La diada nacional de Catalunya la vam passar en un entorn francament peculiar. El dia anterior havíem quedat amb el Jony i la seva colla que ens passarien a buscar a l'hotel sobre les 6.30 del matí i allà eren, puntuals.
Al viatge hi anàvem nosaltres dos, és clar, però també l'oncle del Jony (a qui els hotels subcontracten normalment perquè porti turistes als Sundarbans i viu d'això), el seu soci, i llavors els amics Jony, Dalim i Sagar (que resulta que és militar de les forces de l'aire, el tio!). Fèiem una bona colla, francament, i va ser bonic poder-hi anar amb ells.
En tot cas, pugem a una furgoneta i cap allà que anem... Primer de tot havíem de recórrer uns 30 o 40 quilòmetres fins a arribar a la localitat de Mongla, que és d'on sortia el vaixell. Durant el camí, anàvem mig endormiscats, mig xerrant i de sobte sento... CROK! la furgoneta s'inclina cap avall pel meu cantó, sento un soroll com CRRRRKKKKK (de fregar fort a terra) i, sense encara ser conscient de res, miro per la finestra i veig... UNA RODA QUE CORRE SOLA PER LA CARRETERA!!! I a sobre, la roda PAAAAM, enganxa un pobre iaio que caminava tan tranquil·lament per allà. Havíem perdut la rooooda!!! Que heavy, tu. Ens podríem haver matat! Però no, simplement vam frenar i punt. L'avi a qui la roda havia atropellat havia pres mal, però per sort va ser només un cop...
La "fregoneta" sense roda...En tot cas, de sobte la carretera es va omplir de xafarders que veníen a veure què havia passat; nosaltres (no només la Vero i jo, també en Jony i companyia) vam decidir de ficar-nos en una barraca que hi havia per allà a prop a prendre un te i fer un cigarret mentre l'oncle del Jony buscava una solució. La va trobar ràpid: va llogar un "shimun", que bàsicament és un "van" (recordeu, la bicicleta amb remolc) però en comptes d'anar amb una bici, va amb una moto. El Jony i companyia, contentíssims perquè es veu que no havien pujat mai en aquell tipus de vehicle (XD). Al cap de 20 minuts o així, érem al port de Mongla.
Fent un mos mentre esperàvem reprendre el trajecteAllà, vam pujar al vaixell i vam fer cap als Sundarbans. Com hem explicat al post anterior, els Sundarbans són la zona de manglars més gran del món, un autèntic tresor de la natura i una jungla espessíssima. La millor manera de visitar els Sundarbans és fer un viatget de tres dies aproximadament, ja que et pots endinsar molt a la jungla (en vaixell, pels cents de canals que hi ha) i arribar fins a la badia de Bengala i les platges que hi ha cap al final. Nosaltres no teníem tant de temps i ens vam haver de conformar amb un sol dia, i a més a més només vam poder veure una part molt superficial. Però bé, ja que vam tenir la sort de conèixer tots aquests amics, algun dia hi tornarem a visitar-los i llavors ja visitarem els Sundarbans com déu mana. De moment, la visita ens va servir per tenir una idea de com és un manglar i de quina fauna hi ha allà.
Els manglars dels Sundarbans. Aquesta vegetació pot viuretant en aigua dolça com salada.
La petita zona que vam veure estava bastant preparada pels turistes i era una mica avorrida: tot i així, vam veure cérvols, micos, crancs, un llangardaix enorme, peixos amb potes (!!!!) i cocodrils. També vam poder entreveure un dels famosos dofins dels Sundarbans! Els tigres de Bengala ens van evitar, tot i que no m'estranya, perquè cap al migdia fa una calor i una humitat que espanta i els tigres devien estar fent la migdiada de gust en mig dels matolls (el millor moment per veure tigres i fauna en general és a primeríssima hora del matí i cap al tard). Tot i això, el Sadar es va voler fer l'heroi i portava una branqueta a la mà a tota hora. Quan li vaig preguntar què feia amb allò, em va dir tot seriós "és que si ve un tigre i ens ataca, li puc ficar això a la boca i així no ens podrà mossegar". Boníssim, que bufó! XDD
Fauna SundarbanescaA destacar els micos, que s'acosten tot decidits a veure què passa i com et despistis et fumen la bossa o el que duguis. Un d'ells una mica més i queixala en Dalim! Quina cabrejada duia el tio (el mico, no el Dalim)! Va ser molt divertit.
