

2008-10-25T15:02:00.000-07:00

Khulna ens va rebre que ja s'havia fet fosc. Des del vaixell estant, en Jony i en Dalim ens anàvem indicant com es deien els pobles dels voltants i van posar especial èmfasi en el que en Jony deia "el meu lloc especial", un pont construit el 2005 amb ajuda japonesa, ens van dir, on anaven sovint tota la colla. L'endemà mateix vam tenir ocasió d'anar-hi també nosaltres, però en aquest moment no ho sabíem encara. En baixar del vaixell, van insistir en acompanyar-nos fins a prop de l'hotel, que quedava a prop de casa d'en Jony.

Escena en un mercat

Quan els nostres rickshaws es van separar, però, el nostre conductor va fer mitja volta i ens va dur cap a on li va donar la gana (vol dir que es va fer el desentès com aquell qui convenientment "s'equivoca" i ens va dur a un altre hotel on devia cobrar comissió si ens hi quedàvem). El vam deixar fer però en arribar li vam haver de dir que fes mitja volta. "Va, gira cua que no cola." I el noi, molt amable tot s'ha de dir (tot i que molt murri), va acotar el cap i apa. Ell ho havia d'intentar.
L'hotel Royal International de Khulna és molt correcte i aquella nit vam descansar de veritat. L'endemà ens vam llevar disposats (com diria la Maite) a conquerir Khulna!

Vaig veure un nen, li vaig preguntar amb gestos si podia fer-li una foto...
I de sobte van sortir un munt de nens corrents a posar-se per la foto!
Quina gent més maca!!

Però el destí tenia altres plans. En Marc tenia molt clar que havíem d'enviar el paquet amb els regals que ens havien fet a Dhaka el dia anterior (s'agraeixen els regals infinitament, però en l'inici d'un viatge llarg, si són regals voluminosos i una mica pesants, val més enviar-los), i per tant Correus era la primera parada del matí. Com que l'agent de viatges de l'hotel, amb qui el Jashim ens havia posat en contacte per organitzar-nos un tour a la zona del Sundarbans (properes entrades) no ens va convèncer, la segona era trucar al Jony (que ens havia comentat que tenia un tiet també agent) o bé anar a una agència recomanada per la guia de viatges.
Però Correus ens va derrotar. Després d'una bona estona, el Marc s'havia currat un paquet espectacular, allargassat i una mica amorf però compacte i sòlid; i així i tot, al senyor de correus no li va agradar. Era un home amb una barba d'estil jueu, cofia negra i una túnica blanca. Com que ningú parlava anglès, amb gestos ens va fer donar-li uns diners i es va fer esperar uns bons vint minuts o més; en tornar, venia amb una tela blanca, tisores, fil, cera i una agulla espectacular. Ho va treure tot i el tio... es va posar a cosir-nos un sac!!!
Suava mentre treballava, però es notava que hi estava bregat. Amb gestos em feia aguantar per aquí i per allà. Quan ja ens semblava que era perfecte, mitja hora més tard, torna amb cera vermella i una mena de foc per fondre-la i acabar de tancar les costures, no fos cas!!!

El famós sac, ja cosit, tancat i resegellat amb cera... T'hi cagues!

Tot el procés va durar gairebé dues hores, i el pitjor va ser que vam sortir de correus sense haver pogut enviar el paquet, que finalment (vam saber després de córrer una altra oficina de correus i d'acabar desesperats) era massa gran. La nostra idea original, que era anar a correus de bon matí, enviar el paquet en un moment, i després buscar la manera d'anar aquella mateixa tarda a la zona dels Sundarbans s'anava fent cada vegada més irreal. Quina ràbia més infinita!!!!
Derrotats, rabiosos i desesperats, tornem a l'hotel i truquem al Jony. I en 15 minuts, el Dalim i ell es planten allà al rescaaat! Sap aquell que diu "no hay mal que por bien no venga"? Doncs va ser aquest cas!

De seguida va quedar decidit: el Jony trucava el seu tiet, l'agent de viatges, per trobar-nos amb ell aquella tarda. El Dalim i jo ens n'anàvem a passejar en rickshaw al New Market, i el Jony i el Marc reprenien l'aventura del paquet per esbrinar quin era el problema.

En Jony i la seva flamant moto de marca Bajaj

Pobrets, entre recórrer diverses oficines de correus i DHL i esperar que tornés la llum a l'oficina des de la qual van finalment poder enviar el paquet (a Bangladesh són molt freqüents els talls de llum) van trigar més de dues hores a sortir-se'n. Fet i fet, tot el sant matí per enviar un punyetero paquet!!! Mentrestant, el Dalim i jo vam estar passejant pel mercat tranquil·lament, xerrant sense parar de política del país, de les opcions que tenen els joves allà i de la seva situació, que és una mica particular perquè és orfe des que el seu pare, polític, va morir en circumstàncies estranyes... i d'altres coses. Amb ell vaig saber que el ramadà, pels joves, és una mica relatiu, i que com a actes de rebel·lia es fiquen en paradetes tapades a prendre un te, fer un mos i comprar cigarrets (a granel). Jo li vaig dir que era fumadora ocasional, però li vaig estalviar estar xerrant amb una estrangera, tots sols, que sobre era dona i fumava (l'endemà, amb més confi i tota la colla, sí que m'hi vaig llançar).

Crepúscul al riu de Khulna

Mentrestant, el Marc no només resolia el tema del paquet amb el Jony i recorria els carrers de Khulna sobre la flamant moto del Jony, sinó que anava coneixent els amics i col·legues del seu guia que diu que el va passejar per mig poble. Ja, ja!

Finalment ens vam retrobar tots plegats a cal Jony, vam conèixer la seva mare, el seu tiet i el soci. Ens vam proposar de fer una ruta l'endemà a un preu prou bo i la possiblitat de fer-lo tots plegats, amb el Jony, Dalim i un parell d'amics més que vam conèixer aquella tarda. Doncs per què no? A la jungla falta gent!

El paisatge de camí a l' "special place"

Mentre esperàvem que es fes l'hora de menjar, els nois ens van dur al seu "special place", passant per l'universitat de Khulna, on havia estudiat l'Agfar, que ara està intentant continuar estudiant a l'estranger, i que quan li vaig proposar de provar sort al Japó fins i tot va fer una incursió ràpida a casa seva a imprimir un esborrany de la seva proposta de tesi a veure què em semblava! Brutal! El mitjà de transport? Atenció, que té "guasa". Si ens semblava que pujar més de dos en un rickshaw era massa pel pobre "pedalador", a Khulna encara són més bèsties perquè tenen un invent que es diu "van" i que és bàsicament un remolc pla enganxat a una bici... I al remolc hi poden pujar quatre o cinc persones! El pont quedava força lluny, a cinc o sis quilòmetres, i els "pedaladors" dels dos "van" que vam llogar van suar la samarreta de valent, però sense perdre en cap moment el somriure. Fliiiipa!

La Vero, l'Agfar, el Dalim i el Sagar, a sobre del van. Mireu el conductor, que somrient!

Tots plegats, a sota del pont

En tornar, ens esperava... iftaaaar! La mare del Jony és una gran cuinera, a qui hem promès enviar un llibre de cuina catalana en anglès, que s'hi defensa. Va veure que m'agradava tant el misti (que és dolç) que es va oferir a fer per l'endemà una nova varietat del misti més un pastís de xocolata. Ja el veureu, ja...

a nit va acabar amb una compra de DVD al New Market i la perspectiva de dormir poquet, que a l'endemà quedàvem a les 6.30 per marxar als Sundarbans, la terra dels tigres de Bengala.

A cal Jony

Geografia de Bangladesh

2008-10-25T01:17:00.000-07:00

Un altre post informatiu, aquest cop sobre geografia. És que si no s'expliquen segons quines coses, és impossible fer-se a l'idea de com és un país, oi?

Bangladesh, tot el país, és bàsicament un delta brutal, el delta més gran del món. Imagineu-vos el delta de l'Ebre, però a escala infinitament més gran. El cas és que en aquesta zona van a parar dos dels rius més grans de l'Àsia, el Ganges-Padma i el Brahmaputra, que s'uneixen a uns cent quilòmetres de Dhaka. A partir d'aquí, es forma un riu brutalment enorme i altres rius que van a parar al mar, a la badia de Bengala.

Cada riu d'aquests en fa deu com l'Ebre... Si no més!

Això què provoca? Doncs que Bangladesh és un país amb terra molt i molt fèrtil, ideal per al cultiu d'arròs i per a la formació de jungles i selves... Però alhora, com que bàsicament el país és un gran delta (és a dir, que el territori s'ha format per les deposicions de sorra i terra de riu amunt) no té pràcticament muntanyes; és un territori molt pla. Això provoca que sigui un país molt afectat per les inundacions, ja que no està gens preparat i a més a més posar regnes a uns rius tan brutalment grans en un país tan pobre és poc menys que impossible.
Molta gent mor cada any per culpa de les inundacions, és una tragèdia que es repeteix any rere any. De fet, quan vam sobrevolar el país en avió, vam veure moltes zones inundades cap al nord: aigua, aigua i més aigua! El que és curiós és que ells ja hi estan acostumats i no els sembla pas res d'especial, que hi hagi inundacions i mori gent o es quedi sense casa.
Només hi ha muntanyes (turons, més aviat) cap a la part est del país, a prop de la frontera amb els territoris nord-orientals de l'Índia i Myanmar (Birmània). La resta, tot verd, tot rius, i una jungla espessíssima cap al sud.
La jungla del sud s'anomena Sundarbans i és la jungla més gran del món de manglar, és a dir, arbres que poden viure tant en aigua salada com en aigua dolça (dependent del fluxe de les marees, pot haver-hi aigua dolça que baixa del riu o aigua salada que entra de la badia de Bengala). Els Sundarbans s'estenen entre Bangladesh i l'Índia, però és a Bangladesh on hi ha més extensió de manglar de lluny i la jungla es manté més verge. És en aquesta selva on viu el mític i agressiu tigre de Bengala.

Bangladesh via satèl·lic (cliqueu per ampliar)

11 de setembre - Sundarbans

2008-10-24T09:50:00.000-07:00

La diada nacional de Catalunya la vam passar en un entorn francament peculiar. El dia anterior havíem quedat amb el Jony i la seva colla que ens passarien a buscar a l'hotel sobre les 6.30 del matí i allà eren, puntuals.

Al viatge hi anàvem nosaltres dos, és clar, però també l'oncle del Jony (a qui els hotels subcontracten normalment perquè porti turistes als Sundarbans i viu d'això), el seu soci, i llavors els amics Jony, Dalim i Sagar (que resulta que és militar de les forces de l'aire, el tio!). Fèiem una bona colla, francament, i va ser bonic poder-hi anar amb ells.

En tot cas, pugem a una furgoneta i cap allà que anem... Primer de tot havíem de recórrer uns 30 o 40 quilòmetres fins a arribar a la localitat de Mongla, que és d'on sortia el vaixell. Durant el camí, anàvem mig endormiscats, mig xerrant i de sobte sento... CROK! la furgoneta s'inclina cap avall pel meu cantó, sento un soroll com CRRRRKKKKK (de fregar fort a terra) i, sense encara ser conscient de res, miro per la finestra i veig... UNA RODA QUE CORRE SOLA PER LA CARRETERA!!! I a sobre, la roda PAAAAM, enganxa un pobre iaio que caminava tan tranquil·lament per allà. Havíem perdut la rooooda!!! Que heavy, tu. Ens podríem haver matat! Però no, simplement vam frenar i punt. L'avi a qui la roda havia atropellat havia pres mal, però per sort va ser només un cop...

La "fregoneta" sense roda...

En tot cas, de sobte la carretera es va omplir de xafarders que veníen a veure què havia passat; nosaltres (no només la Vero i jo, també en Jony i companyia) vam decidir de ficar-nos en una barraca que hi havia per allà a prop a prendre un te i fer un cigarret mentre l'oncle del Jony buscava una solució. La va trobar ràpid: va llogar un "shimun", que bàsicament és un "van" (recordeu, la bicicleta amb remolc) però en comptes d'anar amb una bici, va amb una moto. El Jony i companyia, contentíssims perquè es veu que no havien pujat mai en aquell tipus de vehicle (XD). Al cap de 20 minuts o així, érem al port de Mongla.

Fent un mos mentre esperàvem reprendre el trajecte

Allà, vam pujar al vaixell i vam fer cap als Sundarbans. Com hem explicat al post anterior, els Sundarbans són la zona de manglars més gran del món, un autèntic tresor de la natura i una jungla espessíssima. La millor manera de visitar els Sundarbans és fer un viatget de tres dies aproximadament, ja que et pots endinsar molt a la jungla (en vaixell, pels cents de canals que hi ha) i arribar fins a la badia de Bengala i les platges que hi ha cap al final. Nosaltres no teníem tant de temps i ens vam haver de conformar amb un sol dia, i a més a més només vam poder veure una part molt superficial. Però bé, ja que vam tenir la sort de conèixer tots aquests amics, algun dia hi tornarem a visitar-los i llavors ja visitarem els Sundarbans com déu mana. De moment, la visita ens va servir per tenir una idea de com és un manglar i de quina fauna hi ha allà.

Els manglars dels Sundarbans. Aquesta vegetació pot viure
tant en aigua dolça com salada.

La petita zona que vam veure estava bastant preparada pels turistes i era una mica avorrida: tot i així, vam veure cérvols, micos, crancs, un llangardaix enorme, peixos amb potes (!!!!) i cocodrils. També vam poder entreveure un dels famosos dofins dels Sundarbans! Els tigres de Bengala ens van evitar, tot i que no m'estranya, perquè cap al migdia fa una calor i una humitat que espanta i els tigres devien estar fent la migdiada de gust en mig dels matolls (el millor moment per veure tigres i fauna en general és a primeríssima hora del matí i cap al tard). Tot i això, el Sadar es va voler fer l'heroi i portava una branqueta a la mà a tota hora. Quan li vaig preguntar què feia amb allò, em va dir tot seriós "és que si ve un tigre i ens ataca, li puc ficar això a la boca i així no ens podrà mossegar". Boníssim, que bufó! XDD

Fauna Sundarbanesca

A destacar els micos, que s'acosten tot decidits a veure què passa i com et despistis et fumen la bossa o el que duguis. Un d'ells una mica més i queixala en Dalim! Quina cabrejada duia el tio (el mico, no el Dalim)! Va ser molt divertit.
No ens vam poder endinsar gaire més a la jungla perquè es veu que més aviat al matí hi havien vist un vaixell desconegut i, com que en aquesta àrea de vegades s'hi refugien criminals, segrestadors, terroristes i vés a saber què, no era prudent endinsar-nos gaire (no sé si era veritat o una bola per fer-nos tornar més aviat, francament). En tot cas, aquí la visita va fer un gir inesperat, ja que l'oncle del Jony ens va preguntar si ens agradaria visitar un dels poblets que hi ha a la ribera. I vam dir que sí.
El poblet va ser impactant perquè la gent que hi viu són francament pobres. Però molt! Molt pobres! Viuen de la pesca i de la caça, i alguna vegada reben ensurts en la forma de tigres que s'acosten nedant al poble per fer un mos (he dit que són carnívors i que no es tallen a l'hora d'atacar les persones i menjar-se-les?). En tot cas, la gent d'allà, molt amables, ens va rebre amb els braços oberts i vam poder veure com viuen, en barraques de fusta i de forma molt i molt pobre. Realment, en aquesta part del món no ha arribat gens la tecnologia ni res de res de la vida moderna, viuen com vivien a Bangladesh fa segles. Era molt interessant.

Una mare amb el seu fillet. Que macos!

A destacar una iaia que hi havia a la qual, a través de l'oncle del Jony, li vam preguntar que quina religió professaven al poble. Ens va respondre que eren musulmans, però també va extendre el dit índex i va dir que realment, totes les religions eren "ek" (una). Anava dient: "ek, ek" (una, una). Quanta raó tenia! I que imbècils que som per barallar-nos per culpa de les religions i creences, tu! Si tot és el mateix, coi, només que vist des de prismes diferents!

La iaia que diu que totes les religions són la mateixa.
Quanta raó té, senyora!

Molt a prop d'allà també hi havia un poblat de prostitutes i els seus fills. Es veu que els mariners, quan arriben al port de Mongla, un dels més importants del país, es "diverteixen"... I quan una d'elles es queda prenyada, la fumen fora del poble i el lloc on van a parar, les pobres, és aquell poble d'allà. Feia molta llàstima.

