Comencem

Bé, a veure com sortirà això. Escrivim aquest blog més que res per nosaltres mateixos, per tenir una crònica del viatge a Bangladesh i l'Índia que hem realitzat aquest mes de setembre de 2008, però hem decidit de fer-la en forma de blog per diverses raons:

• Perquè és senzill d'escriure-ho entre els dos des de qualsevol ordinador.
  
• Podem prendren's-ho amb calma i anar escrivint la crònica poc a poquet.
  
• Es poden pujar fotos de la manera més simple.
  
• Es poden posar links per ampliar informació.
• En acabat, intentarem exportar-ho a PDF per guardar la crònica junt amb les fotos.
  
• I podem anar compartint les nostres experiències amb els amics!
  

Potser la millor manera de començar seria explicar per què redimonis vam fer aquest viatge. D'acord, a l'Índia hi va molta gent, és una terra fascinant, mítica, amb grans monuments, etc. Però Bangladesh!? Ningú va a Bangladesh!
Vejam, l'Índia és una opció simple: ja fa molts anys que volíem visitar aquest país, sobretot la Vero, amb un ex jefe que fins i tot va anar a l'ashram del gurú Sathya Sai Baba, però també el Marc, que des que va traduir l'obra Buda, d'Osamu Tezuka, tenia unes ganes enormes d'anar a la terra que va veure néixer (bé, tècnicament no, ja que va néixer a una zona que ara és Nepal, però bé, aceptamos barco como animal acuático) i evolucionar el Buda Siddharta Gautama.
Però Bangladesh? Doncs molt senzill. A la nostra etapa a Osaka com a estudiants de màster i doctorat vam conèixer en Jashim, un company de la Vero que és de Bangladesh. Ens vam arribar a fer força amics i al final vam prometre que un dia l'aniríem a visitar al seu país. Sí, d'aquelles típiques promeses que rarament es compleixen, però nosaltres teníem molt clar que hi volíem anar, i que un viatge a Bangladesh és ideal per combinar-ho amb l'Índia.
I així, tres anys després de la promesa, i amb en Jashim acabat de casar (en un matrimoni arranjat, és clar, com és costum en aquells països), vam poder fer-ho realitat. Vamos que nos vaaaamos!

5 de setembre - El viatge

Dhaka (la capital de Bangladesh) no és precisament un destí gaire freqüentat pels viatges internacionals, per la qual cosa hi ha molts pocs vols que hi vagin. I els pocs que hi van són força cars, val a dir. Quan vam comprar el nostre bitllet, al gener, vam veure preus astronòmics, però per sort n'hi havia un només un, que tenia un preu molt interessant. La pega del bitllet és que calia fer dos transbordaments: primer Barcelona-Madrid, després Madrid-Doha i finalment Doha-Dhaka, amb la companya Qatar Airways.

Però bé, què hi farem, oi? Al gener encara no es parlava de crisi econòmica, però tampoc és qüestió de llençar els diners. A més a més, era interessant tenir la opció de veure Doha, capital de l'emirat àrab de Qatar, encara que fos des de l'aire, així que som-hi. Vam sortir el dia 5 de setembre de l'aeroport de Barcelona, en un vol d'Air Europa cap a Madrid. Encara hi havia la paranoia de l'accident de Barajas de feia un parell de setmanes, sort que no volàvem amb Spanair! En tot cas, el vol va ser plàcid.
Després, transbordament a Madrid, vam haver de sortir de la terminal i buscar el taulell de Qatar Airways com si fossin uns passatgers que comencen en viatge des de Madrid, quina murga! Per sort, l'equipatge ens el van facturar des de Barcelona i a més a més teníem temps, que si no... Arribem al taulell i... Colló, quina cua!!!! Merda, ara sí que no arribem! Error: la cua era pel taulell del costat, d'Aerolíneas Argentinas, d'un vol a Buenos Aires. El taulell de Qatar Airways estava desert, tot per a nosaltres (buf!), i a sobre aconseguim seients d'emergència per estirar les cametes durant els dos vols!! Yuju!
Bé, no ens esplaiarem gaire en el viatge en sí. Els dos avions (Madrid-Doha i Doha-Dhaka) eren molt correctes, tots dos teniem pantalles individuals amb un munt de pel·lícules i jocs per escollir (quines partides de Tetris ens vam marcar, tu!) i a sobre al primer vol van repartir un "kit de vol" molt interessant amb taps per les orelles, màscara per tapar els ulls, uns mitjons calentons i un raspall de dents amb una mica de pasta. Caram! Què devien donar a business i a primera?
El primer avió, per cert, era una mica estrany. Era el típic jumbo, però amb la particularitat que no tenia particions en mig de l'avió; es veia tota la secció de classe economy des del principi fins al final. Un efecte molt curiós. Ah, i és clar, com passa en les companyies de països musulmans, la pantalla de navegació (el mapa aquell en què surt la posició de l'avió, l'altura, la velocitat, el temps restant de vol, etc.) també indicava la direcció de la Meca perquè els musulmans poguessin resar correctament.
Bé, arribem a Doha i en sortir de l'avió... PUM!!! Bufetada d'aire calentíssim! Mare de déu, quina calor que fot allà, en ple desert àrab, la mare que els va parir! I sort que eren les 9 del matí, que si no... L'aeroport de Doha és un aeroport normalet, correcte, però per influència de la veïna Dubai, que està muntant una ciutat increïble i aspira a ser una de les ciutats més modernes i ambicioses del món, els paios aquests volen xupar roda i estan construint un aeroport enorme i moderníssim també.
La ciutat, vista des de l'aire, és una ciutat força moderna, però no sembla tenir res d'especial; només que hi fot una calor de collons i que l'aire estava molt encalitjat, no sé si a l'ambient hi havia sorra o què, però hi havia una espècie de calitja força lletja.
En arribar i passar pel control, un noi ens dóna la benvinguda i ens demana els bitllets per donar-nos informació cap a on anar. Mira el bitllet, ens mira a nosaltres i ens diu "aneu a Bangladesh?" i nosaltres "sí". Resulta que el paio és de Bangladesh i li estranya un munt que hi hagi gent occidental que vulgui anar al seu país!!! "Però hi aneu per negocis?" "No". "Aleshores?" "Doncs de turisme, a visitar un amic i tal...". El tio es queda amb una cara curiosíssima i ens acomiada amb un somriure. Nosaltres: "colló, ni que fos tan estrany anar a Dhaka, no?" Poc ens ho pensàvem que el paio tenia raó d'estar estranyat...

