10 de setembre - Khulna i l'aventura de correus

Khulna ens va rebre que ja s'havia fet fosc. Des del vaixell estant, en Jony i en Dalim ens anàvem indicant com es deien els pobles dels voltants i van posar especial èmfasi en el que en Jony deia "el meu lloc especial", un pont construit el 2005 amb ajuda japonesa, ens van dir, on anaven sovint tota la colla. L'endemà mateix vam tenir ocasió d'anar-hi també nosaltres, però en aquest moment no ho sabíem encara. En baixar del vaixell, van insistir en acompanyar-nos fins a prop de l'hotel, que quedava a prop de casa d'en Jony.

Escena en un mercat

Quan els nostres rickshaws es van separar, però, el nostre conductor va fer mitja volta i ens va dur cap a on li va donar la gana (vol dir que es va fer el desentès com aquell qui convenientment "s'equivoca" i ens va dur a un altre hotel on devia cobrar comissió si ens hi quedàvem). El vam deixar fer però en arribar li vam haver de dir que fes mitja volta. "Va, gira cua que no cola." I el noi, molt amable tot s'ha de dir (tot i que molt murri), va acotar el cap i apa. Ell ho havia d'intentar.
L'hotel Royal International de Khulna és molt correcte i aquella nit vam descansar de veritat. L'endemà ens vam llevar disposats (com diria la Maite) a conquerir Khulna!

Vaig veure un nen, li vaig preguntar amb gestos si podia fer-li una foto...
I de sobte van sortir un munt de nens corrents a posar-se per la foto!
Quina gent més maca!!

Però el destí tenia altres plans. En Marc tenia molt clar que havíem d'enviar el paquet amb els regals que ens havien fet a Dhaka el dia anterior (s'agraeixen els regals infinitament, però en l'inici d'un viatge llarg, si són regals voluminosos i una mica pesants, val més enviar-los), i per tant Correus era la primera parada del matí. Com que l'agent de viatges de l'hotel, amb qui el Jashim ens havia posat en contacte per organitzar-nos un tour a la zona del Sundarbans (properes entrades) no ens va convèncer, la segona era trucar al Jony (que ens havia comentat que tenia un tiet també agent) o bé anar a una agència recomanada per la guia de viatges.
Però Correus ens va derrotar. Després d'una bona estona, el Marc s'havia currat un paquet espectacular, allargassat i una mica amorf però compacte i sòlid; i així i tot, al senyor de correus no li va agradar. Era un home amb una barba d'estil jueu, cofia negra i una túnica blanca. Com que ningú parlava anglès, amb gestos ens va fer donar-li uns diners i es va fer esperar uns bons vint minuts o més; en tornar, venia amb una tela blanca, tisores, fil, cera i una agulla espectacular. Ho va treure tot i el tio... es va posar a cosir-nos un sac!!!
Suava mentre treballava, però es notava que hi estava bregat. Amb gestos em feia aguantar per aquí i per allà. Quan ja ens semblava que era perfecte, mitja hora més tard, torna amb cera vermella i una mena de foc per fondre-la i acabar de tancar les costures, no fos cas!!!

El famós sac, ja cosit, tancat i resegellat amb cera... T'hi cagues!

Tot el procés va durar gairebé dues hores, i el pitjor va ser que vam sortir de correus sense haver pogut enviar el paquet, que finalment (vam saber després de córrer una altra oficina de correus i d'acabar desesperats) era massa gran. La nostra idea original, que era anar a correus de bon matí, enviar el paquet en un moment, i després buscar la manera d'anar aquella mateixa tarda a la zona dels Sundarbans s'anava fent cada vegada més irreal. Quina ràbia més infinita!!!!
Derrotats, rabiosos i desesperats, tornem a l'hotel i truquem al Jony. I en 15 minuts, el Dalim i ell es planten allà al rescaaat! Sap aquell que diu "no hay mal que por bien no venga"? Doncs va ser aquest cas!

De seguida va quedar decidit: el Jony trucava el seu tiet, l'agent de viatges, per trobar-nos amb ell aquella tarda. El Dalim i jo ens n'anàvem a passejar en rickshaw al New Market, i el Jony i el Marc reprenien l'aventura del paquet per esbrinar quin era el problema.

En Jony i la seva flamant moto de marca Bajaj

Pobrets, entre recórrer diverses oficines de correus i DHL i esperar que tornés la llum a l'oficina des de la qual van finalment poder enviar el paquet (a Bangladesh són molt freqüents els talls de llum) van trigar més de dues hores a sortir-se'n. Fet i fet, tot el sant matí per enviar un punyetero paquet!!! Mentrestant, el Dalim i jo vam estar passejant pel mercat tranquil·lament, xerrant sense parar de política del país, de les opcions que tenen els joves allà i de la seva situació, que és una mica particular perquè és orfe des que el seu pare, polític, va morir en circumstàncies estranyes... i d'altres coses. Amb ell vaig saber que el ramadà, pels joves, és una mica relatiu, i que com a actes de rebel·lia es fiquen en paradetes tapades a prendre un te, fer un mos i comprar cigarrets (a granel). Jo li vaig dir que era fumadora ocasional, però li vaig estalviar estar xerrant amb una estrangera, tots sols, que sobre era dona i fumava (l'endemà, amb més confi i tota la colla, sí que m'hi vaig llançar).

Crepúscul al riu de Khulna

Mentrestant, el Marc no només resolia el tema del paquet amb el Jony i recorria els carrers de Khulna sobre la flamant moto del Jony, sinó que anava coneixent els amics i col·legues del seu guia que diu que el va passejar per mig poble. Ja, ja!

Finalment ens vam retrobar tots plegats a cal Jony, vam conèixer la seva mare, el seu tiet i el soci. Ens vam proposar de fer una ruta l'endemà a un preu prou bo i la possiblitat de fer-lo tots plegats, amb el Jony, Dalim i un parell d'amics més que vam conèixer aquella tarda. Doncs per què no? A la jungla falta gent!

El paisatge de camí a l' "special place"

Mentre esperàvem que es fes l'hora de menjar, els nois ens van dur al seu "special place", passant per l'universitat de Khulna, on havia estudiat l'Agfar, que ara està intentant continuar estudiant a l'estranger, i que quan li vaig proposar de provar sort al Japó fins i tot va fer una incursió ràpida a casa seva a imprimir un esborrany de la seva proposta de tesi a veure què em semblava! Brutal! El mitjà de transport? Atenció, que té "guasa". Si ens semblava que pujar més de dos en un rickshaw era massa pel pobre "pedalador", a Khulna encara són més bèsties perquè tenen un invent que es diu "van" i que és bàsicament un remolc pla enganxat a una bici... I al remolc hi poden pujar quatre o cinc persones! El pont quedava força lluny, a cinc o sis quilòmetres, i els "pedaladors" dels dos "van" que vam llogar van suar la samarreta de valent, però sense perdre en cap moment el somriure. Fliiiipa!

La Vero, l'Agfar, el Dalim i el Sagar, a sobre del van. Mireu el conductor, que somrient!

Tots plegats, a sota del pont

En tornar, ens esperava... iftaaaar! La mare del Jony és una gran cuinera, a qui hem promès enviar un llibre de cuina catalana en anglès, que s'hi defensa. Va veure que m'agradava tant el misti (que és dolç) que es va oferir a fer per l'endemà una nova varietat del misti més un pastís de xocolata. Ja el veureu, ja...

a nit va acabar amb una compra de DVD al New Market i la perspectiva de dormir poquet, que a l'endemà quedàvem a les 6.30 per marxar als Sundarbans, la terra dels tigres de Bengala.

A cal Jony