El poble de les prostitutes

En tot cas, vam tornar al port de Mongla i... Allà ens hi esperava la furgoneta d'abans, la que havia perdut la roda!!! El conductor s'havia espavilat a tornar a posar la roda! Francament, feia molta por pujar a la furgoneta aquella, però què has de dir...? Així que, amb força jiñe al cos, vam pujar i, ja que teníem una mica de temps fins que es fes fosc, vam anar primer cap a Bagerhat, una ciutat famosa per les mesquites que hi ha. Són les més antigues del país i també hi ha la mesquita més important.
Primer vam anar a la tomba de Khan Jahan Ali, un sant musulmà que va ser el que va fer construir totes aquelles mesquites, i que està situat a la vora d'un llac molt sagrat. Un home molt amable (aparentment), ens va voler ensenyar el recinte i fins i tot em va guiar cap a l'interior i va destapar la tomba, que estava inscrita amb un gravat molt bonic de lletres aràbigues, però que normalment no es pot veure perquè està tapada amb una tela. La Vero no va poder entrar al recinte per ser dona, per cert... El Jony estava molt malcarat tota l'estona i qualnl'home va demanar-me una donació i jo vaig fer per treure el moneder, el Jony em va fer un gest amb la mà i ell van començar a discutir. De sobte, em vaig veure mig empès a sortir del recinte, posar-me les sabates i cap a fora... Un cop al cotxe, em van explicar que el paio aquell és un oportunista molt intel·ligent, que va de guardià de la tomba, però que és un qualsevol que s'embutxaca les "donacions". Cap dels meus diners hauria anat a la conservació del recinte, sinó que se'ls hauria patejat ell! Encara sort que en Jony em va impedir donar-li res...

El senyor "llest" ensenyant-me la tomba. Aquí es fregava mentalment les mans
pensant en la donació que li donaria el guiri (és a dir, jo).

Tot seguit, vam fer cap a la mesquita més important de Bagerhat i de tot Bangladesh, la Shait Gumbad, però finalment no hi vam entrar perquè 1) ens van dir que per dins no valia la pena; 2) el preu de l'entrada per als estrangers era ridículament alt; i 3) s'acostaven uns núvols negríssims i de sobte va començar a ploure de mala manera.
Doncs res, cap a Khulna falta gent! Primer de tot, vam anar a casa del Jony, on la seva mare ens esperava amb un pastís de xocolata deliciós (el que va prometre preparar-nos el dia anterior) i una nova versió espectacular del dolç bengalès per excelència, el mishti. Fet i fet, ja havia arribat l'hora de l'iftar (recordeu, els imams sortint a cantar de sobte i l'ambient del carrer in crescendo, un moment preciós) i ens van dur a ca l'oncle del Jony... Mentrestant, havíem quedat que el Jony i el Sadar s'endurien les meves targetes de memòria per fer-se còpies de les fotos i de passada fer-me'n un backup en DVD, de manera que hi vam anar l'oncle, el seu soci i el Dalim, només.

La mare del Jony i la Vero davant del pastís i el mishti

A casa de l'oncle vam menjar l'iftar (quin fart de menjar) i de passada ens va presentar tota la seva família i part de l'altra. Mare meva, allà no paraven de sortir persones: que si fills, tiets, nebots, cosins... Fins i tot una nena ens va fer una demostració de ball popular de Bangladesh que li estaven ensenyant a l'escola. Una canya, que hospitalaris!!
Però la cosa no s'acabava aquí, perquè l'oncle ens volia convidar a sopar al millor restaurant de la ciutat. Francament, no calia, i menys ara que estàvem tips i retips després del pastís, el mishti i l'iftar! Però no, vinga, a sopar s'és dit. I el Jony i el Sadar que no arribaven... Estaven tenint problemes i no hi havia manera de gravar els DVD de cap manera. Els pobres es van quedar sense sopar i això que el menjar, com sempre, era molt i molt bo. Va ser la primera i última vegada que vam menjar en un restaurant a Bangladesh, per cert. Tots aquests dies vam anar de convidats!
Finalment, per fi ens van acompanyar a l'hotel, on ens esperaven en Jony i en Sadar, que em van tornar les targetes tot derrotats perquè no s'havien pogut fer les còpies, i vam quedar que al dia següent ens vindrien a buscar a les sis del matí per acompanyar-nos a l'estació de tren, ja que el nostre viatge prosseguia i havíem de ser a Calcuta al dia següent. I ells, tant sí com no, es volien acomiadar de nosaltres...

El Marc enmig de la família de l'oncle!

12 de setembre - Adéu Bangladesh, hola Índia

2008-10-23T02:42:00.000-07:00

El dia 12, com ja estava sent habitual, va començar d'horeta al matí, ja que a les 6 del matí havíem quedat amb la colla del Jony perquè ens acompanyarien a l'estació de tren, on agafaríem el tren cap al poble de Benapole, un dels tres o quatre passos fronterers que hi ha entre Bangladesh i l'Índia (en tot el país). I sí senyor, allà éren ells, i fins i tot l'oncle i el seu soci, que molt amablement ens van ajudar a arribar a l'estació, a comprar el bitllet i a trobar un seient al tren.

L'estació, el tren i el Jony i companyia que se'n van. Adéu!

Tot i que l'oncle i el soci van marxar un cop van veure que estaríem bé, en Jony i companyia ens van voler acompanyar fins al final i no van baixar del tren fins que no va ser l'hora de la sortida. Que macos! Va ser un comiat molt emotiu i esperem que algun dia els podrem tornar a veure.

Quatre senyores assegudes al tren

El viatge en tren va ser força avorrit: el tren anava força lent, era molt tronat (però alhora això que estigués tronat tenia el seu encant aventurer) i es va anar omplint de gent fins que va ser ple de gom a gom. El trajecte devia durar un parell d'hores o una mica més. Jo calculo que el trajecte Khulna-Calcuta, si es pogués fer directament i en línia recta, es podria fer en un parell d'hores o un màxim de tres, però el fet d'haver de passar la frontera, que és a dues hores al nord, fa que el viatge en total sigui d'unes sis hores, comptant que una hora mínim la perds en els tràmits fronterers.
Al tren vam tenir la sort de conèixer en Kukhu i la seva dona, que es veu que són parents de l'oncle del Jony (la "family connection" és una passada a Bangladesh, ja que qui més qui menys té un cosí, un nebot, un oncle o el que sigui a qualsevol de les ciutats més importants del país). Ell és un xicot tot seriós que té un negoci de recanvis per a cotxes i ella és una noia molt amable que encara estudia. El curiós és que, contràriament al que és comú a Bangladesh, es van casar per amor i a sobre ella és cristiana i ell musulmà. Però la gràcia és que s'estimen de veritat i ell respecta la seva religió sense cap problema.

Menjant lassi (amunt) i mishti (avall) amb en Kukhu i la seva dona a Kolkata

Un cop arribats a Benapole, allà ens esperava el nebot de l'oncle del Jony, a qui havia trucat perquè ens donés un cop de mà a la frontera ja que, segons ell "treballa allà". Dit i fet, allà era el nebot, que pel mòdic preu d'una propineta, ens va colar a totes les cues i ens va guiar per tots els tràmits de sortida del país. Increïble, tu!
Un cop a la part índia, ja anàvem una mica més perduts, és clar, ja que la "family connection" en teoria s'acabava allà. Però no, perquè vam tornar-nos a trobar en Kukhu i la seva dona a la frontera (també anàven a Calcuta, per un tractament mèdic) i ens van ajudar un cop més a superar els tràmits, a canviar diners (de taka de Bangladesh passàvem a rúpies de l'Índia) en un canvista de confiança que no ens timaria (gaire) i a buscar bitllets per a l'autobús cap a Calcuta (els trens, segons ells, no són recomanables perquè s'omplen massa de gent i són un merder). Malauradament, no quedàven bitllets per al bus, de manera que vam decidir llogar un cotxe amb conductor a mitges perquè ens portés.

Aquesta foto és de Kolkata i no té res a veure,
però personalment m'agrada molt

Mare meva, el conductor! Era com el Fittipaldi de l'Índia!!! Anava amb l'equip de música (amb música de Bollywood) a tot volum i conduïa a tota llet per aquelles carreteres plenes de sots, esquivant rickshaws i carros, gent que anava a peu, avançant altres cotxes, autobusos, i camions... I procurant no atropellar cap vaca sagrada (en aquest aspecte, i en els quadres de Ganesh i altres déus hindús penjats a les oficines i cases es notava que ja érem a l'Índia, ha, ha). Vam passar una mica de por, la veritat, però bé, com que en Kukhu i la seva dona semblaven tranquils, vam suposar que allò seria normal.

Edificis tronats a Kolkata

A destacar el moment friki en què veig una vaca menjant herba tranquil·lament al marge de separació dels dos sentits de l'autopista d'entrada a Calcuta, de tres o quatre carrils per sentit. La veig fer un gest i penso "no, no pot ser que la tia intenti creuar l'autopista amb tots aquests cotxes a tota canya que vénen", i sí, sí, la tia, tan tranquil·la, es va ficar pel mig de la calçada i els cotxes la van esquivar com si res i sense disminuir la velocitat. Ja t'hi cagues!
En fi, al final vam arribar a l'hotel de Calcuta cap als volts de les dues o les tres de la tarda. L'hotel, el Fairlawn, està situat al bell mig de la ciutat i és una passada perquè és d'estil totalment colonial i autèntic. Un cop més, ens vam sentir com flegmàtics cavallers anglesos.

Una "afoto" d'un detall en un edifici...

...I l'"afotògrafu"

Tots tenim la imatge de Calcuta (que des del 2001 es diu oficialment Kolkata, de la mateixa manera que es pronuncia en bengalès) com la ciutat de la pobresa, allà on la mare Teresa de Calcuta va fer tant de bé cuidant dels pobres moribunds i donant-los una mica d'amor en els seus últims moments. I sí, la veritat és que és una ciutat pobra, però a nosaltres que veníem de Bangladesh ens va semblar el súmmum de la modernitat i el progrés!
És veritat que no vam visitar cap de les zones més pobres de la ciutat i que ens vam limitar al centre i als llocs més turístics, i és evident que no fa gaires anys era una ciutat pobríssima, però actualment aquesta imatge de pobresa extrema crec que és injusta. Kolkata està emergent com una gran ciutat i a més a més és un dels centres amb més activitat cultural de l'Índia, ciutat de les arts i les lletres.

Treballadors descarregant un camió

Però bé, no ens avançarem a la visita de la ciutat, que vam fer l'endemà, i comentarem el que vam fer aquella tarda que estàvem sols i amb força de temps per cremar. Com que havíem quedat sobre les 6 de la tarda amb el Kukhu i la seva dona per anar a fer un passeig, no ens vam moure gaire de la vora de l'hotel: jo vaig aprofitar per deixar les meves targetes de memòria plenes amb les fotos en un establiment en què me les passarien a DVD per backup i vam fer tot xino xano cap a la zona del New Market, que era allà mateix. Una zona plena de botigues i de gent!

Botigues! Quin fart de botigues!

El propi New Market era, un cop més, un gran mercat sobretot de roba, però amb la particularitat que tenies uns pelmes que, quan veien un estranger, s'hi fumien a sobre dient que van de guies oficials i que ens podien guiar pel mercat. I nosaltres que no, que només volem passejar, etc. Però allà que ens seguien tota l'estona com una ombra!! Argh! Va ser molt còmic perquè en un moment donat vam fer com a les pel·lícules: van girar una cantonada i, quan ja no ens vèien, vam fúmer a córrer per despistar-los! Campi qui puguiii! Després vam saber que els paios et guien per allà on volen i et porten a les botigues que a ells els convé, que et claven molts més diners per una cosa que els indis pagarien barata i llavors cobren una comissió. Apa, "pam-i-pipa"!

L'interior del New Market

Després del passeig, vam quedar amb el Kukhu i la dona, que ens van acompanyar a fer un passeig molt maco, ens van ensenyar racons on no hauríem entrat mai tots sols i ens van fer tastar coses boníssimes que mai no ens hauriem atrevit a menjar. Va ser molt especial i en guardem un molt bon record. Ja més cap al tard, els vam convidar a prendre una beguda al jardí del nostre hotel i ens vam acomiadar... S'acabava així la "Bangladesh connection" i estàvem sols (relativament) a l'Índia.

Escena de Kolkata by night

El grafisme del dia

2008-10-22T03:58:00.000-07:00

Això és una bàscula que vam veure a Kolkata. La veritat és que el Buda (o el que sigui allò), la paraula "Smile" (somriu) que té a sobre i la frase de damunt de tot, "have you checked your weight?" (T'has pesat?) fan venir força grima, no? Brrrr! Qualsevol s'hi pesa, tu! SMILE! ^_^

BONUS TRACK

Calen comentaris? No, oi?

13 de setembre - Kolkata

2008-10-12T04:02:00.000-07:00

Continuem el relat amb la nostra visita a Kolkata. Abans de continuar, cal explicar que per aquesta part del viatge, la de l'Índia, no ens vam voler complicar la vida i per primera vegada en els nostres viatges vam contractar els serveis d'una agència que ens procuraria les reserves dels hotels i el transport entre les diferents ciutats.

La Vero a l'hotel... Mega colonial! XDDD

L'aspecte logístic és sempre un mal de cap i treu moltíssim de temps, de manera que vam buscar una agència que ens tragués aquesta murga del damunt per un viatge que no havíem tingut gaire temps de preparar (el estrés de la vida modenna, oiga). Així és que ens vam posar a buscar per Internet i en vam trobar una que tenia molt bona pinta i que, com que era d'allà mateix a l'Índia, tenia un preu molt atractiu. Per això, en aquest aspecte, va ser un viatge molt còmode, tot i que de vegades ens sentíem molt estranys perquè estàvem acostumats a anar sempre a la nostra bola i no a remolc d'algú.

Detall de la decoració d'un camió. Alguns són veritables obres d'art!

En tot cas, havíem quedat a les 9 del matí amb el responsable de l'agència a Kolkata. Però com que nosaltres som així de masoques, doncs ens vam llevar sobre les 6.30 i vam fer cap al mercat. Per experiència, sabem que els mercats com més macos es veuen, més frescos i plens d'energia, és a les primeres hores del matí, i la veritat és que ens alegrem molt d'haver matinat (un altre cop). Primer perquè feia un dia esplèndid, amb una llum magnífica per fer fotos, després perquè no hi havia cap "caçaturistes" pelma a la vista i finalment perquè vam veure una Kolkata molt diferent, la Kolkata pobra i plena de misèria que no havíem vist el dia anterior. Els carrers del centre eren plens de gent dormint allà mateix! Alguns ja s'havien llevat, altres continuaven dormint (al terra o sobre llits plegables), altres es rentaven, altres s'afaitaven... En ple centre, davant de les botigues de Nike, Reebok i tal...! Flipa!

La vida al carrer de bon matí: gent dormint, gent rentant-se... Un xou!

El passeig pel mercat va ser molt interessant i vam fer moltes fotos molt bones... A destacar la zona de la carn, on hi vam veure corbs picotejant la carn que després (suposem) es vendria a la gent... Ecs! A destacar també el paisatge matinal tan curiós que representa veure tot de ramats de cabres pel mig d'una ciutat diverses vegades més gran que Barcelona. Suposo que duien les cabres a l'escorxador, per vendre'n la carn al mercat, perquè si no ja em diràs quina herba poden menjar allà...

Un taxi Ambassador groc (amb aquest color, és únic de Kolkata)
al costat d'un ramat de cabres

En tot cas, com que tenim l'estómac fort, vam fer cap a l'hotel, on vam esmorzar i vam veure i saludar la seva mestressa, una senyora anglesa molt peculiar (no us perdeu les fotos que hi ha a la web de l'hotel, la senyora és de veritat, us ho juro, que la vam veure amb els nostres ulls!). Tot seguit, vam trobar-nos amb el responsable de l'agència, en Paras, que es va mostrar molt amable, ens va donar tots els papers, bitllets de tren, avió i tota la pesca, i ens va proposar d'acompanyar-nos durant tot el dia com a guia. Com que demanava molts pocs calers, li vam dir que sí i la veritat és que va estar molt bé.
La primera parada va ser a Nirmal Hriday (Cor Pur), el primer hospital que la Mare Teresa de Calcuta va fundar a la ciutat per fer-se càrrec dels pobres que estaven a punt de morir, per cuidar-los i donar-los una mica d'afecte a les seves últimes hores. Tot i la mort de la Mare Teresa, l'hospital encara funciona i se sustenta gràcies a les Missioneres de la Caritat i una pila de voluntaris de molts països que hi van a treballar. Francament, ens vam sentir molt estranys allà, no hi hauríem entrat (no considerem que això hagi de formar part d'un tour turístic, la veritat) però bé, com que en Paras s'hi va ficar de cap, allà que el vam seguir. Un lloc molt interessant, però destaquem les mirades mig hostils dels voluntaris, que ens miraven com si volguessin dir "mira, nosaltres aquí que som tan altruistes i solidaris i guais i ajudem els pobres sense demanar res a canvi, i aquests palanganes que vénen de turistes, becs!" Fins a cert punt ho entenc, és clar, però bé...

El terrat de l'hospital de la Mare Teresa.
Al darrere es veu la cúpula del temple de Kali, just al costat.

Just al darrere del Nirmal Hriday hi ha el temple de la deessa Kali, el més important de la ciutat i de fet l'origen del seu nom (diuen), ja que la zona es diu Kali Ghat (moll de Kali) i, és clar, de la paraula Kali Ghat a la paraula Kolkata fonèticament hi ha molt poc. Va ser la nostra primera experiència en un temple hindú a l'Índia (ja n'havíem visitat abans a Malàsia, Tailàndia, etc.) i la veritat és que va ser força aclaparador. El viatge de l'Índia, contràriament al que es podria pensar, no va ser un viatge de temples; de fet, en vam visitar molt pocs. I és que l'espiritualitat en aquest país no és tant als temples (que també), sinó per tot arreu. Et pots trobar sadhus (santons) a qualsevol cantonada.