6 de setembre - Dhaka by night

El vol que ens duia de Doha a Dhaka va arribar puntual a l'Aeroport Internacional Zia de Dhaka, la capital de Bangladesh. Un aeroport petitó però força correcte, tot s'ha de dir. El primer xoc cultural, però, va trigar por a arribar: només sortir de l'avió, i anant cap al control de passaports, veiem els guàrdies de seguretat ¡cuinant a sobre de les cintes d'equipatge! Sí, sí, a sobre de les planxes metàl·liques dels aparells aquells de rajos X per on passen les maletes abans d'embarcar. I allà estaven els tios, tallant cogombres i altres vegetals a sobre dels aparells de rajos X. Ja t'hi cagues!

En fi, tu... Passem el control de passaports, recollim les maletes i sortim... Però què passa aquí? Tothom està menjant! Guàrdies de seguretat, personal de neteja, fins i tot els militars que, armats amb carrabines, vigilen l'aeroport... Tots menjant! I vinga, nanos, tots plegats posant les mans a dins d'unes galledes de plàstic plenes d'arròs barrejat amb verdures i carn picada i menjant amb germanor! (amb les mans, és clar, que a Bangladesh es menja amb les mans).

La resposta? Doncs que havíem arribat en ple mes del Ramadà, de fet havia començat només 3 o 4 dies abans que arribéssim nosaltres i com que Bangladesh és un país musulmà, doncs evidentment segueixen la tradició del Ramadà. Això bàsicament és un ritu musulmà que consisteix en polir el propi esperit durant un mes sencer en el qual un no pot menjar ni beure res de res des de la sortida fins a la posta de sol. Tampoc no es poden mantenir relacions sexuals, ni fumar (això s'agraeix, veus?), ni tampoc fer actes impurs, dir paraulotes, portar-te malament...
Nosaltres en realitat temíem molt el tema Ramadà, ens feia molta por anar a un país musulmà en aquesta època, però vist en perspectiva (ja ho anireu veient), estem contentíssims d'haver-ho experimentat. Francament, en aquest viatge hem après molt sobre l'islam!
Nosaltres vam arribar a Dhaka just en el moment de l'"iftar", que és l'hora oficial de la posta de sol i quan es dóna permís per poder menjar un primer àpat després d'un dia de dejuni. Per això tothom estava primer cuinant i després endrapant. Quins nassos, oi?

Un típic plat d'iftar, amb tot tipus de croquetes (boníssimes),
mango, llenties i vés a saber què més...

Doncs bé, un cop arribats, esperem que ens vingui a buscar el nostre amic Jashim a l'aeroport. Així que sortim a l'exterior i, després de rebre una bufetada tremenda de calor humit que ens fa suar com a polls i ens fa témer el pitjor pel viatge en aquest aspecte, esquivem les hordes de tios que ens ofereixen taxis i tal (no hi havia ni un occidental, per cert)... Però en Jashim no arriba. I no arriba... Al final el vam haver de trucar, resulta que hi havia un embús de trànsit monumental i va fer força tard. En tot cas, va ser una primera presa de contacte força curiosa amb el país, ja que vaig haver de sortir de l'aeroport i fer una volta per si el veia, i l'ambient era francament curiós: molta calor, molta gent per tot arreu i la típica por i paranoia del viatger en un país estrany on a més és de nit... Però no, els bangladeshis, com vam poder veure, són molt i molt amables!
I per fi arriba el Jashim, amb el seu Toyota negre importat de segona mà del Japó (com molts cotxes a Bangladesh, ja que condueixen per l'esquerra igual que els japonesos i per tant molts cotxes japonesos de segona mà hi van a parar). Retrobada emotiva i cap a casa seva que fem! Al cotxe, l'acompanyava el seu cunyat Shabuj, que, ja ho veureu més tard, ens va fer de cicerone durant la nostra estada a Dhaka. Durant el viatge, quin merder! Tot ple de bicicletes amb seients per a passatgers (rickshaws), evolucions motoritzades dels rickshaws (autorickshaws), cotxes, autobusos tronats (tronadíssims!!!)... Tots anant a la seva, ficant-se enmig del trànsit a lo bèstia i fent anar el clàxon de gust! Colló, els clàxons! Això és comú a tota Àsia (menys el Japó), em penso, tot el dia estan pitant i pitant. Quin xivarri! Que pesats!