No ens vam poder endinsar gaire més a la jungla perquè es veu que més aviat al matí hi havien vist un vaixell desconegut i, com que en aquesta àrea de vegades s'hi refugien criminals, segrestadors, terroristes i vés a saber què, no era prudent endinsar-nos gaire (no sé si era veritat o una bola per fer-nos tornar més aviat, francament). En tot cas, aquí la visita va fer un gir inesperat, ja que l'oncle del Jony ens va preguntar si ens agradaria visitar un dels poblets que hi ha a la ribera. I vam dir que sí.
El poblet va ser impactant perquè la gent que hi viu són francament pobres. Però molt! Molt pobres! Viuen de la pesca i de la caça, i alguna vegada reben ensurts en la forma de tigres que s'acosten nedant al poble per fer un mos (he dit que són carnívors i que no es tallen a l'hora d'atacar les persones i menjar-se-les?). En tot cas, la gent d'allà, molt amables, ens va rebre amb els braços oberts i vam poder veure com viuen, en barraques de fusta i de forma molt i molt pobre. Realment, en aquesta part del món no ha arribat gens la tecnologia ni res de res de la vida moderna, viuen com vivien a Bangladesh fa segles. Era molt interessant.
No ens vam poder endinsar gaire més a la jungla perquè es veu que més aviat al matí hi havien vist un vaixell desconegut i, com que en aquesta àrea de vegades s'hi refugien criminals, segrestadors, terroristes i vés a saber què, no era prudent endinsar-nos gaire (no sé si era veritat o una bola per fer-nos tornar més aviat, francament). En tot cas, aquí la visita va fer un gir inesperat, ja que l'oncle del Jony ens va preguntar si ens agradaria visitar un dels poblets que hi ha a la ribera. I vam dir que sí.
El poblet va ser impactant perquè la gent que hi viu són francament pobres. Però molt! Molt pobres! Viuen de la pesca i de la caça, i alguna vegada reben ensurts en la forma de tigres que s'acosten nedant al poble per fer un mos (he dit que són carnívors i que no es tallen a l'hora d'atacar les persones i menjar-se-les?). En tot cas, la gent d'allà, molt amables, ens va rebre amb els braços oberts i vam poder veure com viuen, en barraques de fusta i de forma molt i molt pobre. Realment, en aquesta part del món no ha arribat gens la tecnologia ni res de res de la vida moderna, viuen com vivien a Bangladesh fa segles. Era molt interessant.
Una mare amb el seu fillet. Que macos!A destacar una iaia que hi havia a la qual, a través de l'oncle del Jony, li vam preguntar que quina religió professaven al poble. Ens va respondre que eren musulmans, però també va extendre el dit índex i va dir que realment, totes les religions eren "ek" (una). Anava dient: "ek, ek" (una, una). Quanta raó tenia! I que imbècils que som per barallar-nos per culpa de les religions i creences, tu! Si tot és el mateix, coi, només que vist des de prismes diferents!
La iaia que diu que totes les religions són la mateixa.Quanta raó té, senyora!
Molt a prop d'allà també hi havia un poblat de prostitutes i els seus fills. Es veu que els mariners, quan arriben al port de Mongla, un dels més importants del país, es "diverteixen"... I quan una d'elles es queda prenyada, la fumen fora del poble i el lloc on van a parar, les pobres, és aquell poble d'allà. Feia molta llàstima.