Detall d'una estàtua de Ganesh en un templet

En aquest cas, el temple de Kali de Kolkata, va ser molt bèstia: el recinte estava PETAT de gent resant i intentant veure l'efígie de la deessa. A nosaltres ens van enxufar una espècie de "guia" (?) que ens va donar unes flors i va intentar colar-nos per la cua perquè poguessim passar els primers (a canvi d'un mòdic preu, és clar). Però hi havia tantíssima gent i feia tanta calor que francament va ser impossible entrar, així que vam desistir. El "guia" després ens va ensenyar el lloc on sacrifiquen cabres i una espècie de piscina amb aigua del Ganges on es banyen els fidels. I després va parar la mà, és clar (quina ràbiaaaaa ens feia aquesta falsa amabilitat a l'Índia, collons, i més després de venir de Bangladesh!)

Gent banyant-se a la piscina contígua al temple de Kali

Tot seguit, li vam dir a en Paras que ens portés al barri dels escultors de fang, que segons la guia és una visita molt interessant. Resulta que a Kolkata i rodalies sempre s'hi estan celebrant festivals i tal, i normalment hi fan servir unes escultures fetes amb fang del riu Ganges. Quan s'acaba el festival, simplement llencen les escultures al riu i apa, "fang al fang". Justament quan hi vam anar nosaltres s'estaven preparant per al Durga Puja, el festival més important de l'hinduisme i especialment popular a Kolkata. Per tota la ciutat estaven muntant unes estructures enormes de canya en preparació per a aquest festival, que començava a finals de setembre. Llàstima, perquè diuen que és una passada! Bé, ja ho sabem per a la pròxima vegada...
El barri dels escultors era espectacular. Imagineu-vos un barri de barraques pleeee fins a rebentar de magatzems d'escultures i gent treballant-hi. Una autèntica passada! En Paras ens va comentar que de vegades vénen fotògrafs que li demanen que els deixin allà a primera hora del matí i els tornin a buscar al vespre. Es passen tot el sant dia fent fotos! I no és per menys, francament.

Detalls del barri de les estàtues

Tot seguit, vam fer cap a dinar i a la tarda primer vam fer una visita ràpida en cotxe per la zona dels edificis colonials de Kolkata (que va ser la capital de l'imperi britànic a l'Índia durant moooolts anys i per tant hi ha edificis d'estil occidental molt interessants) i després vam visitar per fora el Victoria Memorial, un edifici espectacular construït en memòria de la reina Victòria d'Anglaterra. No hi vam entrar primer perquè l'entrada era cara i segon perquè s'acostaven uns núvols negríssims que feien una por... En tot cas, tothom deia que l'edifici és molt maco per fora, espectacular (i ho és), però per dins tampoc no val gaire la pena i bàsicament és un museu sobre el domini britànic de l'Índia.

El Victoria Memorial, de lluny

El dia es va acabar amb un trajecte cap a l'estació de tren, on vam comprar una mica de menjar i vam pujar al tren que ens duria cap a Varanasi (Benarès), el pròxim destí del nostre viatge.

El nostre tren

El trajecte durava més de 12 hores i es feia principalment de nit, per la qual cosa teníem lliteres. Jo (Marc), com és costum, no vaig dormir gens, però la Vero i tant que va dormir. Com no. A destacar l'experiència "National Geographic". Per sopar havíem comprat una thali (una safata variada amb arròs, diversos tipus de curri i pa) que ens vam menjar al tren. Però és clar, per allà a la vora no es veia cap bossa d'escombraries ni res, i no era qüestió de deixar allò, ple de líquid i tan olorós, per allà tota la nit. Podria haver causat un desastre de magnitud descomunal! Tot decidit, vaig agafar amb moooolta cura la safata (perquè no em caigués el líquid a sobre de ningú) i vaig fer cap a l'espai entre vagons, allà als lavabos, per veure si trobava una bossa d'escombraries o alguna cosa. "Oh, mira, un revisor!" (amb gestos, perquè jo d'hindi ni pum) "Escolti, senyor revisor, que sap on podria llençar això?"
I al senyor se li il·lumina la cara (amb bigoti incorporat), obre la porta exterior (xivarri brutal i ventolera infernal inclosos) i em fa un senyal: "endavant, noi, aquí tens la teva bossa d'escombraries (somriure radiant)". Colló, què volíeu que fes? Amb molt de compte per no vessar-me el líquid del curri per sobre la camisa (entre la ventolera, la porta mig oberta, el soroll i com es bellugava el tren hauria sigut "lo" más fàcil del món) vaig fer un gest gairebé de professional i hopla, safata de plàstic enguarrada cap a fora del tren! Ole, visca l'ecologia, sí senyor!

A dins del tren, la Vero menjant-se la "thali del delito". Ups!
Els avis del costat eren vegetarians 100%, molt interessant.

Especial fotogràfic de Kolkata

2008-10-11T23:00:00.000-07:00

Tenim força fotos ben xules de Kolkata que no han cabut al relat oficial del viatge, però igualment les volem compartir perquè donen una millor idea de com és aquesta ciutat tan fascinant. Vist amb perspectiva, podem dir ara que Kolkata és la ciutat menys turística de totes les que vam visitar a l'Índia, i per tant la més autèntica. Al principi, francament, no ens va semblar tan especial, però vist amb el prisma del temps, ara creiem que va ser una visita inoblidable i francament va valer molt la pena.
També cal destacar que aquesta ciutat té una energia especial i que s'està convertint en un dels centres neuràlgics de l'economia, les arts i el desenvolupament del país, per la qual cosa la gent de la zona està molt orgullosa de pertànyer a Bengala.

Kolkata és l'última ciutat del món en què encara hi ha rickshaws estirats "a patita" (autèntics, s'entén, perquè de turístics n'hi ha per exemple a Kioto o a Nikkô, al Japó)

Escenes de mercadillo matinal

El barbero de Calcuta... N'hi ha un fotimer treballant al carrer (per tota l'Índia, no només a Kolkata)
El mercat de carn: aquí al costat hi havia els corbs. Ecs!
Més mostres del carrer dels escultors. Espectacular!

El tramvia blau

El Victoria Memorial amb uns núvols neeeegres

14 de setembre - Varanasi

2008-10-11T15:35:00.000-07:00

Vam passar la nit al tren, d'aquella manera, i a sobre vam arribar un parell d'hores tard. En comptes d'a les 9, vam arribar sobre les 11 del matí. Així, un cop arribats, ja teníem el noi de l'agència esperant-nos, i ens va acompanyar en cotxe fins a l'hotel. Aquell dia no hi havia cap visita programada ni res, de manera que teníem tot el dia per perdre'ns pels carrers de Benarès, que actualment es diu Varanasi de manera oficial.

Aquesta foto d'una vaca sagrada a Varanasi és una de les que més
ens agrada de tot el viatge. Quina gràcia!

Varanasi és una de les ciutats vives més antigues del món; això no vol dir que tingui edificis antics, sinó que la ciutat ha estat habitada des de fa molts i molts segles. És la ciutat santa per antonomàsia de l'hinduisme, i també és considerada santa pels devots del budisme i del jainisme. Quan als documentals de la tele i a les revistes de viatges veiem imatges d'hindus banyant-se a les aigües marrons del riu Ganges (la sagrada "mare Ganga"), amb tota probabilitat aquestes imatges han estat preses a Varanasi. Es considera que les aigües del Ganges són sagrades i que banyar-s'hi és la manera de fer una ofrena. A més a més, els hindus creuen que morir a Varanasi és morir al lloc més proper al paradís, de manera que molta gent gran s'hi desplaça per morir i ser-hi incinerat (ja ho veurem més tard).

Panoràmica de Varanasi, una ciutat que viu al costat del Ganges

Com que Varanasi és una ciutat tan sagrada, hi ha molts pelegrins que hi van, i molts d'ells són extremadament ingenus. A més a més, òbviament, també hi ha molts turistes (tot i que pel que vam veure és una ciutat molt "motxillera", hi ha molts visitants joves -que van o tornen de Nepal- i relativament pocs viatges organitzats tipus "Halcón Viajes"). Tot això provoca que a Varanasi s'hi hagin acumulat molts petits delinqüents i oportunistes. És una ciutat perillosa perquè has d'anar amb molt de compte que no et robin o t'enganyin, però també és una ciutat que cansa molt per culpa dels PESATS que hi ha a cada cantonada que, quan veuen un turista occidental, l'aborden per vendre-li espelmetes flotants per deixar anar al riu o qualsevol bajanada, oferir-li viatges en barca i tota mena d'ofertes. Si el que vols és disfrutar de l'ambient especial i sagrat de Varanasi, seure en un dels ghats (escalinates que arriben fins al riu) i simplement observar la gent mentre es banya al riu i resa, la veritat és que és francament difícil perquè invariablement sempre arriben torracollons a cardar-te el "moment espiritual". I no es conformen amb oferir-te una barca (posem) i prou, no. Si els dius que "no", continuen insistint, rebaixant una mica el preu, i ja pots dir que "no" tantes vegades com vulguis, que costa un ou treure-te'ls de sobre! I per si fos poc, a més a més, quan finalment te n'has aconseguit treure un de sobre, n'arriba un altre immediatament amb la mateixa cançó. Quins torracollons!!!
Tot i això, al cap d'unes hores aprens a passar olímpicament d'ells. El truc està en no mirar-los i sobretot no contestar-los. No dir "no", no dir "no m'interessa", no dir res. És la manera més ràpida de treure-te'ls de sobre.

Vam trobar una colla de tres o quatre nens que jugaven a fer salts cap al riu

Després de fer el check-in a l'hotel vam decidir d'anar cap al riu, els ghats. Com he comentat abans, els ghats són unes escalinates que hi ha a la vora del riu i que baixen fins l'aigua mateix. Això possibilita que la gent es pugui banyar fàcilment. Segons el mapa que teníem, no semblava que fossim gaire lluny del riu de manera que, per no haver de discutir preus amb els rickshaws (que també esgota), vam decidir d'anar-hi caminant. Colló, era molt més lluny del que semblava! I a sobre fotia una calor espantosa! Tot i així, vam arribar finalment al Dasaswameth Ghat, que és el que més a prop teníem i que a més a més, també és el més famós i concorregut. Amb tot, com que ja eren les 2 de la tarda, hi havia molt poca gent al riu (la gent se sol banyar més aviat a primeríssima hora del matí, amb la sortida del sol). Com que feia molta calor i a més a més teníem molta gana, vam caminar per allà per buscar un lloc on menjar i vam dinar.

La Vero al costat d'un templet

Varanasi és famosa pels ghats, és clar, però destaquem també els carrerons que hi ha just al darrere dels ghats, que són estretíssims, laberíntics i més plens de merda que el pal d'un galliner. Per un cantó, els indis no son gaire nets, i per l'altre, l'abundància de vaques sagrades, cabres, gats i gossos que hi ha per tot arreu no contribueix a la netedat. Les caques de vaca eren una amenaça constant! ^_^ Però tot i això, crec que sense tota aquesta merda als carrerons, Varanasi no seria el mateix ni de bon tros. És un dels "encants" de la ciutat i si alguna vegada decideixen de netejar-ho i restaurar-ho tot (que ho faran, això segur, només falta que l'Índia tingui una mica més de potència econòmica i ganes d'atreure turistes de més poder adquisitiu que els motxillers que hi van ara) ja no serà el mateix.

La Vero en un dels carrerons i amb dues vaques sagrades

Així, després de dinar i descansar una mica, ens vam dedicar a recórrer carrerons, ghats, etcètera, fins a arribar al primer de tots que hi ha a la zona sud, l'Assi Ghat. A la temporada seca, diuen que pots recórrer tots els ghats de la vora del riu des de l'Assi Ghat, al sud, fins a l'últim que hi ha cap al nord. Nosaltres hi vam estar cap al final de l'època de pluges, el que vol dir que el riu no estava al seu màxim nivell i per tant molts ghats estaven interconnectats (i d'altres no, pel que havies de pujar a la ciutat i recórrer el laberint de carrerons fins a trobar-ne un altre). El tema és que el nivell del riu estava baixant des de feia relativament poc i molts dels ghats estaven molt i molt enfangats. De tant en tant es veia algú amb una mànega que anava desfent la capa de fang (potser d'un metre d'espessor, poca broma) per netejar els esglaons, però generalment la capa de fang estava força intacta.

Un dels milers de "Shiva lingam" que hi ha a Varanasi, símbol sagrat del déu Shiva

Val a dir que el Ganges és un riu molt contaminat. Tot i ser la sagrada mare Ganga, és al·lucinant que hi hagi moltes fàbriques i tal que llencen els residus al riu, la gent no para de llençar-hi tot tipus de trastos votius (figuretes, espelmetes, de tot) i tot això fa que el riu sigui més aviat una claveguera a l'aire lliure. Vés a saber quines malalties pescaríem nosaltres si ens hi banyéssim, però els hindus s'hi banyen tranquil·lament i no els passa res. No sé si és la força de la fe o bé estan immunitzats naturalment contra tot tipus de malalties. Potser és una barreja de tots dos factors.

Un sadhu que anava a banyar-se al riu

Un cop a l'Assi Ghat, i després de seure una estona a observar el xou de gent banyant-se, jugant a cartes, fent ofrenes, i de tot, vam decidir llogar una barca (després que ens n'haguessin ofert 500 des de primera hora de la tarda) i tornar enrere fins al Manikarnika Ghat en una travessia molt tranquil·la ja cap al tard (i amb una lluna plena preciosa que ja es podia veure) en la qual vam poder disfrutar del silenci, la brisa i la vista de Varanasi des del riu.

La barqueta i el barquer. Anava amb el corrent a favor, no li va costar gaire, eh?

El Manikarnika Ghat és el principal ghat de cremacions de Varanasi (n'hi ha dos, l'altre l'havíem vist just abans de dinar). Varanasi és l'únic lloc on se celebren cremacions a la vista de tothom. Posen el difunt sobre una pila de llenya curosament col·locada i l'encenen. Evidentment, no es poden fer fotos des d'a prop (ni ganes), però allà deia la guia de viatges que sempre hi ha capolls (no tenen cap altre nom) que, quan veuen un occidental, s'asseguren d'avisar-lo que allò és un ghat de cremació, que no es poden fer fotos, però que si volen veure les cremacions tranquil·lament des d'un lloc on es veu molt bé tot plegat, el poden acompanyar que ell coneix un lloc molt bo. Llavors, després que l'occidental hagi vist l'"espectacle", demanen una "donació" per a la família del difunt, i es veu que no es conformen amb quatre duros. Mira, ni ganes, eh!? Efectivament, només desembargar al ghat, s'acosta un tio amb aquesta cançoneta. Ei, però deixa'ns en pau dos minuts, no!? Cony, que no volem veure la cremació ni res, però almenys estar voltant per aquí un parell de minuts i tal... Doncs no, per treure'ns de sobre el pesat, que no va parar d'insistir, vam haver de marxar. Ell ens va continuar perseguint pels carrerons i a sobre va tenir la jeta de demanar una donació! Donació de què, cony!? I per què, perquè no ens has deixat en pau ni un segon, pelma!? Quina barra, la donació te la donarà ta tia! Ull que just després que ens traguessim de sobre el pesat, va venir un nen que, sense saber anglès, ens va cridar l'atenció, va senyalar en la direcció del ghat i va dir "dead bodies!" (cadàvers!). Collons, tu, quina manera de guanyar-te el turista, no? En aquests moments és quan te n'adones de la morbositat de la gent, ja que realment segur que hi ha molts turistes que es moren de ganes de veure "cadàvers" i això els nens indis ho saben perfectament, fins al punt d'aprendre's només això de "dead bodies". Jodeeeer...

Imatge presa de lluny del Harishchandra Ghat, l'altre ghat on s'hi fan cremacions

A destacar que caminant pels carrerons d'allà a la vora ens vam trobar de nassos un parell de processons que duien cadàvers cap al ghat, per cremar-los. Impactant. Realment, Varanasi és un lloc on la frontera entre la vida i la mort és molt fina, una ciutat especial.
Cap al tard, abans de sopar, vam anar a veure una cerimònia que se celebra cada dia al ghat principal, el Dasaswamedh, que inclou uns tios que belluguen unes torxes al ritme de música mística. En principi, aquesta cerimònia estava inclosa al programa del dia següent, però ja que érem per allà vam decidir d'anar-hi per veure què tal i, si ens agradava molt, ja repetiríem al dia següent. Però mira, la cerimònia va ser més aviat avorridota. El que va estar bé és que, quan ens en vam cansar i vam pujar cap als carrers de la ciutat per trobar un lloc per sopar, ens vam trobar una espècie de processó amb nens petits en carros molt llampants. Va ser maco, això.

La cerimònia

Per sopar vam anar a un lloc molt senzill que casualment estava ple de japonesos (molts japonesos i coreans a Varanasi, per cert). Una noia havia sigut víctima dels micos! S'havia deixat la finestra oberta de l'habitació de l'hotel i un mico li va estripar la guia de viatges, on hi havia el bitllet de tren cap a Nepal que necessitava pel dia següent! Però va tenir sort i va trobar el bitllet intacte al carrer de sota de la seva habitació. La guia estava destrossada, això sí (ens la va ensenyar i feia venir ganes de plorar).