Un dels molts busos TRONATS que corren pels carrers de Dhaka

En fi, que arribem a casa del Jashim i ens presenta la família: primer de tot, la seva dona Nilu, amb la qual s'hi havia casat sis mesos abans en un matrimoni arranjat (com és costum a Bangladesh). Una noia molt amable, molt guapa i molt intel·ligent. El seu cunyat Shabuj ja l'havíem conegut al cotxe, però allà coneixem també la seva filla Anika, adorable i a la qual li vam agafar molt de carinyo, i a altra gent de la família. La seva mare, que la pobre està força malalta, no la vam conèixer aquell dia, sinó més endavant.
Doncs res, comencen a sortir plats exòtics que ens ofereixen tot amablement... Tot boníssim! Picant? Teníem molta por amb el tema picant, tothom ens havia fumut molt la por al cos, però... Home, sí que picava una mica, però totalment comestible! I molt bo!
Resulta que estàvem menjant el típic menjar d'iftar (el moment de la posta de sol on es dóna permís per menjar després d'un dia de dejú de Ramadà), tot molt bo i molt calòric. I tot just mitja hora o tres quarts després... Tatxan! Arriba el sopar! Merda! I ens havíem afartat abans amb l'iftar!

Sobre les 4 o les 5 de la tarda, els carrers s'omplien de paradetes en què
els venedors venien els menjars típics d'iftar

Però bé, allà és costum, això. Primer iftar, i més tard el sopar. En aquest cas, l'iftar era sobre les 6.15 de la tarda, el sopar sobre les 8-9 i llavors es lleven a les 3 o les 4 del matí per fer el primer àpat del dia. De fet, s'omplen el dipòsit de gust, aquesta gent! A partir d'aquí, res de menjar... Ni de beure! Amb la calor i l'humitat tremenda que fa! Per sort, sempre van respectar que nosaltres no som musulmans i per tant ningú ens mirava malament ni ens deia res si menjàvem o beviem durant el dia. Tot un exemple de tolerància.
El sopar, per cert, també boníssim, tot deliciós! Llàstima que havíem pringat menjant massa tot just mitja hora abans i que no vam poder menjar gaire, però la veritat és que tot era boníssim. I evidentment, menjar amb les mans... Al principi fa cosa i de fet és difícil que no et rellisqui dels dits i se t'escampi l'arròs pringat de curri per la samarreta, però quan t'hi acostumes doncs és una manera com una altra de menjar. Que som en un país estranger i ens hem d'adaptar, no?
En fi, com que ja estàvem molt i molt cansats del viatge, ja no vam fer res més aquell dia i vam anar a dormir com els angelets... Zzzzzz...

Ja som a Dhaka!

7 de setembre - Dhaka

Tot i ser diumenge, aquí no hi ha res tancat. No ho està perquè als països musulmans el dia de festa és el divendres, per la qual cosa el diumenge és un dia feiner com qualsevol altre. El nostre amic Jashim, és clar, ha d'anar a treballar. La mala sort ha volgut que estigués molt i molt enfeinat just quan nosaltres el vam visitar, amb una sèrie de projectes nous que requerien la seva atenció.

Però res, escolta, els bangladeshis són una gent tan amable que procuren en tot moment que tinguem algú que ens ajudi i ens acompanyi, i això durant la nostra visita li va tocar a en Shabuj, el cunyat d'en Jashim. En Shabuj treballa en un negoci d'importació i justament tenia uns dies bastant lliures, de manera que va insistir en acompanyar-nos. Per un cantó, anar amb algú et resta llibertat, però per l'altre, en un país tan diferent com Bangladesh, ajuda moltíssim. A més a més, tot i haver sigut colònia britànica, molt poca gent parla anglès! Però això sí, els que en parlen se t'acosten pel carrer i et pregunten que d'on ets, i per què has visitat el seu país, i si esteu casats, i si teniu fills... Molt curiós.

Carrers de Dhaka... ¡Caos i rickshaws!

Jo crec que deu haver-hi gent a qui això de tantes preguntes potser li molesta, però a nosaltres no. I què vols fer, si vénen amb un somriure espectacular a la cara? Amb aquelles cares tan negres dels bengalesos i aquelles dents tan blanques!
El primer que fem és anar a una oficina perduda vés a saber on per anar a comprar els tiquets del "Rocket", el vaixell que ens durà a Khulna l'endemà al vespre (més sobre el Rocket més endavant). Sort d'en Shabuj, que si no ens hauria costat trobar l'oficina de marres! L'oficina, molt Philip Marlowe, així fosca, amb ventiladors al sostre, i tothom treballant sobre pupitres de fusta i omplint impresos i fent-ne còpies amb paper carbó (ni aire condicionat, ni ordinadors, tu, totalment a l'antiga). Semblava la màquina del temps.
Tot seguit, insistim molt a en Shabuj, que està obsedit en què hem de veure el Museu Nacional (i pobres de nosaltres, som alèrgics als museus! El millor museu és a peu de carrer, tu! Quina mania de ficar-ho tot en vitrines!) perquè ens acompanyi a la zona coneguda com "Old Dhaka", és a dir "Vella Dhaka". Al final ho aconseguim. Carai, quin merder!

En Shabuj sobre un rickshaw. Saluda! (Al principi, el Shabuj pretenia pujar tres al mateix rickshaw, pobre conductor, que ha de pedalar... Però aquests paios, tot i ser tan prims, tenen una força brutal a les cames i podem amb tres i fins i tot quatre persones)

