Culturilla: la història de Bangladesh

No, no us espanteu. No us posarem pas dates detallades ni anys, ni noms enrevessats. Aquesta és una entrada molt simple perquè entengueu una mica més Bangladesh: què és aquest país i d'on ha sortit?
Tota la zona del subcontinent indi, que ara comprèn els països d'Índia, Pakistan, Nepal, Bangladesh, Sri Lanka i Bhutan, havia estat sempre un bon cacau de països, petits regnes (és a dir, "raj", governats pels "raja" o reis, alguns dels quals es feien dir "maha-raja" -gran rei-) i tota la pesca. Tot i ser un batibull terrible de religions i fins i tot d'ètnies, bàsicament aquesta regió ha estat tradicionalment intercomunicada i forma una espècie d'ens global. És una mica complicat d'entendre, i no estic segur d'entendre-ho del tot. Només diré que tota aquella zona es percep una mica com ara nosaltres ens percebem com a membres de la Unió Europea. És a dir, Espanya no és Alemanya, ni de bon tros, però entre Espanya i Alemanya hi existeix l'afinitat de ser més o menys de la mateixa raça, compartir molts trets culturals, etc. Ens sentim més a prop dels alemanys que dels ugandesos, per exemple.
Doncs al subcontinent indi passa més o menys el mateix. Poden haver-hi hagut tres guerres entre Pakistan i l'Índia, amenaces (serioses) nuclears fins i tot, però entre ells hi ha una espècie de química estranya. El cas és que l'Índia, Pakistan i Bangladesh van estar sota domini britànic (algunes àrees més que d'altres, és clar) durant força temps, fins que després de la II Guerra Mundial van obtenir la independència.

El raj britànic l'any 1909

Tot i l'oposició de Gandhi i molts altres, que volien que el nou país independent fos un país unit, les dues àrees amb més concentració de musulmans van témer que si les seves comunitats havien de formar part d'un enorme país amb una majoria de gent d'una altra religió (hindú), sempre estarien marginats i no podrien tenir mai la paella pel mànec. En tot cas, les regions musulmanes van pressionar per formar un estat independent de l'Índia. Així, el 1947, finalment es va concedir la independència a la zona i van néixer els estats de l'Índia i del Pakistan.
Això va ser una gran tragèdia, ja que va obligar a moltes famílies a desplaçar-se a un cantó o l'altre de la nova frontera segons la seva religió. Va ser un cacau molt important i una tragèdia enorme, ja que era impossible traçar unes fronteres clarament segons la distribució religiosa. En aquesta regió del món, hi ha moltes religions i totes barrejades: el teu veí pot ser hindú, o pot ser sikh, o parsi, o jainista, o musulmà, o cristià... És igual, hi ha força harmonia.
El problema més inmediat, però, va ser que les dues zones musulmanes que van obtenir la independència sota la mateixa denominació "Pakistan" estaven totalment separades per molts centenars de kilòmetres: hi havia "Pakistan Occidental" (l'actual Pakistan) i "Pakistan Oriental" (l'actual Bangladesh).

Evidentment, l'invent no podia funcionar bé. Era obvi que la part més gran i poderosa, l'Occidental, seria la que tallaria el bacallà, mentre que els altres serien una espècie de colònia. I de fet, l'única cosa que els unia era bàsicament la religió, perquè ni l'idioma ni els costums eren comuns. De fet, el que ara és Bangladesh té molt més en comú amb la zona de Calcuta i rodalies que amb Pakistan: la zona índia de Calcuta i el que ara és Bangladesh sempre s'havien anomenat "Bengala" i formaven un sol ens comú, amb la mateixa ètnia, la mateixa llengua (el bengalès) i els mateixos costums. L'única cosa diferent era que a la part occidental (actualment Bengala Occidental, un estat de l'Índia amb capital a Calcuta) hi havia més hindús i a la oriental (actualment el país independent de Bangladesh) hi havia més musulmans. Punt.
Ja de per sí, el primer intent de partir Bengala que van imposar els britànics el 1905 ja va acabar com el rosari de l'aurora, va ser considerada una humiliació i una afrenta. És a dir, que el que hauria sigut lògic és que ara tinguessim un país anomenat Bengala, i no un estat que forma part de l'Índia i un altre d'independent.
Tornant al tema Pakistan, els occidentals van intentar imposar la seva llengua, l'urdu, sobre la part oriental. Això va generar molt de merder al que ara és Bangladesh, i de fet el tema de la llengua va ser el que va començar a generar més simpaties independentistes. Al final, la zona de Bangladesh va decidir que ja en tenia prou de tanta marginalització i el 1971 va declarar-se independent. Evidentment, a Pakistan no li va fer gens de gràcia la cosa i va declarar la guerra als separatistes. L'Índia s'hi va ficar pel mig, hi va haver força cacau a la zona en aquella època i al final Bangladesh se'n va poder sortir i va declarar-se independent.
Perquè us feu una idea de com d'important era (i és) la llengua per a ells, el nom "Bangladesh" significa "país (dels parlants de l'idioma) bengalès": bangla (bengalès) + desh (país de).