Nenes en un dels carros de la processó

I res més, vam anar a dormir més aviat d'horeta perquè el dia següent, again, tocava matinar, ja que el que és típic a Varanasi és veure la posta de sol en una barca des del riu, mentre la gent es banya i fa les seves plegàries als ghats.

Especial: religió a l'Índia

2008-10-11T04:00:00.000-07:00

Parlar de Varanasi és parlar de religió, d'una sèrie de ritus i convencions, de fes i de cerimònies, que són totalment diferents als nostres. A Varanasi es respira l'hinduisme, però quan un es desplaça a Sarnath, a només 15 o 20 km de Varanasi, la temàtica canvia radicalment i hem de parlar de budisme, el budisme primigeni que es va originar precisament en aquest mateix indret. I només cal desplaçar-se fins a la zona d'Agra, Nova Delhi i el Rajastan per comprovar que allà, la religió que més ha influït a la zona ha sigut la musulmana. Apart d'això, a l'Índia podem trobar temples jainistes, sikhs i fins i tot parsis, sense oblidar-nos, és clar, de gent que és de religió cristiana o jueva. Sovint en aquest blog parlem de religió; diem que hem visitat tal temple o tal altre, que hem vist tal ritu o tal altre. Per això, una entrada com aquesta és necessària, no només per entendre una mica més les nostres peripècies, sinó també per fer-se una idea de com de bàsic és el tema religiós en un país tan multicultural com l'Índia.
Si els Estats Units són un conglomerat (melting pot) d'ètnies, races i costums, l'Índia és un conglomerat enorme de religions. I el que és més al·lucinant és que tradicionalment no hi ha hagut grans baralles per culpa de la religió (si exceptuem les gravíssimes guerres entre l'Índia i Pakistan, és clar, però això ja podria ser considerat més aviat una qüestió d'estat que no pas de religió). A l'Índia es respira bastant bon rotllo en aquest aspecte i pots tenir un temple hinduista al costat d'un de jainista, sikh o una mesquita musulmana sense que ningú digui res ni hi hagi mals rotllos.
Evidentment, sempre hi ha qui desconfia del veí musulmà, o la petita comunitat musulmana d'un poble que té por dels seus veïns hinduistes perquè estan en clara minoria. Tot i això, últimament aquesta harmonia s'està trencant bastant per culpa del terrorisme, ja que hi ha hagut uns quants atemptats últimament que es relacionen amb la violència religiosa. I és una llàstima.
Fem una petita llista de les religions que podem trobar a l'Índia, feta molt de manera sui generis i sense consultar (gaire) la Wikipedia.

Hinduisme: la religió majoritària de l'Índia. És una espècie d'amalgama de creències i costums ancestrals, amb un panteó enorme de déus, entre els quals destaquen Shiva, Brahma, Vishnu, Kali, Ganesh i Parvati, que són més o menys els déus i deesses que tenen més seguidors i són els que és més fàcil que et trobis en efígies en temples o en pòsters o quadres a les cases, comerços, i altars. De l'hinduisme han sorgit els conceptes del karma, la reencarnació i tota la pesca.
Apart, els hinduistes creuen en el sistema de castes, actualment abolit per llei, però molt comú encara. Per exemple, vam esbrinar (perquè ens ho van dir) que el nostre guia a Kolkata era un braman (sacerdot), mentre que el guia que ens va tocar a Jaipur era ksatriya (guerrer). Apart dels bramans i els ksatriya, també hi ha els vaishya (comerciants) i els shudra (esclaus). I més a sota de tot això, la gent sense casta, els dalits, o "intocables" o "pàries".
Com que molts matrimonis (la majoria, de fet) encara es realitzen no per amor sino per arranjaments entre famílies, els diaris indis tenen una secció de "matrimonials". I com que hi ha molts diaris en anglès, els vam poder consultar i flipar perquè les famílies dels que s'havien de casar els presentaven no només com "noi de 27 anys ben educat, alt i guapo", sinó que a més a més els anuncis estaven classificats per casta (principalment bramans) i també per subcasta, ja que dins dels bramans per exemple hi ha un munt de subcastes. Flipa! Més info sobre el sistema de castes a la Wiki, per si voleu ampliar.
Islam: fins i tot després de la Partició, quan una bona pila de musulmans es van desplaçar a Pakistan i Bangladesh, ben bé un 30% dels indis són musulmans. No cal que expliqui gaire de què va l'islam, oi? Ja en vam parlar força a la part de Bangladesh.
Budisme: aquesta religió va sorgir sobre la base de l'hinduisme (de la mateixa manera que l'islam es va construir sobre el cristianisme i el cristianisme sobre el judaisme) gràcies a les ensenyances de Siddartha Gautama, altrament conegut com "el Buda". El tema és que els hinduistes creuen en la roda de la vida, en la transmigració (samsara), i que quan et mors et reencarnaràs en un dels sis possibles móns de l'existència. Si en aquesta vida hem nascut al món humà, és perquè duem el karma acumulat de les nostres anteriors vides. El món més elevat de l'hinduisme és el món dels déus, que és un concepte similar al nostre "cel" o "paradís", però ni tan sols des d'allà et pots lliurar de la roda de la vida, ja que allà també ets mortal i més tard o més d'hora et moriràs i et tocarà caure en un altre dels sis móns (la teva sort dependrà del que hagis fet, el teu "karma"). El Buda va voler trencar amb tot això, va voler buscar la pau espiritual absoluta, escapar-se de la roda de la vida (és a dir, assolir el "nirvana"). I per això va muntar tota una filosofia basada en l'austeritat, la meditació, etcètera. Això és bàsicament el budisme (crec).
Sikhisme: d'aquesta religió, que és relativament nova (es va originar sobre el segle XVI) no en sabem gaire cosa ja que a les zones que vam anar no hi havia gaire sikhs i per tant no vam poder aprendre'n gaire. Només que segueixen els ensenyaments d'uns gurus, la majoria viuen a la regió del Punjab, molts d'ells tenen el cognom Singh (lleó) i els homes no es tallen mai els cabells i porten turbant. Així, si veieu algú amb un turbant i una gran barba, hi ha molts números que sigui sikh. Més info a la Wiki.
Jainisme: de nou, una religió de la qual no sabem gran cosa, només que es va originar més o menys al mateix temps que el budisme. La principal característica dels practicants més radicals del jainisme és que duen al peu de la lletra la filosofia del "no matar", "no ser agressius", i "ser austers". Per això, aquesta gent (els radicals, eh, que els moderats van normal) va completament nua i les úniques possessions que tenen són una mena d'escombra amb què van escombrant el terra per davant seu per no trepitjar ni matar cap insecte i un mocador amb el qual es cobreixen la boca per la mateixa raó. Més info a la Wiki.
Zoroastrisme: d'aquest sí que no en vam veure cap ni tampoc vam veure cap temple, i és que només n'hi ha uns 90.000 i majoritàriament viuen a la regió de Bombai, que no vam visitar. El zoroastrisme és una religió originària de Pèrsia, per això els indis que el practiquen s'anomenen "parsis". El fundador, és clar, va ser Zoroastre (altrament conegut com Zaratustra, el del llibre de Nietzsche). Les úniques coses que vam saber dels parsis és que només es poden casar entre ells (si un parsi es casa amb algú que no és parsi, automàticament deixa de pertànyer a la religió, ho vulgui o no) i la més morbosa, i és que els enterraments parsis consisteixen en deixar el cos del mort en un recinte perquè se'l mengin els voltors. Fort, eh? Més info a la Wiki.

Més o menys això és el que podem trobar a l'Índia, una barreja molt diversa i unes tradicions realment ancestrals i fascinants que ni tan sols podem imaginar-nos per aquí. Realment al·lucinant, val molt la pena ficar-se una mica més a fons ni que sigui per aprendre una mica de totes aquestes cultures.

El grafisme del dia

2008-10-11T03:02:00.000-07:00

Ja coneixia el moviment de l'artista anomenat Invader perquè un dia, passejant pel barri gòtic de Barcelona, vaig veure un dibuix d'un Space Invader en un racó de paret, fet amb mosaic, i pocs dies més tard, a París, en vaig veure un altre. És clar, em va picar la curiositat de què redimonis era allò i vaig investigar. Així que no em va sobtar (gaire) quan vaig veure aquests dibuixos pintats als ghats de Varanasi.

Pel que vaig, Invader va ser a Varanasi al març d'aquest any i es va dedicar a pintar 14 Invaders per la ciutat. Nosaltres en vam veure quatre o cinc sense buscar-los. Quins pebrots, no? ^_^ Més informació a la web d'Invader.

15 de setembre - Varanasi i Sarnath

2008-10-10T03:14:00.000-07:00

Aquest dia teníem disponible un cotxe amb conductor tot el dia i més o menys un pla muntat que incloïa anar a veure la sortida del sol des del Ganges, a sobre d'una barca. De manera que ens vam llevar sobre les 4 del matí i cap allà que hi vam anar. L'ambient a aquella hora del matí era molt diferent del que havíem vist al dia anterior (que ja havíem arribat passat el migdia). Hi havia moltíssima gent banyant-se i realitzant ritus al riu i era molt especial.

Un parell d'escenes al riu. Tenim tantes fotos increïbles que

també farem un "especial fotogràfic Varanasi", no us preocupeu.

En tot cas, vam pujar a la barca i vam disfrutar d'una sortida de sol espectacular des del riu. No tenim paraules per expressar com de maco va ser veure el sol que sortia des de l'altra banda del riu (Varanasi ocupa només un dels vorals, a l'altre cantó no hi ha res més que camps i boscos). La foto parla per sí sola, aquí sí que val allò d'"una imatge val més que mil paraules".
Després del passeig en barca, vam tornar als ghats, vam passejar una micona per allà i vam prendre un bon gotet de chai (te amb espècies, deliciós i baratíssim) en una paradeta (ritual que es va anar repetint durant tot el viatge, per cert).

La sortida de sol. La foto no està gens retocada (us ho juro!)

El pròxim destí del nostre viatge va ser Sarnath, a només uns 15 km de Varanasi, que és el punt en què el Buda històric va fer el seu primer sermó davant de cinc deixebles després d'haver assolit el nirvana: l'anomenat "Sermó del discurs del dharma", al "Parc dels cèrvols". Actualment, tot i ser considerat un dels quatre llocs sagrats del budisme primigeni, Sarnath no és pas un lloc gaire turístic ni destacat. El cas és que després del Buda hi va haver una temporada en què el budisme es va estendre molt per l'Índia i fins i tot va esdevenir la religió d'estat a l'època del rei budista Asoka. Va ser en aquest moment que Sarnath va tenir el moment d'esplendor, i quan es van construir molts temples, monuments, etcètera.

Un monjo budista llegint al costat de l'arbre bodhi

Però després el budisme va perdre molt d'influència i les successives invasions de musulmans ho van arrasar tot, de manera que actualment només hi queden quatre ruïnes i alguns temples que han construït budistes de Sri Lanka, el Japó, Corea, Tailàndia i d'altres països de fe budista.
Resumint: no hi ha gran cosa a veure a Sarnath, però jo (Marc) tenia moltes ganes d'anar a algun dels llocs històrics que va visitar o on va viure el Buda des que vaig traduïr l'obra Buda d'Osamu Tezuka (el déu del manga), un manga fascinant que explica la vida de Siddartha i que em va deixar amb moltes ganes d'aprendre'n més i de visitar algun dia els llocs que surten a l'obra (més que recomanada, i tant!)
I, és clar, quan vam planejar el viatge a l'Índia, algun dels llocs famosos del budisme havíem de visitar per força. El més assequible i senzill (ja que no t'has de desviar gens ni anar gaire lluny) era, evidentment, Sarnath, al costat mateix de Varanasi.

Aquest stupa marca el lloc exacte on el Buda va fer
el famós sermó del Parc dels Cérvols

Actualment, a Sarnath hi ha alguns temples moderns (que no vam visitar), un petit parc amb cèrvols que fa honor a la denominació "Parc dels cérvols" en què el Buda va fer el discurs, un stupa o pilar que marca el lloc en què el Buda va pronunciar el seu famós sermó, i un recinte en què hi ha un arbre bodhi que és descendent de l'arbre bodhi original sota el qual el Buda va assolir el nirvana.
En aquest recinte també hi ha unes estàtues bastante cutres que representen el moment en què el Buda va pronunciar el sermó davant dels cinc deixebles i unes plaques en què hi ha escrit el famós sermó en un munt d'idiomes de tota Àsia i també en anglès.

Les estàtues traperilles del Buda i els deixebles

Així, tot i la tremenda calor que feia, vam fer la nostra visita per la zona, al·lucinats per ser en un dels llocs que va trepitjar el Buda i que sortia en aquell manga meravellós que vam traduïr fa tres o quatre anys. No vam voler visitar la zona arqueològica perquè feia massa calor, però sí que vam anar al museu arqueològic, on s'hi estava fresquet. En aquest museu, entre d'altres estàtues i relleus budistes, s'hi conserva el famós "pilar d'Asoka", amb quatre lleons que es donen l'esquena, que actualment és el símbol de l'Índia i el seu escut (apareix a les monedes, per exemple).

La foto no és meva (perquè no es podien fer fotos al museu) sinó pispada d'Internet

Per cert, que el cercle amb 24 radis que hi ha a la base és la "roda del dharma" o "chakra d'Asoka" i és el símbol que figura al centre de la bandera de l'Índia. Imagineu-vos com veneren els indis, doncs, aquest emperador, una de les figures històriques més representatives del país i de la qual ells n'estan més orgullosos (i això que era budista i no hinduista).
Després de la visita a Sarnath, farts de la calor espantosa, vam decidir que, com que el dia anterior ja havíem vist Varanasi a la tarda (el moment més letàrgic de la ciutat, com és d'esperar per la calor), ens en podríem anar al cine a veure una pel·lícula de Bollywood. Home, si te'n vas a l'Índia i tornes sense veure'n una de Bollywood en un cine, és per matar-te, no?
Li vam preguntar doncs al conductor on podríem anar i ens va recomanar un centre comercial. Però com que teníem temps, també ens volíem regalar un senyor massatge ayurveda, ja que segons la guia Varanasi és un dels centres d'aquest tipus de medicina-filosofia, que inclou una tècnica de massatge especial. Doncs molt bé, li demanem al conductor que ens porti al lloc "tal i tal" que deia la guia que estava prou bé.
Però ell, prou murri, insisteix que primer anirem al barri dels musulmans, només per mirar, que no teníem obligació de comprar res i tal... En fi, què li has de dir? Sense cap ganes, vam fer cap al barri musulmà, on ens van fer un passeig pels carrerons i ens van ensenyar els telers i tota la pesca. I després, com no, a la botiga de "turno"... Aquí, pels nostres pebrots, ens vam resistir a comprar res de res. El venedor feia una cara de decebut... Et fots, que nosaltres no volíem venir aquí! (després, al vespre, vam veure al mercat unes peces exactament iguals que les que ens volia vendre per una fracció ridícula del preu! Que cabrón!)

Un dels telers en els quals fan coses meravelloses de seda

En fi, ara sí, el massatge, sisplau... Però el conductor va insistir que anéssim a un lloc que ell coneixia, que ens farien un bon preu i tal. Com sempre, "sense compromís, us ho mireu i si no us agrada anem allà on em digueu vosaltres". Collons, que pesat (els conductors cobren comissions segons les vendes que fan les botigues als visitants que els porten, i realment tothom et vol portar a "una botiga molt maca que conec i/o que és d'uns parents", és un conyàs com una casa!). En fi, cap allà que fem...
I ens porta en una barriada de pisos a les afores, en un pis particular en una 4a planta, clarament sense llicència, on ens demanen el doble del que posava la guia a l'altre lloc! "Ni parlar-ne", li diem... I llavors comencen a regatejar i ens ofereixen un preu ja més just, així que vam decidir quedar-nos, més que res per no anar donant voltes amunt i avall tot el sant dia. I el guia, llavors, va i diu "oi que no em necessiteu més? Mira, el centre comercial on hi ha el cine és ben a propet, jo me'n vaig i ja ens veurem demà. Apa, adéu".
Collons, quin jiñe. En fi, ja estàvem allà, de manera que vinga, "from lost to the river" i fem-nos el massatge en aquest lloc tan estrany. El que no sabíem és que el massatge ayurveda inclou despullar-te TOTALMENT (et posen només un tapall minúscul per les parts). Tot i que ens van deixar uns armariets amb clau per deixar tota la roba, els diners, les targetes i tot plegat, òbviament estar en pilota picada en un lloc totalment desconegut, en una consulta il·legal en un 4t pis d'una barriada perifèrica i sense ningú conegut a prop... Fa por, tius!
Però bé, mira, de nou "from lost to the river". I la veritat és que el massatge va estar molt bé, tot i que deixa tot pringós perquè fan servir uns olis especials calents que suquen amb una espècie de boles i que t'estenen per tot el cos. Molt curiós, francament. L'experiència va valer la pena.
Un cop acabat el massatge i pagat el compte, ens van oferir un chai i, ja paranoics totals, li vaig dir a la Vero "jo me'l prenc per cortesia, però tu digues que no t'agrada i no te'l prenguis, no fos cas que estigui drogat o "algo" i la caguem". Joeeeer! Però no, el te era bo i vam poder sortir d'allà sense novetat.
L'altra anècdota del dia està relacionada amb el "senyor Orella Escapçada", que li dèiem. Quan vam sortir a la carretera principal per buscar un rickshaw que ens dugués al centre comercial (amb una parada tècnica en un caixer automàtic per treure calers) i ja en teníem un, va parar un conductor d'auto-rickshaw (amb motor, similar als tuk-tuks de Tailàndia) amb una tirita enorme en una orella que insistia a portar-nos per un bon preu. Li vam dir que no, però ell ens va seguir de totes maneres primer fins al caixer i després fins al centre comercial. Li vam dir que no es molestés, que anàvem a veure una pel·li i que estaríem unes quantes hores allà dins, però ell ni cas, tu.