Old Dhaka és realment caòtica: està plena de carrers estretíssims pleeeens de botigues i pleeeens de gent, i amb un fotimer de rickshaws per tot arreu. Quin cacau! Bé, una mica com el Gòtic, però a lo bèstia. De fet, segons vam poder deduir, Old Dhaka és una mica allà on viuen les classes baixes de la ciutat, i per tant la gent que té una mica de peles l'evita tant com pot. De fet, el Jashim ens va dir que feia 15 anys que no anava a Old Dhaka! També ens va comentar que quan necessitava alguna cosa que només es trobava a aquesta part de la ciutat, hi enviava algú (amb tanta gent i tant d'atur, hi ha molta gent disposada a fer feines absolutament denigrants a canvi de dos duros, i si no mireu els rickshaws. El Jashim de fet té fins i tot un conductor, però l'últim l'havia acomiadat feia poc...) Déu n'hi do quin mercat laboral! Igual que aquí, oi?
El primer lloc al qual anem és el palau d'un antic nawab, és a dir, una espècie de ricacho explotador que es va aliar amb els anglesos durant el seu domini de l'Índia i vivia com un maharajà (mai millor dit). L'edifici en sí era força bonic, però l'exposició interior era una mica cutre, amb objectes que utilitzàven a l'època que donava la sensació que els haguessin comprat un diumenge a la fira d'antiguitats de la Plaça de la Catedral de Barcelona. Però bé, Dhaka no té gaires atraccions purament turístiques (això i un fort que no vam veure perquè era tancat) i suposo que ells estan orgullosos del que tenen i ho volen ensenyar, és lògic.
A Old Dhaka vam aconseguir convèncer en Shabuj que lloguessim una barca (amb barquer) durant una hora perquè ens passegés pel riu. Era una recomanació de la guia de viatges, però a ell no li acabava de convèncer... Però al final ho vam fer i mare meva, va ser genial! Primer, el merder que hi havia al moll: si els carrers de Dhaka són un cacau de trànsit, aquell moll era el mateix però sobre l'aigua. Barques, barques i més barques!

¡Merder de barques!

El passeig en barca, genial. Va ser una autèntica passada poder fer munts de fotos d'altres passatgers en barques, gent banyant-se al riu, nens passant-s'ho de meravella, gent treballant... Un espectacle i una tranquilitat que no tenen preu. La Vero per cert va aprofitar per fer una petita becaina...

Una noia sobre una barca. No es veuen gaires dones
al carrer a Bangladesh, molt poques de fet.

Gent banyant-se al riu

Aquesta foto ens agrada molt

Mentrestant, el telèfon del Shabuj anava sonant cada mitja hora aproximadament: era el Jashim, que el trucava per assegurar-se que estàvem bé, que no ens passava res, etc. Buf, una mica aclaparador sí que era, eh? Nosaltres sospitem que el que realment volien ells era ensenyar-nos la Dhaka més moderna i/o opulenta, la dels grans magatzems, els museus, els palaus, les botigues de luxe... Però és clar, museus n'hem vist milers, grans magatzems i botigues, les que vulguis, palaus igual... Però de Bangladesh només n'hi ha un al món i de Dhaka també!!! Nosaltres volem veure com viuen els bangladeshis, que això és el que de debò ens fascina. D'altra banda, és clar, també és comprensible que vulguin demostrar que el seu país avança i que no tot és misèria i malviure. Ja ho entenc, ja, però tot i la misèria evident que hi ha per tot arreu, a Bangladesh no hi ha gaire gent que sembli infeliç. Què passa, que com més pobres, més feliços? Perquè tothom anava amb un somriure per davant, tu! Realment fa pensar, oi?
La pròxima parada va ser (ja no podíem resistir més la pressió) el Museu Nacional de Bangladesh. Nosaltres sospitem que si el Shabuj no ens arriba a portar al museu dels nassos, en Jashim l'hauria deixat sense carrera de pare. El pobre ENS HAVIA de dur al Museu. Bé, tu, cap allà que fem, no? Un cop al museu, el Shabuj ens diu que se n'ha d'anar a una sala que hi ha al mateix museu per resar (els musulmans han de resar cinc cops al dia (tot i que molts s'ho salten), i durant el Ramadà està mal vist no fer-ho) mentre nosaltres visitàvem les exposicions.
El museu en sí... Mira, ara ens alegrem d'haver-hi anat! Francament, molt cutre, però tenia gràcia. Bàsicament presenta el país de Bangladesh des de tots els vertents: història, geografia, fauna, etnologia, art, etc. Els objectes estan exhibits dins de vitrines fetes de fusta vernissada, ja velleta i plens de pols per dins (els animals dissecats mereixerien una entrada a part) i els displays d'etnologia, amb els seus ninots, són fantàstics. A destacar el diorama titulat "la feina diària del pagès de Bangladesh", en que surten dues dones currant com unes gamaruses i el pagès de Bangladesh fumant-se un piti al porxo de casa! Boníssim!
Després del museu, ja estàvem força cansats i vam decidir de tornar a la casa a refrescar-nos una mica i descansar (la calor humida que fa és espectacular). Al vespre, per fi, podem fer una sortida sols (després d'un interrogatori extrem sobre quin camí seguiríem i si sabríem tornar): ens dirigim al New Market, un mercat enorme que hi ha a prop de cal Jashim, per veure què hi ha. Increïble! Un munt de roba com mai l'he vist i a preus ridículs... La pega és que fotia tanta calor allà a dins que qualsevol es posava a remenar les piles i menys a emprovar-se coses... L'aire condicionat no és gaire comú a Bangladesh...

Roba en venda al New Market

Després de voltar una mica, trobem l'àrea dels llibreters i ens dediquem a tafanejar una mica, i també aprofitem per comprar la guia de l'Índia, que no l'havíem comprat a Barcelona perquè pensàvem que a Bangladesh la trobaríem més barata i a més a més no aniríem tan carregats.
Després de l'operació guia, vam fer un altre cop cap a la casa, però ja s'acostava l'hora de l'iftar i els carrers s'omplen de gent de gom a gom, espectacular la gentada! Gent venent, gent comprant, gent passejant... I, de sobte, els imams pugen als minarets de les mesquites i comencen a cantar per tota la ciutat! Ha arribat el crepúscul, l'hora de l'iftar, l'hora de la festa! Aquest moment, en què els imams sortien a resar per indicar que s'havia acabat el dia de dejuni, va ser molt especial tots els dies que vam passar a Bangladesh. L'ambient realment canviava moltíssim i la gent s'il·luminava.

