7 de setembre - Dhaka

Tot i ser diumenge, aquí no hi ha res tancat. No ho està perquè als països musulmans el dia de festa és el divendres, per la qual cosa el diumenge és un dia feiner com qualsevol altre. El nostre amic Jashim, és clar, ha d'anar a treballar. La mala sort ha volgut que estigués molt i molt enfeinat just quan nosaltres el vam visitar, amb una sèrie de projectes nous que requerien la seva atenció.

Però res, escolta, els bangladeshis són una gent tan amable que procuren en tot moment que tinguem algú que ens ajudi i ens acompanyi, i això durant la nostra visita li va tocar a en Shabuj, el cunyat d'en Jashim. En Shabuj treballa en un negoci d'importació i justament tenia uns dies bastant lliures, de manera que va insistir en acompanyar-nos. Per un cantó, anar amb algú et resta llibertat, però per l'altre, en un país tan diferent com Bangladesh, ajuda moltíssim. A més a més, tot i haver sigut colònia britànica, molt poca gent parla anglès! Però això sí, els que en parlen se t'acosten pel carrer i et pregunten que d'on ets, i per què has visitat el seu país, i si esteu casats, i si teniu fills... Molt curiós.

Carrers de Dhaka... ¡Caos i rickshaws!

Jo crec que deu haver-hi gent a qui això de tantes preguntes potser li molesta, però a nosaltres no. I què vols fer, si vénen amb un somriure espectacular a la cara? Amb aquelles cares tan negres dels bengalesos i aquelles dents tan blanques!
El primer que fem és anar a una oficina perduda vés a saber on per anar a comprar els tiquets del "Rocket", el vaixell que ens durà a Khulna l'endemà al vespre (més sobre el Rocket més endavant). Sort d'en Shabuj, que si no ens hauria costat trobar l'oficina de marres! L'oficina, molt Philip Marlowe, així fosca, amb ventiladors al sostre, i tothom treballant sobre pupitres de fusta i omplint impresos i fent-ne còpies amb paper carbó (ni aire condicionat, ni ordinadors, tu, totalment a l'antiga). Semblava la màquina del temps.
Tot seguit, insistim molt a en Shabuj, que està obsedit en què hem de veure el Museu Nacional (i pobres de nosaltres, som alèrgics als museus! El millor museu és a peu de carrer, tu! Quina mania de ficar-ho tot en vitrines!) perquè ens acompanyi a la zona coneguda com "Old Dhaka", és a dir "Vella Dhaka". Al final ho aconseguim. Carai, quin merder!

En Shabuj sobre un rickshaw. Saluda! (Al principi, el Shabuj pretenia pujar tres al mateix rickshaw, pobre conductor, que ha de pedalar... Però aquests paios, tot i ser tan prims, tenen una força brutal a les cames i podem amb tres i fins i tot quatre persones)

Old Dhaka és realment caòtica: està plena de carrers estretíssims pleeeens de botigues i pleeeens de gent, i amb un fotimer de rickshaws per tot arreu. Quin cacau! Bé, una mica com el Gòtic, però a lo bèstia. De fet, segons vam poder deduir, Old Dhaka és una mica allà on viuen les classes baixes de la ciutat, i per tant la gent que té una mica de peles l'evita tant com pot. De fet, el Jashim ens va dir que feia 15 anys que no anava a Old Dhaka! També ens va comentar que quan necessitava alguna cosa que només es trobava a aquesta part de la ciutat, hi enviava algú (amb tanta gent i tant d'atur, hi ha molta gent disposada a fer feines absolutament denigrants a canvi de dos duros, i si no mireu els rickshaws. El Jashim de fet té fins i tot un conductor, però l'últim l'havia acomiadat feia poc...) Déu n'hi do quin mercat laboral! Igual que aquí, oi?
El primer lloc al qual anem és el palau d'un antic nawab, és a dir, una espècie de ricacho explotador que es va aliar amb els anglesos durant el seu domini de l'Índia i vivia com un maharajà (mai millor dit). L'edifici en sí era força bonic, però l'exposició interior era una mica cutre, amb objectes que utilitzàven a l'època que donava la sensació que els haguessin comprat un diumenge a la fira d'antiguitats de la Plaça de la Catedral de Barcelona. Però bé, Dhaka no té gaires atraccions purament turístiques (això i un fort que no vam veure perquè era tancat) i suposo que ells estan orgullosos del que tenen i ho volen ensenyar, és lògic.
A Old Dhaka vam aconseguir convèncer en Shabuj que lloguessim una barca (amb barquer) durant una hora perquè ens passegés pel riu. Era una recomanació de la guia de viatges, però a ell no li acabava de convèncer... Però al final ho vam fer i mare meva, va ser genial! Primer, el merder que hi havia al moll: si els carrers de Dhaka són un cacau de trànsit, aquell moll era el mateix però sobre l'aigua. Barques, barques i més barques!

¡Merder de barques!

El passeig en barca, genial. Va ser una autèntica passada poder fer munts de fotos d'altres passatgers en barques, gent banyant-se al riu, nens passant-s'ho de meravella, gent treballant... Un espectacle i una tranquilitat que no tenen preu. La Vero per cert va aprofitar per fer una petita becaina...