Aquesta mare mico havia pispat un pa "chapati" i l'estava compartint amb el seu fillet

En fi, vam fer cap al cine i vam veure que la pel·li que volíem veure no començava fins un parell d'hores més tard, de manera que vam decidir sortir a buscar un internet café per comprovar l'e-mail. Només sortir del centre, allà era el "senyor Orella Escapçada" que ens volia portar. I nosaltres "que nooo, que només anem aquí a prop a mirar internet"... I vinga, vam trigar una estona en trobar un lloc, i durant aquesta estona vam haver d'ignorar com cinquanta conductors de rickshaw y auto-rickshaw. Quins pesats, sembla que sigui un tabú que un occidental vulgui CAMINAR ni que siguin deu metres, cony!! I què, si jo vull caminar, eh!? ^_ ^
En fi, fem la nostra feina, tornem al centre comercial, esquivem de nou el "senyor Orella Escapçada" (ell, "duro", tu) i ens fiquem al cine a veure la sensació de l'any en cinema de Bollywood: Singh is King. Sí, sí, a palo seco i sense subtítols.
A veure, no vam entendre els detalls, però la història sí que es podia seguir i era molt entretinguda, amb tot de peces de ball molt ben coreografiades i molt d'humor (suposem, perquè els altres que hi havia al cine no paraven de riure). El protagonista és un sikh (recordeu, si es diu "Singh", hi ha molts números que sigui de religió sikh i per tant que porti turbant i barba) que és bastant talós i es fica en força merders. Si fins i tot van a Egipte i a Austràlia! Molt currada, la pel·li, ens va agradar molt i intentarem aconseguir el DVD quan surti amb subtítols.
Farem una entrada especial sobre el cine de Bollywood, així que no ens estendrem més.

Trailer de Singh is King (no és gaire espectacular, francament)

La cançó del moment a l'Índia, la de Singh is King

Doncs bé, després del cine i de fer alguna compra al centre comercial, ja eren ben bé les 7 de la tarda i ja era fosc. En sortir del centre, endevineu... Sí, el "Senyor Orella Escapçada" era allà! Increïble! Es va esperar un fotimer d'hores allà. Ja no li podíem dir que no, de manera que vam dir-li que ens portés, amb la paranoia de pensar que el tio ens havia estat esperant com un obsès i que ens havia vist treure calers d'un caixer automàtic. En aquestes, que s'atura a mig trajecte i puja un altre tio a l'auto... I després es fica en un carreró fosc!!!
Collons, digue'm cagat, però li vaig dir, amenaçador, "fes el favor de tornar a la carretera principal" i ell va dir "però si és allà davant, només he pres una drecera..." I era veritat, pobre home. Bé, ens va dur a la destinació i ens va dir que quan volguessim tornar a l'hotel, sisplau que l'anessim a trobar. Sí, claro! Ni borratxo, tio!
El vespre el vam dedicar a passejar pel mercat i pels carrerons de Varanasi, fer algunes compres i trobar un bon lloc per sopar. No va estar gens malament.

Especial: manduca!

2008-10-09T04:00:00.000-07:00

No havíem portat mai una farmaciola de viatge tan completa com aquesta vegada, especialment pel que fa al tema digestiu i intestinal. Hi havia de tot una mica: medicaments per l’acidesa, el mal d’estómac, les digestions pesades, astringents, laxants... No fos cas! I a més a més, com que tothom ens deia que el menjar era tan picant i insuportable, ens vam proveir de capses i capses de barretes de fruits secs i galetes. Algunes les vam compartir i altres ens les vam acabar menjant també, però no per necessitat sinó per pura i sana golafreria, que ben bones que estan.

Un dels banquets que ens van oferir a cal Jashim, a Bangladesh

Doncs bé, val a dir que, segurament per una triple combinació de prudència a l’hora de beure aigua o triar les fruites i les verdures (fomentada per les múltiples "històries per no dormir" que ens van explicar d'altres viatges a l'Índia i pels panflets i impresos catastrofistes que et dónen al lloc de les vacunacions a Barcelona), d’estar acostumats a menjar cuina de tot arreu i de sort, que també compta, la farmaciola va tornar intacta a casa i el nostre sistema digestiu, després d’haver estat sotmès durant 20 dies a la dieta bengalesa i índia, estava més content que mai! I la picor dels aliments? Home... Sí que hi havia coses picants, però francament n'hem tastat algunes en altres llocs (com a Corea) que feien treure foc per la boca!

Vet aquí algunes de les coses que trobarem a faltar seriosament a partir d’ara:

A la zona de Bengala, com que hi vam anar en ple ramadà, la cuina era molt relacionada amb aquesta festivitat: calòrica i força pesada per l’elevada proporció de fregits, però alhora amb una varietat de verdures sorprenent. L’àpat més fort, recordeu-ho, es fa pels volts de les sis de la tarda i, com ja sabeu, es diu iftar.

Una sopa de mongetes

A cal Jashim, per exemple, vam tastar la halim (sopa), el chat puti (mongetes) i el muri (l’arròs fregit); el piaju (un plat amb molta ceba), les allur chop (patates arrebossades consistents i boníssimes!) i diversos tipus de samosa (una espècie de panet farcit de carn o verdures). Si encara no heu tingut el plaer de tastar samoses, ho podeu fer a Barcelona.

Unes samoses amb una gilabi solitària

Per cert, encara que no sigui del tot menjar indi, sinó més aviat tibetà, us recomanem un petit (i recent) descobriment: "El racó del Sikkim" (comentat aquí pel Roger, amic i gurú dels nostres estómacs). El Sikkim és una regió associada a l'Índia que havia sigut un regne independent fins fa molt poc i té una cultura més tibetana que índia.
Al Rocket, a part de la típica sopa de llenties dhal i l’arròs basmati que acompanyen gairebé tots els àpats, ens van oferir de degustar un peix acabat de pescar per nosaltres, el peix hilsa. Un altre highlight culinari del viatge.

El hilsa era absolutament deliciós, però aquestes patates fregides...
Podrien perfectament ser les millors que hem tastat mai a la vida!

Però a mi el que em va impressionar de veritat són els dolços. Ai, els dolços! Entre els fregits i les postres, no és sorprenent que tant a Bangladesh com a la Índia, a les zones on no es passa gana, la gent estigui tan rodoneta, especialment les senyores.
Els nostres preferits van ser el shiamei (dolç de canyella amb sucre que es menja amb cullera grossa, vinga-vinga), el misti, una cosa dolcíssima, esponjosa i amb moltes varietats, i el gilapi (a l'Índia s'anomenen jalebi) uns arets fregits, calents com els nostres xurros i molt més sucosos, amarats de sucre líquid a punta pala. Això té una onomatopeia clara: xarrup!

Una varietat de misti

I cuidadín, no ens podem perdre el lassi, una espècie de iougurt líquid que està de mort i refresca com mai. El que ens vam prendre a Jaipur és de rècord Guinness. Ai...

La paradeta de lassi de Jaipur. En vuuuull! Per cert, els gots de terrissa eren d'un sol ús.
Et bevies el lassi i el foties "a mar". Suposo que l'argila es recicla, perquè si no...

Uns jalebi deliciosos que ens vam prendre acabats de fer a Nova Delhi.
Calentons i sucosíssims... I dolcíssims!

Molts d’aquests plats, inclosos els dolços, es troben també a l’Índia. I a més a més, aquí mereixen menció una menció apart els pans, els masala i, en general, l'amplíssima oferta i la varietat d’oferta de cuina vegetariana.
Pels adeptes més fidels de la religió hinduista (i, és clar, pels jainistes), menjar carn és un enorme tabú: et podries estar menjant el teu besavi reencarnat!!! Per la qual cosa, a tots els productes alimentaris envasats indis hi ha una marca, una espècie de bandera del Japó. Si és de color verd, l'aliment és vegetarià (com diuen ells, "veg"); si és vermell, no és vegetarià (non veg). Per cert, es menja molt poca carn a l'Índia, però la que es menja és sobretot d'aviram (sobretot pollastre) i xai.
Com a curiositat, l'últim dia ens vam ficar en un McDonalds per fer un mos ràpid i fàcil i sort que ho vam fer, perquè ens vam adonar d'una cosa molt curiosa! No és que siguem McDonalderos, ni molt menys, però més o menys ja saps què t'hi trobaràs i és l'opció fàcil i ràpida. Doncs bé, ens va sobtar no veure cap "Big Mac" ni hamburgueses normals i corrents... Fins que vam caure que els hinduistes no poden menjar vedella (recordeu, les vaques sagrades!). I a sobre, com que hi ha tants musulmans a l'Índia, els comerços no ofereixen carn de porc gairebé enlloc. Per la qual cosa, els McDonald's indis tenen bàsicament hamburgueses de pollastre i peix, i amanides. Que bo!
Dels pans destaquem el chapati, el naan i el paratha. Qualsevol dels tres s’allunya de la nostra concepció de pa i s’assembla més a la pasta de crèpe, un burrito mexicà o un rotlle de primavera, per entendre’ns. Els paratha generalment són farcits i els de patata (aloo paratha) són una passada.
Una de les opcions més còmodes de l'Índia és la possibilitat de demanar una thali, que és una plata variada que porta pa i diversos tipus de curri. Per entendre'ns, és com demanar un "menú del dia". Ei, almenys no has de pensar i és baratíssim i deliciós!

Una típica thali amb dues o tres peces de pa chapati i quatre curris diferents

Els masala són allò que nosaltres anomenem curri o bàsicament "barreja d'espècies". Curiosament, a la Índia no parlen de curri, sinó de masala de diferents ingredients: de pèsols, de bolets, de verdures, de formatge (el seu formatge és molt suau, no té sabor i té una retirada al tofu japonès). D’arrossos destaquem el biryani, arròs fregit amb abundants verdures, molt saborós; i el pulao, més "soso", mínimament condimentat.
No ens oblidem de la cuina tandoori (per cert, el Termcat diu recentment que s'ha de dir "tenduri" en català). El tandoor (tendur, segons el Termcat) és un forn especial originari de la regió del Punjab i allà s'hi fan els pans naan i també el deliciós pollastre tenduri, que és potser el que s'ha fet més famós de la cuina índia fora de l'Índia. No vam menjar gaire cuina tenduri simplement perquè a les zones en què ens vam moure, lluny del Punjab, no n'hi havia gaire.

Arsenal d'espècies que vam dur-nos cap aquí per fer experiments. Tremoleu! (rialla malèfica)

Finalment, l’altre gran descobriment del viatge és el chai. Nosaltres que sempre ens hem fomut una mica dels teteros, convençuts que molts se’n fan per moda, perquè ara això de beure te és cool i fashion, ens hem tornat oficialment teteros (d’edició limitada a Darjeeling amb espècies). Ara bé, a casa el te es fa en una olla, amb aigua, llet, te, espècies i un colador. Entre 3 i 5 minuts a 90 graus i apa. Si no us molesta la manca de sofisticació, el proper cop que vingueu a casa us en fem un.

Una paradeta de chai, boníssim i baratíssim!
(i segur, perquè en ser bullit no té cap perill de bactèries)

El grafisme del dia

2008-10-09T03:00:00.000-07:00

Són gais?

Per a un occidental, és francament xocant veure nois i homes passejant pel carrer amb les mans agafades en els temps actuals. Perquè aquí no ens hem agafat mai de la mà homes i homes, i quan es fa, és perquè simplement els dos són una parella homosexual.

El cas és que a l'Índia, i també a Bangladesh, el fet d'agafar-se de les mans els homes, i abraçar-se i fins i tot fer-se certes carícies (sí, sí) és normal; és un signe de forta amistat i prou.
A Bangladesh, en Jony i en Dalim van fer alguns gestos cap a mí (Marc) que a Occident s'haurien interpretat com a clarament gais. Parlo de fer el gest d'agafar-me la mà (sense agafar-la realment, només fregar-la) i posar la mà sobre la cuixa i fer una carícia. Buf, això a un occidental hetero li fa posar nerviós, eh!? Per no parlar de les poses "a lo Titanic" que feien el Jony, el Dalim i el Sadar a la proa del vaixell que ens va portar als Sundarbans!
Nosaltres ho vam interpretar com una qüestió de profunda amistat entre homes. Com les dones en aquests països són ben bé una "raça apart" i, apart de la teva pròpia muller, és difícil que tinguis relació de simple amistat o arribis a certa intimitat (no parlem de temes sexuals, que consti) amb cap altra dona, suposem que la tendència natural és la de tenir llaços molt i molt forts amb gent del teu mateix sexe. Els diumenges i dies de festa, sobre tot, és força comú sortir amb els amics a passejar, fins i tot a parcs i tal, les dones pel seu cantó i els homes pel seu. Se suposa que tot això s'acaba quan es casen, és clar.
En fi, una més d'aquelles experiències culturals i vitals que fan que la teva vida tingui més salseta i la teva ment s'obri encara més. Per això ens encanta viatjar!!

Especial fotogràfic de Varanasi

2008-10-09T02:00:00.000-07:00

Vam fer tantes i tantes fotos a Varanasi que avorririen a qualsevol... Aquí en teniu una mostra de les més representatives que no han aparegut als respectius posts sobre la ciutat per temes d'espai i de no embafar. Les podeu passar rapidet o bé us podeu dedicar a mirar-les poc a poc, obrint-les una a una (si hi cliqueu a sobre les veureu més grans) i observant-ne els detalls. Vosaltres mateixos.

16 de setembre - De Varanasi a Khajuraho

2008-10-08T02:06:00.000-07:00

A Varanasi és possible que hi tornem alguna vegada a la vida, però com que hi ha tants i tants llocs a visitar al món, hem d'assumir que possiblement no hi podrem tornar mai. Aquesta manera de pensar va ser la que ens va fer decidir que, com que marxavem sobre les 11 de Varanasi, teníem temps de sobres d'anar una altra vegada al Ganges a veure la posta de sol i a disfrutar de l'ambient irrepetible de la gent fent els seus ritus i banyant-se al riu. I, dit i fet, per segon dia consecutiu, ens vam llevar a les 4.30, ens vam rentar la son a la dutxa i a les 5.15 sortíem per ser als ghats a les 5.30. I, efectivament, matinar per segona vegada va ser l’encert més gran del dia.

La segona sortida de sol, aquest cop des dels ghats

Aquest dia ja no volíem pujar a cap embarcació sinó simplement veure els ghats des d'allà mateix, passejar-nos-hi, voltar d’un a l’altre i barrejar-nos amb la gent que es banya a la mare sagrada i gaudir de l’ambient sagrat. D’alguna manera, en aquest punt, ja havíem aconseguit immunitzar-nos dels venedors, els barquers, els falsos guies i altres oportunistes com si portéssim una gran cuirassa aïllant i les dues hores que vam passar passejant, seient i observant a la vora del riu van ser inoblidables. L’essència de Varanasi rau en la gent que percep la ciutat com un punt de pau espiritual per la seva vida i la seva mort i en l’expressió de tranquil·litat absoluta dels seus rostres quan es banyen a les aigües sagrades (per nosaltres, insalubres) del Ganges.

Escenes matinals a la ribera del Ganges

El fet de passar dues nits a Varanasi, amb els seus dos respectius matins, ens va permetre doncs tenir les dues experiències de veure la sortida del sol: des de la barca (aïllament, tranquil·litat, vista privilegiada de tot el que t'envolta) i des dels ghats (frec a frec amb els peregrins, possibilitat de respirar l'ambient místic per tots els porus, emplenar-te del misticisme, i... esquivar els venedors pesats). Si alguna vegada aneu a Varanasi i només teniu un matí, la veritat és que no sabria si recomanar-vos el tema barqueta o el tema quedar-se als ghats. Són dues experiències ben diferents i especials a la seva manera i ens alegrem moltíssim d'haver sacrificat hores de son per poder tenir les dues. Després de fer les paus amb Varanasi i acomiadar-nos-en com a bons amics, ens vam desplaçaar cap a l'aeroport, on, després d'una bona espera per culpa d'un retràs i tal, un vol interior de menys d’una hora ens va portar a Khajuraho, la pròxima etapa del nostre viatge.

Hi vam anar en avió perquè Khajuraho és un poblet petit en mig d'una zona molt rural i no hi ha ni bones carreteres ni tampoc línia de tren. Des de Varanasi, si hi haguessin bones carreteres, potser s'hi podria anar en tres o quatre horetes com a molt, però ara per ara l'única manera ràpida que hi ha per anar-hi és l'avió. Però tot canviarà ben aviat, ja que el tren és a punt d'arribar a Khajuraho, de fet crec que ens van dir que s'inaugurava ara al desembre del 2008, per la qual cosa allò passarà ben aviat a ser una mena de Port Aventura arqueològic ple de turistes d'aquells que van en ramat. I serà una llàstima.