El merder pre-iftar a la vora del mercat. ¡Quanta gent!

Sopant a cal Jashim, amb la Nilu, la petita Anika i en Shabuj

Doncs bé, ens vam afanyar cap a la casa i vam menjar primer l'iftar i al cap d'un parell d'hores, el sopar (quin tip de menjar!). Al vespre, per fi vam poder estar a soles amb en Jashim i la Nilu i vam poder sortir a fer un passeig nocturn en rickshaw en el qual ens van ensenyar la Universitat de Dhaka (on treballa en Jashim) i tota la pesca. La Vero es va vestir de bangladeshi per a l'ocasió, amb un vestit que li va deixar (i després regalar) la Nilu. Que bonic!

La Vero ètnica amb en Jashim i la Nilu

La Vero, ètnica, amb la petita Anika, la mare d'en Jashim i la Nilu

El grafisme del dia

Se puede decir más alto, pero no más claro... "Labanna Cosmetics & Imitation"
D'acord que a Bangladesh hi ha moltes coses piratilles (rellotges Rolej, samarretes LaCosta, etc.) i falsificacions flagrants, però posar-ho al cartell de la botiga és una mica massa, no? XDDDD


Condons "Green love"? Què passa, que són de color verd? Són ecològics? O és que els agrada el verd i punt? I no entenc per què estava en anglès, quan tota la resta de cartells eren en bengalès!

Culturilla: la història de Bangladesh

No, no us espanteu. No us posarem pas dates detallades ni anys, ni noms enrevessats. Aquesta és una entrada molt simple perquè entengueu una mica més Bangladesh: què és aquest país i d'on ha sortit?
Tota la zona del subcontinent indi, que ara comprèn els països d'Índia, Pakistan, Nepal, Bangladesh, Sri Lanka i Bhutan, havia estat sempre un bon cacau de països, petits regnes (és a dir, "raj", governats pels "raja" o reis, alguns dels quals es feien dir "maha-raja" -gran rei-) i tota la pesca. Tot i ser un batibull terrible de religions i fins i tot d'ètnies, bàsicament aquesta regió ha estat tradicionalment intercomunicada i forma una espècie d'ens global. És una mica complicat d'entendre, i no estic segur d'entendre-ho del tot. Només diré que tota aquella zona es percep una mica com ara nosaltres ens percebem com a membres de la Unió Europea. És a dir, Espanya no és Alemanya, ni de bon tros, però entre Espanya i Alemanya hi existeix l'afinitat de ser més o menys de la mateixa raça, compartir molts trets culturals, etc. Ens sentim més a prop dels alemanys que dels ugandesos, per exemple.
Doncs al subcontinent indi passa més o menys el mateix. Poden haver-hi hagut tres guerres entre Pakistan i l'Índia, amenaces (serioses) nuclears fins i tot, però entre ells hi ha una espècie de química estranya. El cas és que l'Índia, Pakistan i Bangladesh van estar sota domini britànic (algunes àrees més que d'altres, és clar) durant força temps, fins que després de la II Guerra Mundial van obtenir la independència.

El raj britànic l'any 1909

Tot i l'oposició de Gandhi i molts altres, que volien que el nou país independent fos un país unit, les dues àrees amb més concentració de musulmans van témer que si les seves comunitats havien de formar part d'un enorme país amb una majoria de gent d'una altra religió (hindú), sempre estarien marginats i no podrien tenir mai la paella pel mànec. En tot cas, les regions musulmanes van pressionar per formar un estat independent de l'Índia. Així, el 1947, finalment es va concedir la independència a la zona i van néixer els estats de l'Índia i del Pakistan.
Això va ser una gran tragèdia, ja que va obligar a moltes famílies a desplaçar-se a un cantó o l'altre de la nova frontera segons la seva religió. Va ser un cacau molt important i una tragèdia enorme, ja que era impossible traçar unes fronteres clarament segons la distribució religiosa. En aquesta regió del món, hi ha moltes religions i totes barrejades: el teu veí pot ser hindú, o pot ser sikh, o parsi, o jainista, o musulmà, o cristià... És igual, hi ha força harmonia.
El problema més inmediat, però, va ser que les dues zones musulmanes que van obtenir la independència sota la mateixa denominació "Pakistan" estaven totalment separades per molts centenars de kilòmetres: hi havia "Pakistan Occidental" (l'actual Pakistan) i "Pakistan Oriental" (l'actual Bangladesh).

Evidentment, l'invent no podia funcionar bé. Era obvi que la part més gran i poderosa, l'Occidental, seria la que tallaria el bacallà, mentre que els altres serien una espècie de colònia. I de fet, l'única cosa que els unia era bàsicament la religió, perquè ni l'idioma ni els costums eren comuns. De fet, el que ara és Bangladesh té molt més en comú amb la zona de Calcuta i rodalies que amb Pakistan: la zona índia de Calcuta i el que ara és Bangladesh sempre s'havien anomenat "Bengala" i formaven un sol ens comú, amb la mateixa ètnia, la mateixa llengua (el bengalès) i els mateixos costums. L'única cosa diferent era que a la part occidental (actualment Bengala Occidental, un estat de l'Índia amb capital a Calcuta) hi havia més hindús i a la oriental (actualment el país independent de Bangladesh) hi havia més musulmans. Punt.
Ja de per sí, el primer intent de partir Bengala que van imposar els britànics el 1905 ja va acabar com el rosari de l'aurora, va ser considerada una humiliació i una afrenta. És a dir, que el que hauria sigut lògic és que ara tinguessim un país anomenat Bengala, i no un estat que forma part de l'Índia i un altre d'independent.
Tornant al tema Pakistan, els occidentals van intentar imposar la seva llengua, l'urdu, sobre la part oriental. Això va generar molt de merder al que ara és Bangladesh, i de fet el tema de la llengua va ser el que va començar a generar més simpaties independentistes. Al final, la zona de Bangladesh va decidir que ja en tenia prou de tanta marginalització i el 1971 va declarar-se independent. Evidentment, a Pakistan no li va fer gens de gràcia la cosa i va declarar la guerra als separatistes. L'Índia s'hi va ficar pel mig, hi va haver força cacau a la zona en aquella època i al final Bangladesh se'n va poder sortir i va declarar-se independent.
Perquè us feu una idea de com d'important era (i és) la llengua per a ells, el nom "Bangladesh" significa "país (dels parlants de l'idioma) bengalès": bangla (bengalès) + desh (país de).