Una noia sobre una barca. No es veuen gaires dones
al carrer a Bangladesh, molt poques de fet.

Gent banyant-se al riu

Aquesta foto ens agrada molt

Mentrestant, el telèfon del Shabuj anava sonant cada mitja hora aproximadament: era el Jashim, que el trucava per assegurar-se que estàvem bé, que no ens passava res, etc. Buf, una mica aclaparador sí que era, eh? Nosaltres sospitem que el que realment volien ells era ensenyar-nos la Dhaka més moderna i/o opulenta, la dels grans magatzems, els museus, els palaus, les botigues de luxe... Però és clar, museus n'hem vist milers, grans magatzems i botigues, les que vulguis, palaus igual... Però de Bangladesh només n'hi ha un al món i de Dhaka també!!! Nosaltres volem veure com viuen els bangladeshis, que això és el que de debò ens fascina. D'altra banda, és clar, també és comprensible que vulguin demostrar que el seu país avança i que no tot és misèria i malviure. Ja ho entenc, ja, però tot i la misèria evident que hi ha per tot arreu, a Bangladesh no hi ha gaire gent que sembli infeliç. Què passa, que com més pobres, més feliços? Perquè tothom anava amb un somriure per davant, tu! Realment fa pensar, oi?
La pròxima parada va ser (ja no podíem resistir més la pressió) el Museu Nacional de Bangladesh. Nosaltres sospitem que si el Shabuj no ens arriba a portar al museu dels nassos, en Jashim l'hauria deixat sense carrera de pare. El pobre ENS HAVIA de dur al Museu. Bé, tu, cap allà que fem, no? Un cop al museu, el Shabuj ens diu que se n'ha d'anar a una sala que hi ha al mateix museu per resar (els musulmans han de resar cinc cops al dia (tot i que molts s'ho salten), i durant el Ramadà està mal vist no fer-ho) mentre nosaltres visitàvem les exposicions.
El museu en sí... Mira, ara ens alegrem d'haver-hi anat! Francament, molt cutre, però tenia gràcia. Bàsicament presenta el país de Bangladesh des de tots els vertents: història, geografia, fauna, etnologia, art, etc. Els objectes estan exhibits dins de vitrines fetes de fusta vernissada, ja velleta i plens de pols per dins (els animals dissecats mereixerien una entrada a part) i els displays d'etnologia, amb els seus ninots, són fantàstics. A destacar el diorama titulat "la feina diària del pagès de Bangladesh", en que surten dues dones currant com unes gamaruses i el pagès de Bangladesh fumant-se un piti al porxo de casa! Boníssim!
Després del museu, ja estàvem força cansats i vam decidir de tornar a la casa a refrescar-nos una mica i descansar (la calor humida que fa és espectacular). Al vespre, per fi, podem fer una sortida sols (després d'un interrogatori extrem sobre quin camí seguiríem i si sabríem tornar): ens dirigim al New Market, un mercat enorme que hi ha a prop de cal Jashim, per veure què hi ha. Increïble! Un munt de roba com mai l'he vist i a preus ridículs... La pega és que fotia tanta calor allà a dins que qualsevol es posava a remenar les piles i menys a emprovar-se coses... L'aire condicionat no és gaire comú a Bangladesh...

Roba en venda al New Market

Després de voltar una mica, trobem l'àrea dels llibreters i ens dediquem a tafanejar una mica, i també aprofitem per comprar la guia de l'Índia, que no l'havíem comprat a Barcelona perquè pensàvem que a Bangladesh la trobaríem més barata i a més a més no aniríem tan carregats.
Després de l'operació guia, vam fer un altre cop cap a la casa, però ja s'acostava l'hora de l'iftar i els carrers s'omplen de gent de gom a gom, espectacular la gentada! Gent venent, gent comprant, gent passejant... I, de sobte, els imams pugen als minarets de les mesquites i comencen a cantar per tota la ciutat! Ha arribat el crepúscul, l'hora de l'iftar, l'hora de la festa! Aquest moment, en què els imams sortien a resar per indicar que s'havia acabat el dia de dejuni, va ser molt especial tots els dies que vam passar a Bangladesh. L'ambient realment canviava moltíssim i la gent s'il·luminava.

El merder pre-iftar a la vora del mercat. ¡Quanta gent!

Sopant a cal Jashim, amb la Nilu, la petita Anika i en Shabuj

Doncs bé, ens vam afanyar cap a la casa i vam menjar primer l'iftar i al cap d'un parell d'hores, el sopar (quin tip de menjar!). Al vespre, per fi vam poder estar a soles amb en Jashim i la Nilu i vam poder sortir a fer un passeig nocturn en rickshaw en el qual ens van ensenyar la Universitat de Dhaka (on treballa en Jashim) i tota la pesca. La Vero es va vestir de bangladeshi per a l'ocasió, amb un vestit que li va deixar (i després regalar) la Nilu. Que bonic!

La Vero ètnica amb en Jashim i la Nilu

La Vero, ètnica, amb la petita Anika, la mare d'en Jashim i la Nilu