Una família de micos (la mare porta el fill en braços) als temples de Khajuraho

Ja eren ben bé les dues quan finalment vam arribar a Khajuraho. Vam deixar les maletes a l'hotel i ens en vam anar cap a la zona dels temples, ja que només teníem aquella tarda per fer la visita (al dia següent marxàvem aviadet cap a Agra). Però, és clar, la panxa feia rau-rau i volíem menjar alguna cosa abans de fer la visita, de manera que li vam dir al conductor que sisplau ens portés a algun restaurant senzill i on servissin bon menjar i fossin ràpids. I per fi ens va tocar un conductor que ens va entendre perfectament i, en comptes de portar-nos a un resutaurant enfocat a guiris (molt més car, és clar) on li donessin comissió, ens va portar a un "garito" molt autèntic on mengen els indis normals i corrents. La prova definitiva que havíem anat a un lloc de veritat ens la va donar el fet que el propi conductor també es va asseure a menjar al mateix local. I, com no podia ser d'altra manera, el menjar era boníssim i el preu, espectacularment barat. Per fi!

Un dels temples de Khajuraho. Fixeu-vos en la pila d'estàtues que hi ha!

Khajuraho té un conjunt de temples espectaculars que deixen bocabadat a qualsevol a qui li agradi mínimament el tema arqueològic i els misteris del passat. Són uns 20 o 30 temples més aviat petitons, que estan decorats per dintre i per fora amb una pila de relleus i escultures tallades amb un gust increïble i que conformen un conjunt preciós. El conjunt que hi ha a Khajuraho no arriba ni de bon tros al nivell d'espectacularitat de l'Angkor Wat i companyia de Cambodja, però és més que digne i fa que l'"ànima d'Indiana Jones" que tenim a dintre es desperti igualment.

Una de les moltes estàtues "lleugeres de roba" que hi ha.
Quines peres més rodones! ^_^

Un esquirolet al temple

Segons les guies, i segons que volen fer-te creure els llibres i records que venen allà (atenció als pesats que et segueixen com a mosques colloneres intentant vendre't qualsevol bajanada), aquests són els "temples del Kamasutra". Sí, una de les particularitats d'aquests temples és que hi ha mooooltes escultures de dones mig despullades, i que en alguns relleus hi ha escenes de sexe que recorden al tema Kamasutra, però... personalment dubtem d'aquesta intrepretació i pensem que és més que res un reclam per atreure els turistes que altra cosa.

Onomatopeia: "grab"

Si fossin realment els temples del Kamasutra, hi hauria estàtues fent "triki triki" a cada cantonada, i cada parella d'estàtues estaria en una posició diferent i tota la pesca, oi? El cas és que a Khajuraho un percentatge molt baix de les estàtues realment practica el sexe, i en la majoria de casos que sí que ho fan, és en grups de quatre o cinc. Que nosaltres sapiguem, el Kamasutra es basa en el sexe en parella, no en orgies, no? En tot cas, això no treu que les estàtues en general siguin precioses, estiguin meravellosament conservades, i que el conjunt arqueològic de Khajuraho sigui una meravella.

"¡Vente p'acá, mozaaaa!"

Les dues hores que vam passar observant els temples, fixant-nos en els detalls dels gravats de les roques i fent fotografies van ser irrepetibles. Ens agrada sentir-nos una mica Indiana Jones, salvant les distàncies. I si no hi ha gaire gent i fa un bon sol, la felicitat és absoluta. Això sí, després de tants dies de matinar i dormir relativament poc, al vespre potser eren poc més de les 9 que ens vam arrossegar al llit com a iaiones, que la corda que té l’Indiana Jones és només perquè és pel·lícula!

La Vero fent d'Indiana Jones

17 de setembre - De camí cap a Agra

2008-10-07T03:14:00.000-07:00

M'imagino que aquesta entrada ens sortirà més aviat curta, ja que ens vam passar el dia bàsicament a la carretera i al tren. El viatge de Khajuraho a Agra va tenir dues etapes molt diferenciades: una primera etapa en cotxe fins a la ciutat de Jhansi i una segona etapa en tren des de Jhansi fins a Agra. Vet aquí l'intinerari:

La primera part del viatge no va ser gaire destacable: un viatge en cotxe per la zona rural de l'Índia central, a l'estat de Madhya Pradesh. El paisatge era bonic, però tampoc espectacular, i l'espectacle de les carreteres índies, plenes de sots, camions, vaques sagrades, carros, cabres, bicis i vianants, tot i ser interessantíssim, ja no ens impressionava tant com el primer dia, com és lògic.

Un sadhu a Orchha

El que sí que cal destacar de la zona on ens acostàvem, l'anomenat "triangle d'or" (Delhi, Agra i Jaipur) del turisme, és que ja tot començava a estar massa enfocat al turista occidental i per tant deixava de ser especial. M'explico: el nostre viatge havia començat de la manera més especial possible, el país de Bangladesh, amb la seva gent meravellosa i ni un sol turista. Després ja vam passar a l'Índia, però a Kolkata, una ciutat que sí que rep turistes, però no pas tants. Posteriorment, Varanasi ja era molt més turístic, però era un turisme més aviat jove i de motxilla. Khajuraho ja estava enfocat més al turisme organtizat i en grup enfocat a persones de poder adquisitiu mitjà-alt, de mitjana edat, i clients típics d'Halcón Viajes i similar, però el fet que Khajuraho està situal al mig del no res i que és complicat d'arribar-hi (bé, ara que hi arribarà el tren, no, i per tant entrarà directament a l'òrbita del turisme en massa) limita molt l'arribada de gent.

El Marc fent un "tête à tête" amb una vaca sagrada

Tanmateix, l'àmplia majoria de la gent que visita Índia entra per Delhi i va a Agra, a veure el famós Taj Mahal, i també es desplaça a la zona del Rajastan, sobretot a Jaipur, situat a una distància raonable de Delhi. Per això aquella zona s'anomena el "triangle d'or". I es nota que hi ha molt més turista occidental: primer perquè els veus pel carrer, segon perquè encara hi ha més venedors torracollons a qualsevol punt turístic, i tercer perquè els preus de les entrades als monuments arriben a nivells ridículs i a sobre hi ha llocs que et fan pagar per poder-hi entrar amb una càmera (les fotogràfiques paguen relativament poquet, però les de vídeo han de pagar força calers, curiosament). Parlo de "nivells ridículs" perquè no és normal que et demanin 500 rúpies (7,7 euros!) per entrar a un monument X quan pots fer un àpat més que digne per 50 rúpies i quan un treballador no qualificat pot cobrar unes 200 rúpies al dia com a molt. I el que és gairebé insultant és que hi ha sempre dues taules de preus: els indis paguen X i els estrangers paguen X multiplicat per molt. Normalment, al "triangle d'or", els preus estàndard són entre 300 i 500 rúpies per als estrangers i 10-20 per als indis. No em sembla malament que l'entrada per als indis sigui molt barata: és el seu país i el seu patrimoni. El que em sembla malament és la diferència tan brutal que hi ha. Si a un indi li fessin pagar 30 rúpies i a un estranger 100 o 200, em semblaria perfecte, però veure que els indis paguen 10 rúpies i els estrangers 500 no mola gens.

Un grup de santons tocant música

En aquest sentit, i d'altres, com per exemple l'assetjament dels venedors, l'enfocament del turisme exclusivament al tema monuments (que està bé, però al cap d'uns quants monuments similars, per molt macos que siguin, al final acaben cansant) i els guies que tota l'estona intenten portar-te a botigues per a guiris on si piques ells cobraran comissió, la veritat és que la zona del triangle d'or no la vam disfrutar al nivell que vam disfrutar la resta del viatge.

La vaca sagrada i la nena XDDD

En fi, continuant amb el relat, molt a prop de Jhansi vam fer l'única visita del dia, concretament al poblet d'Orchha, que té un fort, un palau i uns cenotafis molt grans i imponents. El palau no el vam visitar per dins pel tema preu de les entrades (un ja es cansava d'obrir el bitlleter cada vegada), sinó que vam preferir voltar per fora, ja que al voltant del palau hi havia una bona pila de ruïnes força interessants i totalment deixades de la mà de Vishnu. Quant al palau en sí, la veritat és que és molt imponent, però almenys per fora està fet un nyap, tot molt mal cuidat i fins i tot amb herbotes creixent-hi per sobre. Tot i això, s'ha de dir que actualment sembla que estan treballant en la seva restauració, ja que hi havia gent treballant per tot el voltant del conjunt. Un d'aquests treballadors, per cert, se'ns va acostar i ens va dir que ens oferia entrar al palau per molts menys diners. Ens imaginem que ens hauria colat per la porta del darrere i s'hauria embutxacat ell els calers. Llavors, probablement ens hauria enganxat algun guàrdia i ens haurien fet pagar també l'entrada oficial. Li vam dir que ni parlar-ne i després, per imbècil, el vam denunciar al guàrdia que hi havia l'entrada (li vam ensenyar una foto que li havíem fet abans per casualitat, mentre era treballant). Que es foti!

El palau Jahangir Mahal, una mica tronat

Després vam anar a voltar per la zona dels cenotafis, que són uns monuments erigits en memòria de personatges històrics. Aquí no hi havia entrada ni res, però els monuments estaven realment en estat lamentable. El que no entenc és que cobrin tants diners per entrar a segons quins monuments i després no es vegin pas especialment ben mantinguts, ni els monuments pels quals pagues l'entrada ni els altres que són gratis però que són molt a prop dels primers.

La zona dels cenotafis. De tot, menys cuidat
(però precisament per això potser té un encant especial)

La Vero fent d'aventurera a la zona de cenotafis

Això et fa sospitar que les quantitats enormes (pels estàndards indis) que paguen els estrangers no s'inverteixen a la conservació del patrimoni històric, una veritable màquina de fer diners a llarg termini, sinó a altres causes. Si aquestes causes inclouen millorar el nivell de vida dels indis, fantàstic, però molt ens temem que la major part d'aquests diners se'ls embutxaquen els quatre de sempre...

Dones treballant en les tasques de restauració del Jahangir Mahal

Després d'un volt pel poble d'Orchha, d'esquivar els nens captaires, els venedors i els pesats de les botigues, vam fer un mos, vam arribar en cotxe fins a Jhansi i vam pujar al tren que ens duria fins a Agra. Després de tres o quatre hores de tren, ja vam arribar a Agra que era fosc i vam decidir d'anar a la zona antiga a sopar i a voltar una mica. A la zona antiga, de cultura més aviat musulmana, hi podem destacar el petit mercat, molt autèntic i sense turistes, cosa que no ens esperàvem per res del món.

Escena d'Orchha

Piles de pols de henna a la venda

Especial: Bollywood!

2008-10-06T05:15:00.000-07:00

Bollywood és tot un món. El terme "Bollywood" és una amalgama entre les paraules "Bombai" i "Hollywood", i designa la indústria del cinema en idioma hindi, tradicionalment ancorada a la ciutat de Bombai (actualment, Mumbai).

Els indis tenen una autèntica passió pel cinema de Bollywood, i aquesta passió també és similar a Bangladesh i també, segons que ens han comentat, a altres països del sud d'Àsia com Nepal, Sri Lanka i Pakistan.

Això és només un anunci de motos, però és un exemple perfecte de l'estil Bollywood

El que resulta més curiós i més interessant de Bollywood és que són normalment pel·lícules amb arguments molt simples pels estàndars occidentals -fins i tot poden semblar puerils- que són molt llargues (poden durar perfectament 3 hores o més) i sobretot que inclouen uns quants números de música i ball entremig. Les temàtiques també són variadíssimes: des de romanços fins a pel·lícules d'esports (com Chak De! India), passant per acció, drama o comèdia.
Però el denominador comú en gairebé totes les pel·lícules de Bollywood és el ball i la música. Per exemple, si tens una pel·lícula d'acció en què hi ha un enfrontament a trets entre el protagonista i els dolents, de sobte l'acció es pot aturar i tots els actors es posen a ballar frenèticament al ritme de la música! Flipa! I quan s'acaba la ballaruca, doncs tornem al tiroteig, apa. I, per cert, com abusen del ventilador, tu! Sempre apareixen els actors amb les cabelleres onejant al vent, fa una gràcia! XDD

El Raj Mandir, a Jaipur, és el cine més conegut de tota l'Índia
Quan hi vam anar, feien Singh is Kinng, com no

Des del nostre punt de vista personal, Bollywood és una manera de desconnectar del típic cinema de Hollywood que ja es fa avorrit i previsible. Bollywood té pel·lícules d'entreteniment senzillíssimes i el tema ballaruca, un cop t'hi acostumes, fa gràcia i tot. De fet, arribes al punt d'esperar contínuament durant la pel·lícula que s'aturi l'acció i es posin a ballar! ^_^ Amb tot, algunes pel·lícules no tenen números de ball, com la segona que vam anar a veure al cine, a Agra, que es deia Rock On! Aquesta pel·li, que ens va encantar, va d'un grup de gent que fa uns anys havien tingut un grup de rock i es tornen a trobar. Un argument molt vist ja, però la música rock que hi a la pel·li ens va agradar tant que ens vam comprar el CD i no parem d'escoltar-lo.

Una de les nostres cançons preferides de Rock On!

Però el tema Bollywood a l'Índia va molt més enllà de la pantalla del cinema i de la tele; és una indústria global de l'entreteniment que barreja de tot. Perquè les cançons de les pel·lícules solen ser els grans hits del moment, de manera que Bollywood engloba la indústria musical també, i perquè els números musicals, súper currats, es converteixen en els videoclips que amenitzen les televisions índies. I els actors i actrius de Bollywood són els top models i sex symbols del país: són els personatges que influeixen els joves i no tan joves en qüestió d'estil de vestir i de pentinar-se, de comportar-se i de saber estar. Tothom coneix els actors i actrius més famosos i qui més qui menys ha somiat alguna vegada en anar-se'n cap a Bombai a provar sort a la indústria del cinema.
És impossible anar-te'n a l'Índia i escapar-te del tema Bollywood, perquè als cotxes o autobusos que pugis posaran la música de la pel·lícula del moment (en el nostre cas, era Singh is Kinng), als restaurants tindran la tele posada en el programa de videoclips de torn, i les ciutats estaran farcides de cartells de les pel·lícules.

La Vero de Bollywood

A més a més, Bollywood és un tema de conversa ideal per trencar el gel. Només cal que demostris una mica d'interès i que coneixis quatre noms d'actors o actrius perquè la cara del teu interlocutor de sobte s'il·lumini i es pugui començar una animada conversa (que després pots derivar cap al tema que t'interessi, és clar). Eficàcia provada, us ho assegurem!

Una llisteta d'alguns famosillos:

Amitabh Bachchan. Aquest és el més prestigiós de tots, el "millenium actor", que li diuen.
Shahrukh Khan. Sex symbol dels últims anys.
Akshay Kumar. Protagonista de Singh is Kinng i actualment famosíssim.
Aamir Khan. Un altre famosillo.
Madhuri Dixit. Actriu guapíssima amb una carrera ja força llarga.
Katrina Kaif. Coprotagonista de Singh is Kinng.

Per iniciar-vos a Bollywood, podeu començar per exemple per Aaja Nachle, una pel·li que van passar aquest estiu a les Nits Orientals de Vic i que ens va encantar. Va d'una noia que havia emigrat a Nova York i torna al seu poble. Es troba que el teatre on va ser tan feliç de jove està a punt de desaparèixer i llavors ha de fer tot el possible per mobilitzar la gent del poble per representar una obra de teatre que obligui als que volen enderrocar el teatre per construir un centre comercial a desfer els seus plans. La música, la coreografia i la fotografia estan molt bé. Si la voleu, la tenim a casa en DVD i subtítols en castellà (vam comprar un munt de pel·lis de Bollywood!!) i us la podem deixar. Molt entretinguda!

18 de setembre - Agra

2008-10-06T04:05:00.000-07:00

La idea d'aquest dia era bàsicament veure el famós Taj Mahal, el mausoleu que l'emperador mogol Shah Jahan va construir per a la seva estimadíssima dona favorita (perquè en tenia unes quantes XD). Un monument famós arreu del món que a més a més representa la imatge de l'Índia per a tot el món.

El Taj Mahal a trenc d'alba

Bàsicament, dit curt, no pots anar a l'Índia i no visitar el Taj Mahal. I els molt murris se n'aprofiten, i tant si se n'aprofiten! Agra és una ciutat força avorrida i si no fos perquè al segle XVII al senyor emperador Shah Jahan se li va acudir començar a construir un fort-palau enorme i el mausoleu per a la seva dona Mumtaz (el Taj), actualment dubto que figurés en cap mapa turístic d'enlloc.
Com que pràcticament tothom que va a l'Índia, i especialment els que hi van en viatge organitzat autobús amunt i autobús avall, visiten Agra i el Taj, no només el preu de l'entrada del Taj i dels altres monuments d'Agra (per als estrangers, s'entén) és caríssim pels estàndards del país, sinó que a més a més la densitat per metre quadrat de pesats venedors a l'entrada i sortida dels monuments deu ser la més alta del país.