8 de setembre - Compres, embussos i a córrer!

Al matí vam decidir que volíem anar a veure si podíem comprar algunes coses, com ara roba, pel·lícules, etc. La idea original era comprar un munt de coses, sobretot roba, que en aquests països tens roba boníssima de marques molt conegudes a tot el món a preus ridículs (les fàbriques són en aquesta zona del món) per posteriorment, per no haver-les de carregar durant tot el viatge, enviar-les per correu. Així és que vam preguntar al Jashim i família on podíem anar per fer bones compres.

Un quiosc bangladeshi amb revistes

Ens van dir "aquí és un bon lloc" i cap allà que fem. Aquest matí el teníem lliure perquè en Shabuj havia d'acompanyar la mare d'en Jashim a l'hospital i no podia acompanyar-nos, de manera que vam agafar un rickshaw, vam regatejar el preu i vam fer cap al lloc que ens havien indicat. Nosaltres ens esperàvem una espècie de mercat caòtic, però no... Ens vam trobar un centre comercial modern i força maco, tot s'ha de dir. Havíem caigut un altre cop a la "trampa" dels bangladeshis que volen mostrar als visitants el cantó més modernitzat i bonic de la seva nació en comptes del caos i el cutrerío de la zona d'Old Dhaka (que és la que, als ulls d'un estranger, té de llarg més encant). Tsk!

El centre comercial, l'orgull nacional

Però bé, no estava gent malament el lloc. Tot i ser modernet, tenia el seu encant i les seves dosis de cutrisme. De roba no en vam comprar gens, ja que contràriament al que esperàvem no vam veure gaires botigues amb roba de marca coneguda (no és que siguem de marques, però en un país estrany, veure un logo conegut dóna tranquilitat i garanties que estàs comprant bona qualitat). Això sí, vam comprar uns quants DVD (piratilles, és clar). Allà la indústria del DVD és tota pirata, i curiosament distingeixen entre els "made in Pakistan" (sinònim de bona qualitat) i els "locally made" (sinònim de no gaire bona qualitat, bàsicament còpies amb CD-R de les versions pakistaneses (que tot i ser pirates estan fetes en una fàbrica).

En Shabuj i les seves filletes. Que monos!

Després de les compres, tornem a casa, on ens espera en Shabuj per anar a Old Dhaka per una petició que li havíem fet el dia abans: volíem comprar algunes pintures i decoracions de les que duen els rickshaw, que són francament curioses, boniques i barates. Tot i no entendre gens per què recoi volíem aquelles coses, ens va acompanyar un altre cop a Old Dhaka, a la zona on es concentren les botigues en què compren els conductors de rickshaw (peces de recanvi, decoracions, el que sigui). Allà, primer vam anar a veure un familiar o conegut del Shabuj, que té una espècie de farmàcia, i tots quatre vam anar a una de les botigues, on vam triar unes quantes planxes, les vam pagar i vam marxar contents.
Les pintures dels rickshaw són fetes a sobre de planxes d'estany i són bastant boniques i sobretot són molt originals i autèntiques. Són un gran record de Bangladesh i en vam comprar forces per regalar als nostres amics i familiars. Però és clar, als bangladeshis simplement no els entra al cap que un occidental vulgui allò: i per què no compreu un quadre de veritat!? deien... Que noooo! Això SÍ que és un quadre DE VERITAT. Més autèntic que això no hi ha res!!!

Comprant "rickshaw art" a la botiga

El problema, però, és que són força grosses i ens vam trobar que no ens hi cabien a la motxilla. A més a més, eren molt incòmodes de portar, per la qual cosa vam decidir que les enviaríem per correu des de Khulna, la ciutat a la qual aniríem. Després de la compra, vam tornar a cal Jashim, ja que ens havia promès que ens duria a una botiga que ell coneixia on la Vero es podria comprar un vestit bengalès. El cas és que va arribar força tard i no teníem gens de temps, però de tota manera ens hi volia portar.
Vam pujar al cotxe i, després d'una bona estona en què vam estar més aturats que rodant per culpa dels embussos terribles, vam anar a trobar la Nilu (que treballava allà a la vora) i vam anar a la botiga famosa. La roba, per sort era molt bonica i la Vero es va comprar el seu vestit en temps rècord, ja que anàvem molt justos de temps.

Una mostra de rickshaws decorats. ¡Una passada!

De tornada, havíem de passar primer per casa, acomiadar-nos de la gent (ens van donar regals, també, molt bonics tots, una passada) recollir les maletes i després anar cap al port, on pujaríem al "Rocket". El que no comptàvem és que hi hauria uns embussos tan i tan terribles que una mica més i perdem el vaixell!! Dhaka és la ciutat amb més densitat de població del món, i certament això es nota als carrers! Tot i que per sort no hi ha gaires cotxes, comparativament parlant, sí que hi ha molts rickshaws, autorickshaws (CNG, els hi diuen), motos, etc. I fins i tot així, els carrers s'omplen i és impossible avançar! Vam trigar com una hora en arribar des del centre comercial fins a la casa (un trajecte que sense gaire trànsit hauríem pogut recórrer en 10 minuts com a màxim).