El poble de les prostitutesEn tot cas, vam tornar al port de Mongla i... Allà ens hi esperava la furgoneta d'abans, la que havia perdut la roda!!! El conductor s'havia espavilat a tornar a posar la roda! Francament, feia molta por pujar a la furgoneta aquella, però què has de dir...? Així que, amb força jiñe al cos, vam pujar i, ja que teníem una mica de temps fins que es fes fosc, vam anar primer cap a Bagerhat, una ciutat famosa per les mesquites que hi ha. Són les més antigues del país i també hi ha la mesquita més important.
Primer vam anar a la tomba de Khan Jahan Ali, un sant musulmà que va ser el que va fer construir totes aquelles mesquites, i que està situat a la vora d'un llac molt sagrat. Un home molt amable (aparentment), ens va voler ensenyar el recinte i fins i tot em va guiar cap a l'interior i va destapar la tomba, que estava inscrita amb un gravat molt bonic de lletres aràbigues, però que normalment no es pot veure perquè està tapada amb una tela. La Vero no va poder entrar al recinte per ser dona, per cert... El Jony estava molt malcarat tota l'estona i qualnl'home va demanar-me una donació i jo vaig fer per treure el moneder, el Jony em va fer un gest amb la mà i ell van començar a discutir. De sobte, em vaig veure mig empès a sortir del recinte, posar-me les sabates i cap a fora... Un cop al cotxe, em van explicar que el paio aquell és un oportunista molt intel·ligent, que va de guardià de la tomba, però que és un qualsevol que s'embutxaca les "donacions". Cap dels meus diners hauria anat a la conservació del recinte, sinó que se'ls hauria patejat ell! Encara sort que en Jony em va impedir donar-li res...
Primer vam anar a la tomba de Khan Jahan Ali, un sant musulmà que va ser el que va fer construir totes aquelles mesquites, i que està situat a la vora d'un llac molt sagrat. Un home molt amable (aparentment), ens va voler ensenyar el recinte i fins i tot em va guiar cap a l'interior i va destapar la tomba, que estava inscrita amb un gravat molt bonic de lletres aràbigues, però que normalment no es pot veure perquè està tapada amb una tela. La Vero no va poder entrar al recinte per ser dona, per cert... El Jony estava molt malcarat tota l'estona i qualnl'home va demanar-me una donació i jo vaig fer per treure el moneder, el Jony em va fer un gest amb la mà i ell van començar a discutir. De sobte, em vaig veure mig empès a sortir del recinte, posar-me les sabates i cap a fora... Un cop al cotxe, em van explicar que el paio aquell és un oportunista molt intel·ligent, que va de guardià de la tomba, però que és un qualsevol que s'embutxaca les "donacions". Cap dels meus diners hauria anat a la conservació del recinte, sinó que se'ls hauria patejat ell! Encara sort que en Jony em va impedir donar-li res...
El senyor "llest" ensenyant-me la tomba. Aquí es fregava mentalment les manspensant en la donació que li donaria el guiri (és a dir, jo).
Tot seguit, vam fer cap a la mesquita més important de Bagerhat i de tot Bangladesh, la Shait Gumbad, però finalment no hi vam entrar perquè 1) ens van dir que per dins no valia la pena; 2) el preu de l'entrada per als estrangers era ridículament alt; i 3) s'acostaven uns núvols negríssims i de sobte va començar a ploure de mala manera.
Doncs res, cap a Khulna falta gent! Primer de tot, vam anar a casa del Jony, on la seva mare ens esperava amb un pastís de xocolata deliciós (el que va prometre preparar-nos el dia anterior) i una nova versió espectacular del dolç bengalès per excelència, el mishti. Fet i fet, ja havia arribat l'hora de l'iftar (recordeu, els imams sortint a cantar de sobte i l'ambient del carrer in crescendo, un moment preciós) i ens van dur a ca l'oncle del Jony... Mentrestant, havíem quedat que el Jony i el Sadar s'endurien les meves targetes de memòria per fer-se còpies de les fotos i de passada fer-me'n un backup en DVD, de manera que hi vam anar l'oncle, el seu soci i el Dalim, només.
Doncs res, cap a Khulna falta gent! Primer de tot, vam anar a casa del Jony, on la seva mare ens esperava amb un pastís de xocolata deliciós (el que va prometre preparar-nos el dia anterior) i una nova versió espectacular del dolç bengalès per excelència, el mishti. Fet i fet, ja havia arribat l'hora de l'iftar (recordeu, els imams sortint a cantar de sobte i l'ambient del carrer in crescendo, un moment preciós) i ens van dur a ca l'oncle del Jony... Mentrestant, havíem quedat que el Jony i el Sadar s'endurien les meves targetes de memòria per fer-se còpies de les fotos i de passada fer-me'n un backup en DVD, de manera que hi vam anar l'oncle, el seu soci i el Dalim, només.
La mare del Jony i la Vero davant del pastís i el mishtiA casa de l'oncle vam menjar l'iftar (quin fart de menjar) i de passada ens va presentar tota la seva família i part de l'altra. Mare meva, allà no paraven de sortir persones: que si fills, tiets, nebots, cosins... Fins i tot una nena ens va fer una demostració de ball popular de Bangladesh que li estaven ensenyant a l'escola. Una canya, que hospitalaris!!
Però la cosa no s'acabava aquí, perquè l'oncle ens volia convidar a sopar al millor restaurant de la ciutat. Francament, no calia, i menys ara que estàvem tips i retips després del pastís, el mishti i l'iftar! Però no, vinga, a sopar s'és dit. I el Jony i el Sadar que no arribaven... Estaven tenint problemes i no hi havia manera de gravar els DVD de cap manera. Els pobres es van quedar sense sopar i això que el menjar, com sempre, era molt i molt bo. Va ser la primera i última vegada que vam menjar en un restaurant a Bangladesh, per cert. Tots aquests dies vam anar de convidats!
Finalment, per fi ens van acompanyar a l'hotel, on ens esperaven en Jony i en Sadar, que em van tornar les targetes tot derrotats perquè no s'havien pogut fer les còpies, i vam quedar que al dia següent ens vindrien a buscar a les sis del matí per acompanyar-nos a l'estació de tren, ja que el nostre viatge prosseguia i havíem de ser a Calcuta al dia següent. I ells, tant sí com no, es volien acomiadar de nosaltres...
Però la cosa no s'acabava aquí, perquè l'oncle ens volia convidar a sopar al millor restaurant de la ciutat. Francament, no calia, i menys ara que estàvem tips i retips després del pastís, el mishti i l'iftar! Però no, vinga, a sopar s'és dit. I el Jony i el Sadar que no arribaven... Estaven tenint problemes i no hi havia manera de gravar els DVD de cap manera. Els pobres es van quedar sense sopar i això que el menjar, com sempre, era molt i molt bo. Va ser la primera i última vegada que vam menjar en un restaurant a Bangladesh, per cert. Tots aquests dies vam anar de convidats!
Finalment, per fi ens van acompanyar a l'hotel, on ens esperaven en Jony i en Sadar, que em van tornar les targetes tot derrotats perquè no s'havien pogut fer les còpies, i vam quedar que al dia següent ens vindrien a buscar a les sis del matí per acompanyar-nos a l'estació de tren, ja que el nostre viatge prosseguia i havíem de ser a Calcuta al dia següent. I ells, tant sí com no, es volien acomiadar de nosaltres...
El Marc enmig de la família de l'oncle!
ಕಾಮೆಂಟ್ಗಳಿಲ್ಲ:
ಕಾಮೆಂಟ್ ಪೋಸ್ಟ್ ಮಾಡಿ