El Taj il·luminat pels primers rajos de sol del dia.
L'efecte del marbre fa que vagi canviant de color segons la llum.

En tot cas, Delhi i Agra estan farcides de monuments que van construir els mogols (no confondre amb el "moNgols", que no tenen res a veure), especialment la dinastia que va del rei Akbar el Gran (avi), Jahangir (fill), Shah Jahan (nét) i Aurangzeb (besnét), el llegat dels quals és visible a tota la zona i va ser el centre dels nostres últims dies de viatge per l'Índia.
Els mogols van ser una dinastia de conqueridors de religió i cultura islàmica que van arribar a dominar tota l'Índia. Per tant, es van dedicar a construir mesquites, mausoleus i palaus de clara influència àrab. Si heu anat a l'Alhambra de Granada, tot el tema aquest dels monuments mogols de l'Índia no us semblarà pas tan especial. Evidentment, tot és majestuós i preciós, ja que predomina o bé una espècie de pedra vermella molt bonica o bé el marbre blanc que tant li agradava a Shah Jahan. Són monuments impressionants, però tenen un aspecte "familiar".

Detalls del Taj

Dit i fet, ens vam llevar molt d'hora per anar a veure la sortida de sol al Taj Mahal. Primer per la llum especial de què podríem disfrutar i segon per evitar les hordes de visitants que segurament omplen el recinte durant el dia i fan que la visita deixi de ser especial per ser "un monument més". El Taj ens va encantar, és clar, i sobretot gràcies al fet d'haver-hi anat ben d'hora. Va resultar que va ser l'únic moment del dia en què els rajos del sol van il·luminar el monument, ja que després es va posar tot núvol i es va acabar el miratge. Encara bo! Realment, el Taj mereix tota la fama que té.

A primera hora del matí, davant del Taj, i sense gent que faci malbé la foto!

El que va ser un punt molt interessant de tota la nostra visita a Agra va ser que vam tenir un guia que era musulmà convençut i vam poder conversar a un nivell força profund amb ell sobre la religió musulmana i tot plegat. Era dels "radicalillos" i per tant no acceptava que cap religió que no fos la seva fos "la correcta", i de fet de vegades ens donava la sensació que ens tenia genuïna llàstima perquè en ser "infidels" no podríem anar al cel. Tot això va contrastar molt amb l'experiència que vam tenir dos dies després, a Jaipur, on el guia que ens va portar a visitar la ciutat era de religió hindú i també vam poder parlar amb ell sobre aquests temes a un nivell més enllà del superficial. Realment, la religió és un tema sempre present a l'Índia, no sé si hi ha gaires llocs com aquest al món, amb tantes religions convivint de forma tan intrincada.

Un esquirolet que ens va fer molta gràcia

La pròxima visita a Agra va ser al Fort d'Agra, l'anomenat "fort vermell" per la pedra de color terrós amb què el va fer construir l'empeardor Akbar el Gran. Uns anys més tard, el seu nét Shah Jahan (el del Taj Mahal), va afegir tota una zona nova de marbre blanc (aquest home tenia una obsessió amb el marbre blanc).

L'entrada de l'impressionant fort d'Agra

La zona de marbre blanc del fort d'Agra

El fort és impressionant, enorme i molt bonic. A més a més, té vistes molt bones del Taj Mahal i del riu Yamuna. Curiosament, el fill d'en Shah Jahan (l'Aurangzeb) va decidir fúmer fora el seu pare del tron (perquè es gastava massa calers en monuments XD) i el va tancar al mateix fort, a la zona de marbre blanc. El pobre Jahan es va passar els seus últims anys de vida tancat, però això sí, amb una vista privilegiada del seu mausoleu favorit, el Taj Mahal.

La vista del Taj des del fort

El nostre tour per Agra va continuar amb la visita al mausoleu on hi ha les despulles de l'Akbar el Gran, amb un estil que recorda bastant el del Taj Mahal però en color vermell, i una visita al "Baby Taj", a l'altre cantó del riu, un petit mausoleu en el qual es van inspirar els arquitectes del Taj Mahal. Un petit edifici molt bonic.

El mausoleu d'Akbar el Gran

El petit Taj, anomenat oficialment mausoleu Itimad-Ud-Daulah

Però el millor de la visita al Baby Taj, que vam demanar expressament ja que no era inclosa al planning original (sí, en aquell moment ja estàvem farts de mausoleus i monuments, però igualment de vegades no et vols perdre segons quines coses), no va ser el propi monument, sinó que per tornar a creuar el riu cap al cantó de la ciutat principal el conductor va decidir passar per un pont súper autèntic d'acer, on vaig decidir demanar que em deixessin a mig camí per poder creuar-lo a peu mentre anava fent fotos. Fantàstic, tu!

Un pont d'allò més autèntic!

Després d'un matinet intensíssim de visites i algunes compres, vam decidir que a la tarda veuríem una altra pel·lícula de Bollywood, de manera que vam demanar on podríem anar i ens van recomanar un centre comercial. I, dit i fet, cap allà que vam fer! La pel·li elegida aquesta vegada va ser Rock On!, de la qual us hem parlat al post anterior i que, tot i no saber ni un borrall d'hindi, ens va ENCANTAR.
I res més, la tarda va ser una barreja de descans (que ja tocava), passejos per la zona al sud del Taj, un petit barri amb carrerons molt estrets que van construir per viure-hi tots els treballadors i paletes que van treballar durant la construcció del Taj Mahal, algunes compres i un sopar boníssim.

Un detall del fort d'Agra

19 de setembre - D'Agra a Jaipur

2008-10-05T05:05:00.000-07:00

Vinga, un altre cop pugem al cotxe de bon matí i ens fumem una bona pallissa de cotxe fins a la propera etapa, la ciutat de Jaipur. Pel camí, per això, vam fer una parada tècnica a la ciutat fantasma de Fatehpur Sikri. Diem "fantasma" perquè aquesta ciutat va ser un projecte del rei mogol Akbar el Gran (sí, el que va fer el fort d'Agra). En honor d'un sant musulmà que li va fer una profecia que es va fer realitat, al tio se li va acudir de fer tota una nova ciutat, amb palaus i monuments inclosos, en una zona... En què era dificilíssim aconseguir aigua!

Vista d'una part de la mesquita de Fatehpur Sikri

Van durar catorze anys allà fins que van decidir que allò no podia ser i van marxar de Fatehpur Sikri cap a Agra, de manera que la ciutat va quedar totalment abandonada el 1585. Actualment, doncs, és un reclam turístic ja que arquitectònicament resulta molt interessant veure una ciutat sencera feta amb un estil que és una barreja molt curiosa entre els estils arquitectònics hindús i àrabs. A més a més, tot és tal com va ser pensat en un principi i sense retocs posteriors que hi podrien haver afegit altres reis o habitants de la ciutat al llarg dels segles.

Detalls de Fatehpur Sikri

Malauradament, a nosaltres ens va tocar anar en un dia d'aquells plomosos (va caure un bon xàfec mentre visitàvem), amb el cap espès i ja força embafats de tants monuments. Per això no la vam disfrutar tant com hauríem pogut disfrutar-la. Curiosament, tenim més bon record de la visita a la mesquita que hi ha adjunta (que va ser l'única cosa que no va ser abandonada), una mesquita enorme a la qual és gratis entrar-hi i on hi ha la tomba del sant que li va fer la profecia a l'Akbar. Recalco "gratis", perquè que l'entrada sigui lliure significa que també és gratis per als venedors pesats i per als captaires, que es posen d'un pesadet amb el turista occidental (se'ls posen "los ojos del signo del dólar", que diuen els Mojinos). Tot i això, ens els vam poder treure de sobre amb força gràcia gràcies a la pràctica acumulada. ^_^

La Vero amb el guia (musulmà convençut) i amb barretets de plàstic
que t'obligaven a posar-te per entrar a la tomba del sant XDD

Un detall de la mesquita. Es veu que són paraules de Jesús
(que és considerat un dels profetes de l'islam)

Un cop arribats a Jaipur, ja eren les tres o les quatre de la tarda i, cansats de tant de cotxe, vam decidir d'estirar les cames i fer una volta per la ciutat per veure què tal era. A Jaipur la coneixen com a "la ciutat rosa" perquè el 1905 la van pintar d'aquest color (més aviat és vermellós, però bé) per donar la benvinguda al príncel de Gal·les, i des d'aleshores han procurat mantenir aquest tret distintitu com a símbol d'hospitalitat a la ciutat antiga.

Una de les portes d'entrada a la ciutat vella de Jaipur

Escena d'un dels carrers de Jaipur, amb les cases pintades de "rosa"

La ciutat antiga de Jaipur sorprèn per un cantó perquè és enorme i per l'altre perquè els diferents carrers comercials (bazars) estan molt delimitats en gremis. Hi ha el carrer de les botigues de roba, el de les espècies, el de les llibreries, el de les ferreteries, etcètera. Realment, ens vam fer un bon fart de caminar!!

El carrer de les ferreteries

Un venedor de flors

Un dels llocs que vam visitar a Jaipur la primera tarda va ser el Hawa Mahal o "Palau dels vents", que és una espècie de tribuna que feien servir les dones de l'harem del maharajà per poder observar la vida del carrer sense que les poguessin veure. El Hawa Mahal és potser l'edifici més famós de Jaipur i aquí ens va passar allò típic d'esperar-te un monument impressionant i trobar-te un edifici molt bonic, però més aviat petitó i poc destacable ("me l'esperava més gran, que diuen"). En fi, una petita decepció. En posarem fotos a la pròxima entrada.

Agent de trànsit de Jaipur. Estan en una espècie de cabinetes al mig dels carrers.

Un detall d'un temple hinduista. Nooo, que no són naaaaazis...

Un dels moments més xulos del passeig va ser quan vam passar per un mercat, per on hi havien vaques sagrades passejant, i de sobte sentim "paaam puuum", un soroll bastant fort... Provocat per una pila de micos que saltaven a sobre de la teulada metàl·lica del mercat! Mare meva, quants micos! Ens va sorprendre molt veure que fins i tot algun dels venedors els donava blat de moro.

Vaques i micos al mercat

Després, al dia següent, el nostre guia hindú ens va comentar que un dels requisits de l'hinduisme és alimentar els animals. Ai caram, per això hi ha tants gossos (n'hi ha moltíssims, i solen dormir a terra en qualsevol lloc, fins i tot al costat de la calçada, amb els cotxes, autos i rickshaws passant-los a centímetres del cap, ni s'immuten!), cabres, micos i vaques pels pobles i ciutats de l'Índia!!

Micos que mengen sobres que la gent els dóna

Després d'una bona epopeia per poder trobar un internet café per poder comprovar el mail (va costar, tu!), per sopar vam decidir de fer cas a la guia de viatges i anar a menjar a un restaurant que va resultar ser 100% vegetarià. Però que booooo que era tot, coi, vam menjar com reis i per quatre rúpies!!! Volem menjar indi. En venaaaaaa!!!

Una petita estàtua de Ganesh. Si és que cau bé, aquest home elefant, oi!?

El grafisme del dia

2008-10-04T06:51:00.000-07:00

Un parell de grafismes que vam trobar passejant per Jaipur. ¡Va por ustedes! ¡Oléee!

La marca de roba "Macho metal" les porta de cul. Sí. jo vesteixo "Macho metal"!

Aquest és l'ànec Donald? XDDDD Fa por!!!

20 de setembre - Jaipur

2008-10-04T05:57:00.000-07:00

Aquest dia ens va fer un temps fantàstic, amb un sol molt bonic i un cel blau i netíssim de núvols. El guia ens va venir a buscar al matí a l'hotel i vam anar primer a veure de nou el Hawa Mahal, la tribuna de les dones de l'harem. Continuava semblant-nos petitó per la fama que té, però vam poder fer fotos més maques que el dia anterior gràcies al solet que feia.

El Hawa Mahal. "Me l'imaginava més graaaan" XDDD

Tot seguit, ens vam desplaçar cap als afores de la ciutat, concretament al poble d'Amber, on hi ha el Fort d'Amber, una estructura fortificada força impressionant que servia (i continua servint en part) com a residència d'un maharajà. Es veu que el que és típic d'aquí és pujar la pujadeta que hi ha fins al fort en elefant i, com que ho teníem inclòs en el tour, doncs a sobre de l'elefant que anem, tu. Caram, com es bellugava allò! El moment friki va ser quan un elefant que duiem a davant va fer un crit d'aquells típics dels elefants i el nostre es va posar d'allò més "farruco". Va començar a grunyir i a bellugar-se de mala manera! Buf, aquell va ser un moment d'aquells de "gota de suor", sort que no va passar res.

El fort d'Amber. Vegeu els elefants que pugen

La zona de Jaipur i els voltants s'anomena "Rajastan", és a dir, "la regió dels reis" (raja vol dir "rei" i maha vol dir "gran", per això maharaja="gran rei") i tradicionalment ha estat governat per diferents maharajas i dividit en petits regnes mig independents. El Rajastan representa la imatge que molta gent té de l'Índia: els maharajas, els turbants, els encantadors de serps, els elefants, els palaus... En fi, de la mateixa manera que els guiris es pensen que tota Espanya és flamenc, toros i barrets cordobesos (és a dir, Andalusia), molts de nosaltres tenim aquesta imatge de l'Índia que en realitat correspon només a la zona del Rajastan.

Un "folclòric" encantant un parell de serps

El "conductor" del nostre elefant, amb turbant inclòs

El fort d'Amber és realment una estructura impressionant, situada a dalt de tot d'un turó i amb una muralla enorme que rodeja totes les muntanyes que té al voltant.

La muralla que passa per damunt de les muntanyes del voltant del fort

Si no fos per la parafernàlia turística que tenen muntada amb els tema dels elefants, els venedors, els encantadors de serps i tota la pesca, seria més especial, però és clar, si ja entren en l'òrbita dels "Halcón Viajes" i similars i s'omplen de turistes en pantalons curts i sandàlies amb mitjons, els llocs comencen a perdre gran part de l'encant que originalment tenien. En aquest aspecte en concret, el triangle d'or del turisme indi (Delhi, Jaipur i Agra) resulta una mica decebedor.

Detall del fort d'Amber

La sala dels miralls, al fort d'Amber

Després de visitar el fort, el guia ens va tornar a portar a Jaipur, on vam entrar a l'observatori astronòmic Jantar Mantar, el més important dels cinc que va fer construir el maharajà Jai Singh al segle XVIII. Nosaltres ens esperàvem un lloc tancat amb telescopis i tal i ens vam trobar amb una esplanada enorme plena d'instruments de marbre de mides gegantines que servien per calcular de tot. El guia ens va fer algunes demostracions que ens van deixar bocabadats, com per exemple encertar l'hora exacta gràcies al nivell del sol sobre un rellotge solar enorme.

Un dels enormes instruments astronòmics

Més tard, el planning incloïa visitar el palau i el museu del maharajà, però ja estàvem tan farts de pagar entrades caríssimes i de palauets, monumentets i tal que vam dir que millor que no, que volíem pujar a una torre-minaret que hi havia per allà a prop i que deia la guia que valia la pena. I caram si valia la pena! Va ser una de les millors experiències de Jaipur, ser allà dalt, veient la ciutat des del capdamunt i conversant amb el guia sobre hinduisme, el Sai Baba (del qual hi ha molts seguidors a Jaipur) i tota una sèrie de filosofies i pensaments. Fantàstic!

Vista de Jaipur des de la torre-minaret

Així, després de fer un mos i beure'ns un lassi deliciós a la botiga Lassi Walah, vam decidir de tornar a l'hotel a descansar una bona estona i veure una de les pel·lícules que haviem comprat. Va ser una molt bona tarda de descans, que ja duiem una bona cansera acumulada després de tants dies viatjant i realment ens convenia. Cap al tard, vam tornar a sortir per fer algunes compres i passejar. Per sopar, de nou una thali espectacularment bona i barata en un restaurant cutrillo recomanat per la guia. Ai, que se'm fa la boca aigua només de pensar-hi!

Especial: Chetan Bhagat

2008-10-03T13:47:00.000-07:00

Un altre dels descobriments del viatge van ser les novel·les de Chetan Bhagat, i quin descobriment! En vam veure una un dia que vam anar a una botiga on venen una mica de tot i a la secció de llibres, un dels que tenien exposat ens va cridar l'atenció, i a més a més era molt molt barat. Com que en un viatge sempre està bé tenir una mica de lectura, i millor si és "light", doncs el vam comprar.

Chetan Bhagat

El llibre es deia One night @ the call center (Una nit al call center) i ens va enganxar de mala manera. L'autor, Chetan Bhagat, és un paio jove que s'ha passat molts anys vivint a Hong Kong i només recentment ha tornat a Mumbai, a l'Índia. La gràcia d'aquest autor és que escriu en anglès originalment i que ho fa amb un estil molt directe i ràpid, de manera que són lectures fàcils, ràpides i amb les quals et distreus moltíssim. Ei, de tant en tant va bé el "fast food" literari! A més a més, indirectament aprens molt sobre la manera de pensar de la joventut urbana de l'Índia, la seva manera d'actuar i d'interactuar, etcètera. Francament interessant.