El CNG, per cert, vol dir "compressed natural gas", i el nom fa referència al tipus de combustible que fan servir, que teòricament és menys contaminant que la gasolina i el gasoils convencionals. El govern ha decidit canviar els vehicles de gasolina per aquests en un intent de reduir la polució de la ciutat, perquè l'aire de vegades arriba a ser irrespirable i pensem, sobretot, que la majoria de gent es desplaça o bé a peu o bé amb rickshaw, és a dir, estan respirant fums tota l'estona!

Embús de rickshaws!!!

Però tornem al tema, la nostra contrarrellotge: un cop a la casa, van insistir que ens fessim mil fotos amb la família de record (i el rellotge que corria!) i fins i tot tenien la taula preparada perquè mengessim alguna cosa!!! Sí, home! S'agraeix molt la hospitalitat, sí, però francament estàvem histèrics i l'última cosa que pensàvem era asseure'ns tranquil·lament a menjar quan sabíem que només faltava una hora o menys per la sortida del vaixell i que la nostra intenció original era arribar al vaixell justament una hora abans de la sortida! I sabíem que entre la casa i el port hi havia un mínim de mitja hora de camí, amb la qual cosa anàvem justíssims. En tot cas, vam menjar una mica de sopa per compromís, i ens vam posar algunes coses delicioses en tuppers perquè ens ho enduguessim.

La Vero, la mare del Jashim, la petita Anika i la Nilu

A partir d'aquí, carreraaaaa! Va ser com a les pel·lícules. El Jashim ens va dur en cotxe, però l'embús era terrible i quan vam ser ja a les portes d'Old Dhaka era evident que no aniríem gaire més lluny amb el cotxe. Faltaven 15 minuts per la sortida del vaixell! Així que baixem del cotxe i, amb en Shabuj, pugem a dos rickshaws que ens durien al moll... Va costar força trobar un segon rickshaw, per cert! Ja ens estàvem menjant les ungles!
Per fi, després d'una cursa en rickshaw pels carrers estretíssims d'Old Dhaka, arribem al moll del "Rocket". Buf, el vaixell hi és! Anem cap allà i... Que estrany, si no hi ha ningú al vaixell... ??? Preguntem i ens diuen "no, home, si aquest no és el Rocket que surt ara, el d'ara és just a l'altra punta del port". Quèeeeee!? Deu minuts o menys per l'hora de sortir i ja veus el Shabuj, el Marc i la Vero, carregats com a mules, corrent pel port i esperant que no passés allò típic de les pel·lícules, que just quan arribes el vaixell se n'acaba d'anar... I justament el Rocket estava l'últim del moll, l'últim d'un reguitzell de vaixells i ferris inacabable!!!
Per si fos poc, durant la nostra carrera pel port va tocar l'hora de l'iftar i el pobre Shabuj, que devia tenir la gola més seca que un estropall, es va aturar a comprar una beguda. Sí, sí, ja ho sé que la necessites, però tio, que arribem tard!!! Aquell dia, els cants dels imams i la gent menjant alegre no em van semblar tan màgics, veus?
Quan vam arribar al Rocket, era l'hora clavada de sortida. Afortunadament, al final va marxar amb un quart d'hora aproximadament de retard, per la qual cosa no l'hauríem perdut, però... Buf! Que a la guia de viatges posava que era recomanable ser allà amb molta antelació!!! Un cop al vaixell, suats com a polls però ja tranquils, vam poder menjar-nos les delícies que ens havien posat als tuppers i recuperar-nos una mica. Ens vam acomiadar d'en Shabuj i cap a Khulna falta gent! La nit, la vam passar al vaixell, és clar... Un vaixell del qual parlarem a la pròxima entrada i en què hi viatjava un altre estranger, el primer i únic que vam veure en tota la nostra estada a Bangladesh i que era un enginyer de ponts australià que havia vingut a treballar en un projecte.

Posta de sol des del Rocket: una vista del moll de Dhaka just abans de la nostra sortida

El grafisme del dia

Dos cartells de dentistes a Old Dhaka. No ho sé, tots dos fan por a la seva manera particular, no? Imagina't que a algun queixal del seny li dóna per fer-se notar durant el viatge! Brrr!

9 de setembre - Rocket

En aquell moment no ens ho va semblar, però veient-ho ara, des de la perspectiva del silló de casa teva després d'un viatge tan llarguet (18 dies), el viatge en Rocket va ser l'experiència més especial i preciosa de tot el viatge. Possiblement és una de les experiències més al·lucinants que hem tingut mai. I no precisament pel "subidón" d'adrenalina, sinó al contrari, per la tranquil·litat i la pau que vam respirar.

Un altre Rocket que ens vam creuar de camí

El que és curiós és que ni tan sols molts bangladeshis coneixen això, de fet ni el Jashim ni el Shabuj n'havien sentit a parlar (nosaltres ho sabíem per la guia, que ho recomanava moltíssim). De fet, la seva pregunta òbvia quan van saber que el Rocket trigava 30 hores en fer el recorregut Dhaka-Khulna va ser "i per què no aneu en autobús, que només triga 7 hores?" 23 hores de diferència!!!! WTF!?
Però bé, ja que la guia deia que era tan bonic i tan recomanable, i que a més a més per internet també haviem trobat molt bones paraules sobre el Rocket, vam voler-ho provar.
El Rocket és un servei de ferris que comunica algunes ciutats i regions de Bangladesh: només hi ha quatre Rockets en servei, dels quals nosaltres vam pujar al que s'anomena Ostrich (Estruç). I, "alucina, vecina", tots quatre són vaixells autèntics dels anys 1920!!!! Concretament, l'Ostrich està en servei des de 1929!!!! Gairebé 80 anys!!!!! No tinc prou signes d'admiració per expressar com d'al·lucinant és això.

