Hi ha qui diu que l’Índia marca un abans i un després a la vida de les persones i molts hi van a retrobar-se amb l’espiritualitat, descobrir coses no només del país sinó també de sí mateixos. La veritat sigui dita, aquest no era gaire el nostre cas.
Però resulta que sí que ha marcat un abans i un després, aquest viatge: i més que l’Índia, Bangladesh. Suposo que el fet que el viatge comencés a Bangladesh i que anéssim directament a veure una família i no a un hotel van ser determinants. A Bangladesh vam conèixer una hospitalitat il·limitada, una manera d’entendre l’Islam molt pròxima a l’essència de totes les religions i creences del món, que sempre he pensat que al capdavall es fonamenten en un conjunt de valors per a viure com a bones persones pel be propi i dels altres; una gent molt humil però feliç i positiva (amb tots els matisos que vulgueu, però a pocs llocs he vist tants somriures). A Bangladesh, el turista és una espècie rara que desperta curiositat i per tant et miren, de dalt a baix, de dreta a esquerra, del dret i del revés, però un cop t’hi acostumes ni tan sols et fa sentir intimidat. Potser això s’explica en part pels somriures. O perquè no només miren, sinó que també mostren: de seguida es presenten i t’obren les portes de la seva vida i te’n fan partícip.
Ara ens debatem entre les ganes de donar a conèixer Bangladesh al món i la llàstima que ens faria que perdés el seu encant si, amb el temps, s’hi arribés a crear una industria del turisme tan desenvolupada (i molesta, de vegades) com hi ha al nord de l’Índia. Un encant que intuïm que té en gran part perquè és un gran desconegut.
També pel fet de venir de Bangladesh les primeres impressions que vam tenir a l’Índia van ser força atípiques. La primera paraula amb què jo vaig descriure Kolkata, per exemple, va ser “industrialitzada”, amb això ho he dit tot! Però aviat se’ns en van acudir d’altres: l’Índia ens semblava bruta i caòtica, però alhora acolorida i viva, en ebullició contínua. En algunes zones, com la mateixa Kolkata, el viatge no es limitava només a l’espai: també viatges en el temps! Les estructures colonials, la presència britànica, els taxis de tall innegablement londinenc... En d’altres, com Varanassi, el paisatge té el color d’una espiritualitat latent: te la poden amagar els venedors, els oportunistes, els milions de guesthouses i botigues que han pres el lloc a les cases als carrerons laberíntics que envolten els ghats, però hi és. I quan aconsegueixes trobar un minut de silenci i un racó de quietud i des del qual limitar-te a observar saps que allò és un moment únic i irrepetible.
I finalment hi ha ciutats on el progrés s’obre camí una mica a cops de colze i on, com en tants països en vies de desenvolupament, els contrastos et deixen sense paraules: New Delhi i Old Delhi són dues cares d’una mateixa moneda.
Malgrat que soni a tòpic, per conèixer aquesta zona no n’hi ha prou amb un viatge. La geografia és immensa, la diversitat atabala i el transport, especialment en algunes zones, no sempre és el més ràpid. Res m’agradaria més que poder dedicar entre tres i cinc mesos a explorar-la a fons i aprendre’n molt més. Totes les impressions que hem explicat aquí són només el començament. I tot i així, per a nosaltres que érem (i som) tan ignorants en aquest aspecte, ja ha estat com obrir la primera pàgina del primer llibre d’una graaan biblioteca. No sé si tindrem el temps ni l’oportunitat d’empassar-nos tot el que hi ha, però ara sabem que voldrem dedicar moltes més estones de la nostra vida a l’estudi d’això que diuen (qui s’ho devia inventar, això? mira que és lleig!) el “subcontinent”. Perquè ja hi volem tornar!
Però resulta que sí que ha marcat un abans i un després, aquest viatge: i més que l’Índia, Bangladesh. Suposo que el fet que el viatge comencés a Bangladesh i que anéssim directament a veure una família i no a un hotel van ser determinants. A Bangladesh vam conèixer una hospitalitat il·limitada, una manera d’entendre l’Islam molt pròxima a l’essència de totes les religions i creences del món, que sempre he pensat que al capdavall es fonamenten en un conjunt de valors per a viure com a bones persones pel be propi i dels altres; una gent molt humil però feliç i positiva (amb tots els matisos que vulgueu, però a pocs llocs he vist tants somriures). A Bangladesh, el turista és una espècie rara que desperta curiositat i per tant et miren, de dalt a baix, de dreta a esquerra, del dret i del revés, però un cop t’hi acostumes ni tan sols et fa sentir intimidat. Potser això s’explica en part pels somriures. O perquè no només miren, sinó que també mostren: de seguida es presenten i t’obren les portes de la seva vida i te’n fan partícip.
Ara ens debatem entre les ganes de donar a conèixer Bangladesh al món i la llàstima que ens faria que perdés el seu encant si, amb el temps, s’hi arribés a crear una industria del turisme tan desenvolupada (i molesta, de vegades) com hi ha al nord de l’Índia. Un encant que intuïm que té en gran part perquè és un gran desconegut.
També pel fet de venir de Bangladesh les primeres impressions que vam tenir a l’Índia van ser força atípiques. La primera paraula amb què jo vaig descriure Kolkata, per exemple, va ser “industrialitzada”, amb això ho he dit tot! Però aviat se’ns en van acudir d’altres: l’Índia ens semblava bruta i caòtica, però alhora acolorida i viva, en ebullició contínua. En algunes zones, com la mateixa Kolkata, el viatge no es limitava només a l’espai: també viatges en el temps! Les estructures colonials, la presència britànica, els taxis de tall innegablement londinenc... En d’altres, com Varanassi, el paisatge té el color d’una espiritualitat latent: te la poden amagar els venedors, els oportunistes, els milions de guesthouses i botigues que han pres el lloc a les cases als carrerons laberíntics que envolten els ghats, però hi és. I quan aconsegueixes trobar un minut de silenci i un racó de quietud i des del qual limitar-te a observar saps que allò és un moment únic i irrepetible.
I finalment hi ha ciutats on el progrés s’obre camí una mica a cops de colze i on, com en tants països en vies de desenvolupament, els contrastos et deixen sense paraules: New Delhi i Old Delhi són dues cares d’una mateixa moneda.
Malgrat que soni a tòpic, per conèixer aquesta zona no n’hi ha prou amb un viatge. La geografia és immensa, la diversitat atabala i el transport, especialment en algunes zones, no sempre és el més ràpid. Res m’agradaria més que poder dedicar entre tres i cinc mesos a explorar-la a fons i aprendre’n molt més. Totes les impressions que hem explicat aquí són només el començament. I tot i així, per a nosaltres que érem (i som) tan ignorants en aquest aspecte, ja ha estat com obrir la primera pàgina del primer llibre d’una graaan biblioteca. No sé si tindrem el temps ni l’oportunitat d’empassar-nos tot el que hi ha, però ara sabem que voldrem dedicar moltes més estones de la nostra vida a l’estudi d’això que diuen (qui s’ho devia inventar, això? mira que és lleig!) el “subcontinent”. Perquè ja hi volem tornar!
ಕಾಮೆಂಟ್ಗಳಿಲ್ಲ:
ಕಾಮೆಂಟ್ ಪೋಸ್ಟ್ ಮಾಡಿ