One night @ the call center explica la història d'uns joves que treballen en un call center contestant trucades de clients d'una marca d'electrodomèstics dels Estats Units, amb els seus problemes, paranoies i un succés molt estrany: una trucada de Déu! (Per cert, el 10 d'octubre d'aquest any es va estrenar la pel·li Hello, basada en aquest llibre, i que sembla que està funcionant molt bé a la taquilla. A veure si quan surti en DVD la podem aconseguir...)

Evidentment, com que la novel·la ens va agradar molt, ens vam comprar les altres dues que té, que són Five point someone (sobre la vida d'estudiant als instituts de tecnologia de l'Índia) i The 3 mistakes of my life, que va sobre un jove emprenedor, el món del cricket i problemes interreligiosos. Aquest, que va sortir al maig del 2008 i per tant és el llibre més recent de l'autor, és molt i molt bo per aprofundir en el tema dels conflictes que comentàvem a l'especial de religió i a més a més està inspirat en fets reals (aquí i aquí). És bastant fortet, però passa molt bé i n'aprens molt, llegint-lo. Chetan Bhagat és tot un generador de best-sellers, els seus llibres venen milions de còpies i és més que recomanable.

Sembla que les seves obres comencen a veure la llum fora de les fronteres índies, fins i tot amb traduccions a d'altres idiomes. En tot cas, si en voleu llegir algun, o ens el demaneu (que us el deixarem amb molt de gust) o el compreu a Amazon USA o Amazon UK, que els tenen disponibles.

El grafisme del dia

2008-10-03T11:30:00.000-07:00

Vet aquí un parell de grafismes de Dheli que feien una mica de por:

Això estava al metro i en teoria era un cartell per recordar als pares que els nens de més de tres peus (91,5 centímetres) ja paquen entrada... però tu, la nena aquesta sembla sortida de "l'orfanato", no? Coi, quina por!

Els indis, en general, gaire nets no són, no, i alguns es passen el dia escopint "pels puestus". De vegades veus cartells com aquests que demanen als vianants que sisplau no escupin. Apart de la falta d'ortografia en anglès (que seria "no spitting", amb dues "t"), això diu molt d'una de les facetes més desagradables dels indis.

21 de setembre - de Jaipur a Delhi

2008-10-03T11:00:00.000-07:00

El viatge ja s'acabava i de fet només ens quedaven una mica més de 48 hores a l'Índia, però encara havíem de fer un últim desplaçament llarg per carretera: el trajecte Jaipur-Delhi, que ens va ocupar tot el matí sencer. Va ser un viatge avorridot ja que el paisatge tampoc no era pas espectacular i la zona del sud de Delhi és molt industrial i plena de residències i blocs de pisos sense gaire caràcter.

I ja està! Aquest és l'últim mapa; trajecte complet

El cas és que vam arribar ja ben passat el migdia a l'hotel i teníem tota la tarda lliure, de manera que vam decidir d'anar a Connaught Place, que quedava a propet de l'hotel, i menjar alguna cosa allà. Després ja veuríem què fèiem.

Un cuiner als carrers d'Old Delhi

Delhi té dues parts molt diferenciades: la ciutat antiga (Old Delhi o Vella Delhi) que queda cap al nord i la ciutat nova que van fer els anglesos cap al sud a la seva manera i que van anomenar New Delhi, o sigui Nova Delhi. Nova Delhi és més aviat avorrida, amb avingudes moooolt amples i llargues que són impossibles de recórrer a peu. Tot i que fa relativament poc que Delhi té per fi línies de metro, el metro encara no arriba a gaires llocs (tot i que estan construint moltíssims kilòmetres ara mateix, sobretot perquè el 2010 els toca organitzar els Jocs de la Commonwealth), de manera que a Delhi depens molt del tema taxis, autos i tal (no hi ha rickshaws, per cert). Sort que són barats, que si no...

Escena d'Old Delhi

Enmig de les dues Delhis hi ha una plaça molt gran amb dos carreteres concèntriques que s'anomena Connaught Place i que serveix una mica com a cor de la ciutat i divideix les dues parts tan diferenciades. I allà és on vam anar a dinar i a veure llibreries i botigues. Mentre dinàvem, vam estar llegint la guia per veure què podríem fer, i sort que ho vam fer, perquè ens vam adonar que el Fort Vermell de Delhi, un dels reclams turístics més importants de la ciutat, tanca els dilluns! Doncs bé, cap allà que vam fer.

L'entrada del Fort de Delhi

Detall del fort de Delhi

El Fort Vermell està situat a Old Delhi i és un de les fortificacions i palaus que l'emperador mogol Shah Jahan (sí el del Taj Mahal) va fer construir durant el seu regnat. I, la veritat, no sé si va valer gaire la pena anar-hi, eh? Sobretot perquè el fort d'Agra li dóna mil voltes en grandesa i espectacularitat. Però bé, suposo que la "culpa" va ser nostra per haver fet el viatge "al revés". M'imagino que la majoria de viatgers entren per Delhi i el primer monument que veuen és aquest, de manera que suposo que els agrada força. En haver-ho fet del revés, el que ens vam trobar és amb un monument més, més aviat normalet, i amb un preu d'entrada caríssim i molts controls de seguretat, escorcolls i molèsties (una setmana escassa abans hi havia hagut uns atemptats a Delhi). Bé, la part positiva és que, com que era diumenge, hi havia molts indis passejant per allà i passant-s'ho bé i vam poder disfrutar de l'ambient dominical.

Un dels palauets que hi ha a dins del Fort

Després, vam veure també que hi ha un petit museu de Gandhi al lloc on el van assassinar, però tancaven a les 6 de la tarda i eren les 5.30. També estava tancat dilluns, de manera que si el volíem veure, per aprendre una mica més sobre aquest personatge tan important per als indis, hi havíem d'anar per força en aquell mateix moment. I ens havíem d'espavilar! Vam buscar un autorickshaw i li van dir "sisplau, volem anar al lloc de Gandhi "tal", però el tio ens va entendre malament i ens va portar a la tomba d'en Gandhi, que no tenia res a veure! Per culpa seva ens vam quedar sense veure allò. Bé, suposo que no ens vam perdre gran cosa.

El metro és modern i molt net. Però ull a la foto, els seients són, com diu el cartell
"For ladies only" (només per a dones) i només hi ha una dona asseguda! Jarl!

Tot seguit, vam estar fent un passeig pels carrerons d'Old Delhi. La majoria de botigues estaven tancades, però ens vam fer una idea de com deu ser allò un dia de cada dia... Mortal! És un laberint de carrerons estrets realment gran. Allà, vam menjar uns dolços increïbles (a la botiga Jalebi Walah) i també vam trobar una botiga on vam comprar unes pastes boníssimes per portar-nos a casa per regalar als amics i família.

Carrerons d'Old Delhi

La tarda-nit es va completar amb una tassa de chai al carrer, un altre passeig per les botigues de Connaught Place, concretament al Palika Bazaar, una sessió llargueta d'internet, una bona dosi de descans i un soparet també molt bo.

Un il·luminat a l'entrada del fort

El grafisme del dia

2008-10-02T14:00:00.000-07:00

Molt "comiqueros" no sé si són els indis, però després de l'Spiderman de Kolkata ja et podies esperar qualsevol cosa... I sí, mireu a Delhi quins dos elements vam pescar!

Aquest auto portava el logo de Batman...

I aquesta furgoneta ronyosa és... El Batmòbil!!!! T'hi cagues (amplieu la foto, ja ho veureu). Caram, Batman, sí que has caigut baix, no???? XDDD
A dins del meu cap sento la musiqueta de la sèrie clàssica de Batman: nananannananaaa, batmaaaan!

22 de setembre - Delhi, últim dia!

2008-10-02T13:00:00.000-07:00

Doncs ja està, era l'últim dia del nostre viatge a Bangladesh i l'Índia! I bé, doncs ja que aquell matí teníem cotxe i conductor, doncs vam aprofitar per fer una mica de turisme per la capital del país. La veritat és que com que el dia abans ja havíem anat al fort de Delhi, que és un dels reclams més importants de la ciutat, no ens quedava gran cosa per veure, però igualment vam anar-hi. Val a dir que ja estàvem molt cansats de tant de viatge i que teníem força saturació de monuments (i és que el "triangle d'or" d'Agra, Jaipur i Delhi està farcit de palaus i monuments i mausoleus i al cap de tres o quatre ja tots et semblen iguals).

Carrers d'Old Delhi

En tot cas, vam fer cap a la primera visita del dia, la mesquita més gran de l'Índia, anomenada Jama Masjid. Com no, aquest edifici el va fer fer el nostre amic Shah Jahan i bé, doncs que és molt gran i molt maco, però que després de tant de monument ja no ens va impressionar gaire. Tot i això, vam descobrir la possibilitat de pujar a dalt de tot d'un dels minarets i va valer molt la pena poder veure la ciutat des d'allà dalt, les vistes eren impressionants.

La mesquita Jama Masjid

Vistes des de dalt del minaret

L'anècdota va ser que la Vero anava amb samarreta de tirants i, en ser un lloc de culte musulmà, calia que anés més tapada, de manera que la van obligar a posar-se una espècie de túnica tan horripilant que jo (Marc) no podia parar de riure en tota l'estona. Boníssim! Sort que jo duia pantalons llargs, per cert, perquè als guiris que volien entrar en pantalons curts els obligaven a posar-se una espècie de faldilla igualment horrible. XDDD

Posant a la mesquita. Ull al modelito de la Vero!

Continuant amb el tour, vam anar a la tomba d'en Gandhi per la qual vam passar per davant el dia anterior. Bé, tècnicament no és una tomba, sino el lloc on el van incinerar. No valia gaire la pena, francament, era una llosa de marbre negra i prou. Això sí, al voltant molta gespa i tot molt ben cuidat (amb una escola d'excursió que feia una classe a sota d'un arbre, molt curiós). Feia molta calor i vam tornar ràpidament al cotxe.

Aquí van incinerar Gandhi, pare de la pàtria índia

Fent classe sota l'arbre. Sembla l'anunci aquell de Winterthur, no?

Tot seguit, vam anar a la zona de Nova Delhi, on vam anar a veure la residència del president (no confondre amb el primer ministre, que és el que normalment surt a les notícies: ara és un senyor de religió sikh --per tant porta turbant-- anomenat Manmohan Singh). Com que l'any passat havíem vist la Casa Blanca a Washington, ens va fer força gràcia veure'n l'equivalent indi. I res, per allà a la vora també hi havia el monument anomenat India Gate (porta de l'Índia), que és una espècie d'arc de triomf que es veu que és molt important per als indis.

L'India Gate

La veritat és que Nova Delhi és avorrida, eh? Tantes avingudes grans, tants edificis d'estil europeu colonial que van fer els anglesos... Una mica asèptica sí que és, sí. L'última visita del matí era en un altre monument o mausoleu o no-sé-què al qual ens va portar el conductor, però quan vam veure que l'entrada valia 500 rúpies més vam dir "saps què? que potser ho deixo córrer i me'n vaig cap a l'hotel". Quin fart de monuments! I quin fart d'obrir el moneder ja!
Dit i fet, vam tornar a l'hotel per dutxar-nos, descansar una mica i fer les maletes. Havíem de desallotjar l'habitació abans de les 3 de la tarda perquè aquella nit ja no dormíem allà. El nostre avió sortia a les 4 de la matinada de l'aeroport i no ens valia gens la pena pagar tota una nit més per haver-nos de llevar a la 1 o les 2, oi? Doncs vam negociar amb els de l'hotel perquè ens deixessin quedar fins les 3 de la tarda, ens guardessin les maletes, i al vespre ens deixessin seure al hall fins que fos l'hora de marxar.
Aquella tarda vam decidir d'anar a un centre comercial per fer unes últimes compres, sobretot de DVD de pel·lícules de Bollywood i coses per l'estil. I com que ens feia gràcia pujar a un taxi Ambassador, doncs ho vam fer, va ser molt autèntic! Al centre comercial vam tenir sort i vam trobar una botiga que tenia moltes pel·lícules disponibles i un noi molt amable que ens va ajudar. També vam fer un mos ràpid al McDonald's (va ser quan vam descobrir que els indis no mengen Big Macs perquè no poden menjar vedella, molt curiós) i vam voltar força.

L'interior d'un taxi Ambassador. Que bo!

De tornada cap a Connaught Place, doncs vam estar passejant, mirant i voltant fins que es va fer l'hora de sopar. I per sopar, vam fer una cosa súper kitsch que no havíem fet mai: anar a un restaurant giratori! Mira que arriba a ser kitsch, però el menjar era boníssim (tot i que força car pels estàndards del país, és clar) i les vistes de nit de la ciutat també eren molt xules.
Després, només ens va caler tornar a l'hotel per esperar-nos que vingués el conductor a buscar-nos per dur-nos a l'aeroport. Va venir a les 12.30, més d'hora del que pensàvem, i després a l'aeroport vam haver de lluitar contra la son fins que no es va fer l'hora d'embarcar. Va ser una mica pal, la veritat, però es veu que l'aeroport de Delhi ara només funciona en horari nocturn perquè de dia fan obres d'ampliació i tots els altres viatgers estaven exactament igual.

L'experiència de viatjar amb autorickshaw. Mireu el mirall, fa por l'home! XD

El vol de tornada, amb Turkish Airlines i passant per Istambul, va ser un vol normal i corrent, absolutament res a destacar. I bé, doncs aquí es va acabar el viatge i per tant aquí s'acaba el nostre relat. Esperem sincerament que us hagi agradat i no us hagi avorrit. Si ho hem aconseguit, aleshores ho donarem per bo. Fins el pròxim viatge!

Balanç de tot plegat

2008-10-01T12:00:00.000-07:00

Hi ha qui diu que l’Índia marca un abans i un després a la vida de les persones i molts hi van a retrobar-se amb l’espiritualitat, descobrir coses no només del país sinó també de sí mateixos. La veritat sigui dita, aquest no era gaire el nostre cas.
Però resulta que sí que ha marcat un abans i un després, aquest viatge: i més que l’Índia, Bangladesh. Suposo que el fet que el viatge comencés a Bangladesh i que anéssim directament a veure una família i no a un hotel van ser determinants. A Bangladesh vam conèixer una hospitalitat il·limitada, una manera d’entendre l’Islam molt pròxima a l’essència de totes les religions i creences del món, que sempre he pensat que al capdavall es fonamenten en un conjunt de valors per a viure com a bones persones pel be propi i dels altres; una gent molt humil però feliç i positiva (amb tots els matisos que vulgueu, però a pocs llocs he vist tants somriures). A Bangladesh, el turista és una espècie rara que desperta curiositat i per tant et miren, de dalt a baix, de dreta a esquerra, del dret i del revés, però un cop t’hi acostumes ni tan sols et fa sentir intimidat. Potser això s’explica en part pels somriures. O perquè no només miren, sinó que també mostren: de seguida es presenten i t’obren les portes de la seva vida i te’n fan partícip.
Ara ens debatem entre les ganes de donar a conèixer Bangladesh al món i la llàstima que ens faria que perdés el seu encant si, amb el temps, s’hi arribés a crear una industria del turisme tan desenvolupada (i molesta, de vegades) com hi ha al nord de l’Índia. Un encant que intuïm que té en gran part perquè és un gran desconegut.
També pel fet de venir de Bangladesh les primeres impressions que vam tenir a l’Índia van ser força atípiques. La primera paraula amb què jo vaig descriure Kolkata, per exemple, va ser “industrialitzada”, amb això ho he dit tot! Però aviat se’ns en van acudir d’altres: l’Índia ens semblava bruta i caòtica, però alhora acolorida i viva, en ebullició contínua. En algunes zones, com la mateixa Kolkata, el viatge no es limitava només a l’espai: també viatges en el temps! Les estructures colonials, la presència britànica, els taxis de tall innegablement londinenc... En d’altres, com Varanassi, el paisatge té el color d’una espiritualitat latent: te la poden amagar els venedors, els oportunistes, els milions de guesthouses i botigues que han pres el lloc a les cases als carrerons laberíntics que envolten els ghats, però hi és. I quan aconsegueixes trobar un minut de silenci i un racó de quietud i des del qual limitar-te a observar saps que allò és un moment únic i irrepetible.
I finalment hi ha ciutats on el progrés s’obre camí una mica a cops de colze i on, com en tants països en vies de desenvolupament, els contrastos et deixen sense paraules: New Delhi i Old Delhi són dues cares d’una mateixa moneda.
Malgrat que soni a tòpic, per conèixer aquesta zona no n’hi ha prou amb un viatge. La geografia és immensa, la diversitat atabala i el transport, especialment en algunes zones, no sempre és el més ràpid. Res m’agradaria més que poder dedicar entre tres i cinc mesos a explorar-la a fons i aprendre’n molt més. Totes les impressions que hem explicat aquí són només el començament. I tot i així, per a nosaltres que érem (i som) tan ignorants en aquest aspecte, ja ha estat com obrir la primera pàgina del primer llibre d’una graaan biblioteca. No sé si tindrem el temps ni l’oportunitat d’empassar-nos tot el que hi ha, però ara sabem que voldrem dedicar moltes més estones de la nostra vida a l’estudi d’això que diuen (qui s’ho devia inventar, això? mira que és lleig!) el “subcontinent”. Perquè ja hi volem tornar!