Això igual sortia en un Tintín...

I la gràcia és que no són vaixells de turistes, reconvertits, reconstruïts i adaptats amb connexions wi-fi i tele d'alta definició, no... Són vaixells de veritat, que fan els mateixos trajectes que fa 80 anys i de la mateixa exacta manera, transportant gent i mercaderies per l'entramat de rius de Bangladesh (parlarem més sobre la geografia en un altre post).
Els Rockets són vaixells propulsats amb rodes com les dels antics vaixells del Mississipi; actualment moooolt pocs vaixells hi ha al món que funcionin encara amb aquest sistema. Evidentment, als seus inicis aquests vaixells anaven a vapor, però amb el temps els van posar motors dièsel.

Una de les dues rodes de propulsió, des de dins

Hi ha tres categories al vaixell: 3a, 2a i 1a classe. La gent que viatja en 3a bàsicament està estirada per terra, sobre mantes o allà on poden; la gent de 2a ja té camarots però són força deixats. La secció de 1a té camarots, un menjador comú, cambrers i el més increïble de tot, una coberta d'ús exclusiu amb cadires i tal a la proa del buc. Més colonial impossible! De fet, quan vam pujar al Rocket vam pensar "collons, això és colonial total, aquí m'hi podria imaginar flegmàtics cavallers anglesos prenent el te". I això va ser abans que sapiguessim que REALMENT era colonial i que REALMENT hi havien pujats flegmàtics cavallers anglesos prenent el te! Francament, dubto que a tot el món hi hagi una experiència històrica tan autèntica com aquesta en ple segle XXI. I si en sabeu alguna, digueu-nos-la, sisplau.

La flegmàtica Vero prenent-se un te a coberta

La secció de 3a

En tot cas, després de pujar al vespre anterior al Rocket i sopar una mica (un dels cambrers era IGUAL que el personatge Pagoda de la pel·li The Tenenbaums XDDD), vam estar veient els homes musulmants resant a la cuberta, tots mirant cap a la Meca. I com que no teníem gaire cosa més a fer i estàvem molt cansats de tot el dia corrents, ens en vam anar a dormir.

Que viene el coooco y te comeráaaa...

El Marc a dalt de tot del vaixell!

El vaixell va poc a poc i, com que va pel riu i amb les rodes Mississipi, no es belluga gens, gens!!! I a sobre és increïblement silenciós, almenys des de la part de 1a no se sent gaire soroll de motor, tot i que quan baixes a 3a sí que el sents, ben fort. De manera que vam dormir de meravella.
Al matí següent, vam aprofitar per fer una mica de bugada, rentant a mà les camises, calçotets, mitjons i calces i estentent-les a la coberta. Tots els altres ens miraven amb unes cares d'aguantar-se el riure...! I a sobre va ser molt còmic quan, a la tarda, vam parar en un port en què la gent esperava un polític que viatjava al Rocket. L'aclamàvem amb càntics i aplaudiments i ell, abans de desembarcar, va sortir a saludar-los... Justament al costat dels nostres calçotets estesos! Ens volíem fondre, ja ja!

La bugada... Quin glamur!

Tot el dia va transcórrer en una espècie de núvol de pau i tranquil·litat indescriptible. Asseguts a la coberta, llegint, de tant en tant demanàvem un te, miràvem el paisatge BRUTALMENT bonic del Bangladesh rural, ens afartàvem de fer fotos, xerràvem amb els altres passatgers (tots de Bangladesh, ja que l'únic estranger que havíem vist havia sortit del vaixell a la primera parada, a la matinada)... També un dels cambrers, que estava força avorrit (com que era el ramadà, ningú no menjava ni bevia res, excepte nosaltres) i que es deia Ashim, ens va estar explicant coses i ens va dur a la cabina de comandament i a la part superior del Rocket en una visita molt interessant.

La Vero escrivint el diari de viatge al menjador de 1a

En fi, un viatge espectacular amb moltes parades pel camí per deixar i recollir passatgers i mercaderies. I cada port era una festa! Ja no sé ni les fotos que vaig arribar a fer aquell dia de gent encantadora (com que som estrangers i no en veuen gaires, tothom ens saludava, ens somreia i es posava bé per la foto!), paisatges encisadors, llançaments de caramels als nens als ports, nous amics, una migdiada espectacular, deliciós menjar que ens feien a la cuina del vaixell (vam menjar un peix deliciós anomenat "hilsa" amb unes patates fregides que potser són les millors que hem menjat mai)... Val la pena anar a Bangladesh ni que sigui només per pujar al Rocket. Sí, sí, sense exagerar! Preu del bitllet Dhaka-Khulna (30 hores): 11 euros per cap.

Plato de hilsa con patatas: 300 taka; Coca-cola: 20 taka, Botella de agua: 15 taka...
Un viaje en Rocket... No tiene precio!

I una altra de les grans coses que ens va passar al Rocket va ser conèixer els nostres nous amics: en Jony, la seva dona Tuny i el seu amic Dalim. Més sobre ells en pròximes entrades.

Els nostres nous amics

Especial fotogràfic del viatge en Rocket

Com que durant el trajecte pels rius de Bangladesh vam fer tantes fotos i tantes han sortit meravelloses, volem compartir-ne unes quantes amb vosaltres: