6 de setembre - Dhaka by night

El vol que ens duia de Doha a Dhaka va arribar puntual a l'Aeroport Internacional Zia de Dhaka, la capital de Bangladesh. Un aeroport petitó però força correcte, tot s'ha de dir. El primer xoc cultural, però, va trigar por a arribar: només sortir de l'avió, i anant cap al control de passaports, veiem els guàrdies de seguretat ¡cuinant a sobre de les cintes d'equipatge! Sí, sí, a sobre de les planxes metàl·liques dels aparells aquells de rajos X per on passen les maletes abans d'embarcar. I allà estaven els tios, tallant cogombres i altres vegetals a sobre dels aparells de rajos X. Ja t'hi cagues!

En fi, tu... Passem el control de passaports, recollim les maletes i sortim... Però què passa aquí? Tothom està menjant! Guàrdies de seguretat, personal de neteja, fins i tot els militars que, armats amb carrabines, vigilen l'aeroport... Tots menjant! I vinga, nanos, tots plegats posant les mans a dins d'unes galledes de plàstic plenes d'arròs barrejat amb verdures i carn picada i menjant amb germanor! (amb les mans, és clar, que a Bangladesh es menja amb les mans).

La resposta? Doncs que havíem arribat en ple mes del Ramadà, de fet havia començat només 3 o 4 dies abans que arribéssim nosaltres i com que Bangladesh és un país musulmà, doncs evidentment segueixen la tradició del Ramadà. Això bàsicament és un ritu musulmà que consisteix en polir el propi esperit durant un mes sencer en el qual un no pot menjar ni beure res de res des de la sortida fins a la posta de sol. Tampoc no es poden mantenir relacions sexuals, ni fumar (això s'agraeix, veus?), ni tampoc fer actes impurs, dir paraulotes, portar-te malament...
Nosaltres en realitat temíem molt el tema Ramadà, ens feia molta por anar a un país musulmà en aquesta època, però vist en perspectiva (ja ho anireu veient), estem contentíssims d'haver-ho experimentat. Francament, en aquest viatge hem après molt sobre l'islam!
Nosaltres vam arribar a Dhaka just en el moment de l'"iftar", que és l'hora oficial de la posta de sol i quan es dóna permís per poder menjar un primer àpat després d'un dia de dejuni. Per això tothom estava primer cuinant i després endrapant. Quins nassos, oi?

Un típic plat d'iftar, amb tot tipus de croquetes (boníssimes),
mango, llenties i vés a saber què més...

Doncs bé, un cop arribats, esperem que ens vingui a buscar el nostre amic Jashim a l'aeroport. Així que sortim a l'exterior i, després de rebre una bufetada tremenda de calor humit que ens fa suar com a polls i ens fa témer el pitjor pel viatge en aquest aspecte, esquivem les hordes de tios que ens ofereixen taxis i tal (no hi havia ni un occidental, per cert)... Però en Jashim no arriba. I no arriba... Al final el vam haver de trucar, resulta que hi havia un embús de trànsit monumental i va fer força tard. En tot cas, va ser una primera presa de contacte força curiosa amb el país, ja que vaig haver de sortir de l'aeroport i fer una volta per si el veia, i l'ambient era francament curiós: molta calor, molta gent per tot arreu i la típica por i paranoia del viatger en un país estrany on a més és de nit... Però no, els bangladeshis, com vam poder veure, són molt i molt amables!
I per fi arriba el Jashim, amb el seu Toyota negre importat de segona mà del Japó (com molts cotxes a Bangladesh, ja que condueixen per l'esquerra igual que els japonesos i per tant molts cotxes japonesos de segona mà hi van a parar). Retrobada emotiva i cap a casa seva que fem! Al cotxe, l'acompanyava el seu cunyat Shabuj, que, ja ho veureu més tard, ens va fer de cicerone durant la nostra estada a Dhaka. Durant el viatge, quin merder! Tot ple de bicicletes amb seients per a passatgers (rickshaws), evolucions motoritzades dels rickshaws (autorickshaws), cotxes, autobusos tronats (tronadíssims!!!)... Tots anant a la seva, ficant-se enmig del trànsit a lo bèstia i fent anar el clàxon de gust! Colló, els clàxons! Això és comú a tota Àsia (menys el Japó), em penso, tot el dia estan pitant i pitant. Quin xivarri! Que pesats!

Un dels molts busos TRONATS que corren pels carrers de Dhaka

En fi, que arribem a casa del Jashim i ens presenta la família: primer de tot, la seva dona Nilu, amb la qual s'hi havia casat sis mesos abans en un matrimoni arranjat (com és costum a Bangladesh). Una noia molt amable, molt guapa i molt intel·ligent. El seu cunyat Shabuj ja l'havíem conegut al cotxe, però allà coneixem també la seva filla Anika, adorable i a la qual li vam agafar molt de carinyo, i a altra gent de la família. La seva mare, que la pobre està força malalta, no la vam conèixer aquell dia, sinó més endavant.
Doncs res, comencen a sortir plats exòtics que ens ofereixen tot amablement... Tot boníssim! Picant? Teníem molta por amb el tema picant, tothom ens havia fumut molt la por al cos, però... Home, sí que picava una mica, però totalment comestible! I molt bo!
Resulta que estàvem menjant el típic menjar d'iftar (el moment de la posta de sol on es dóna permís per menjar després d'un dia de dejú de Ramadà), tot molt bo i molt calòric. I tot just mitja hora o tres quarts després... Tatxan! Arriba el sopar! Merda! I ens havíem afartat abans amb l'iftar!

Sobre les 4 o les 5 de la tarda, els carrers s'omplien de paradetes en què
els venedors venien els menjars típics d'iftar

Però bé, allà és costum, això. Primer iftar, i més tard el sopar. En aquest cas, l'iftar era sobre les 6.15 de la tarda, el sopar sobre les 8-9 i llavors es lleven a les 3 o les 4 del matí per fer el primer àpat del dia. De fet, s'omplen el dipòsit de gust, aquesta gent! A partir d'aquí, res de menjar... Ni de beure! Amb la calor i l'humitat tremenda que fa! Per sort, sempre van respectar que nosaltres no som musulmans i per tant ningú ens mirava malament ni ens deia res si menjàvem o beviem durant el dia. Tot un exemple de tolerància.
El sopar, per cert, també boníssim, tot deliciós! Llàstima que havíem pringat menjant massa tot just mitja hora abans i que no vam poder menjar gaire, però la veritat és que tot era boníssim. I evidentment, menjar amb les mans... Al principi fa cosa i de fet és difícil que no et rellisqui dels dits i se t'escampi l'arròs pringat de curri per la samarreta, però quan t'hi acostumes doncs és una manera com una altra de menjar. Que som en un país estranger i ens hem d'adaptar, no?
En fi, com que ja estàvem molt i molt cansats del viatge, ja no vam fer res més aquell dia i vam anar a dormir com els angelets... Zzzzzz...

Ja som a Dhaka!