16 de setembre - De Varanasi a Khajuraho

A Varanasi és possible que hi tornem alguna vegada a la vida, però com que hi ha tants i tants llocs a visitar al món, hem d'assumir que possiblement no hi podrem tornar mai. Aquesta manera de pensar va ser la que ens va fer decidir que, com que marxavem sobre les 11 de Varanasi, teníem temps de sobres d'anar una altra vegada al Ganges a veure la posta de sol i a disfrutar de l'ambient irrepetible de la gent fent els seus ritus i banyant-se al riu. I, dit i fet, per segon dia consecutiu, ens vam llevar a les 4.30, ens vam rentar la son a la dutxa i a les 5.15 sortíem per ser als ghats a les 5.30. I, efectivament, matinar per segona vegada va ser l’encert més gran del dia.

La segona sortida de sol, aquest cop des dels ghats

Aquest dia ja no volíem pujar a cap embarcació sinó simplement veure els ghats des d'allà mateix, passejar-nos-hi, voltar d’un a l’altre i barrejar-nos amb la gent que es banya a la mare sagrada i gaudir de l’ambient sagrat. D’alguna manera, en aquest punt, ja havíem aconseguit immunitzar-nos dels venedors, els barquers, els falsos guies i altres oportunistes com si portéssim una gran cuirassa aïllant i les dues hores que vam passar passejant, seient i observant a la vora del riu van ser inoblidables. L’essència de Varanasi rau en la gent que percep la ciutat com un punt de pau espiritual per la seva vida i la seva mort i en l’expressió de tranquil·litat absoluta dels seus rostres quan es banyen a les aigües sagrades (per nosaltres, insalubres) del Ganges.

Escenes matinals a la ribera del Ganges

El fet de passar dues nits a Varanasi, amb els seus dos respectius matins, ens va permetre doncs tenir les dues experiències de veure la sortida del sol: des de la barca (aïllament, tranquil·litat, vista privilegiada de tot el que t'envolta) i des dels ghats (frec a frec amb els peregrins, possibilitat de respirar l'ambient místic per tots els porus, emplenar-te del misticisme, i... esquivar els venedors pesats). Si alguna vegada aneu a Varanasi i només teniu un matí, la veritat és que no sabria si recomanar-vos el tema barqueta o el tema quedar-se als ghats. Són dues experiències ben diferents i especials a la seva manera i ens alegrem moltíssim d'haver sacrificat hores de son per poder tenir les dues. Després de fer les paus amb Varanasi i acomiadar-nos-en com a bons amics, ens vam desplaçaar cap a l'aeroport, on, després d'una bona espera per culpa d'un retràs i tal, un vol interior de menys d’una hora ens va portar a Khajuraho, la pròxima etapa del nostre viatge.


Hi vam anar en avió perquè Khajuraho és un poblet petit en mig d'una zona molt rural i no hi ha ni bones carreteres ni tampoc línia de tren. Des de Varanasi, si hi haguessin bones carreteres, potser s'hi podria anar en tres o quatre horetes com a molt, però ara per ara l'única manera ràpida que hi ha per anar-hi és l'avió. Però tot canviarà ben aviat, ja que el tren és a punt d'arribar a Khajuraho, de fet crec que ens van dir que s'inaugurava ara al desembre del 2008, per la qual cosa allò passarà ben aviat a ser una mena de Port Aventura arqueològic ple de turistes d'aquells que van en ramat. I serà una llàstima.

Una família de micos (la mare porta el fill en braços) als temples de Khajuraho

Ja eren ben bé les dues quan finalment vam arribar a Khajuraho. Vam deixar les maletes a l'hotel i ens en vam anar cap a la zona dels temples, ja que només teníem aquella tarda per fer la visita (al dia següent marxàvem aviadet cap a Agra). Però, és clar, la panxa feia rau-rau i volíem menjar alguna cosa abans de fer la visita, de manera que li vam dir al conductor que sisplau ens portés a algun restaurant senzill i on servissin bon menjar i fossin ràpids. I per fi ens va tocar un conductor que ens va entendre perfectament i, en comptes de portar-nos a un resutaurant enfocat a guiris (molt més car, és clar) on li donessin comissió, ens va portar a un "garito" molt autèntic on mengen els indis normals i corrents. La prova definitiva que havíem anat a un lloc de veritat ens la va donar el fet que el propi conductor també es va asseure a menjar al mateix local. I, com no podia ser d'altra manera, el menjar era boníssim i el preu, espectacularment barat. Per fi!

Un dels temples de Khajuraho. Fixeu-vos en la pila d'estàtues que hi ha!

Khajuraho té un conjunt de temples espectaculars que deixen bocabadat a qualsevol a qui li agradi mínimament el tema arqueològic i els misteris del passat. Són uns 20 o 30 temples més aviat petitons, que estan decorats per dintre i per fora amb una pila de relleus i escultures tallades amb un gust increïble i que conformen un conjunt preciós. El conjunt que hi ha a Khajuraho no arriba ni de bon tros al nivell d'espectacularitat de l'Angkor Wat i companyia de Cambodja, però és més que digne i fa que l'"ànima d'Indiana Jones" que tenim a dintre es desperti igualment.

Una de les moltes estàtues "lleugeres de roba" que hi ha.
Quines peres més rodones! ^_^

Un esquirolet al temple

Segons les guies, i segons que volen fer-te creure els llibres i records que venen allà (atenció als pesats que et segueixen com a mosques colloneres intentant vendre't qualsevol bajanada), aquests són els "temples del Kamasutra". Sí, una de les particularitats d'aquests temples és que hi ha mooooltes escultures de dones mig despullades, i que en alguns relleus hi ha escenes de sexe que recorden al tema Kamasutra, però... personalment dubtem d'aquesta intrepretació i pensem que és més que res un reclam per atreure els turistes que altra cosa.

Onomatopeia: "grab"

Si fossin realment els temples del Kamasutra, hi hauria estàtues fent "triki triki" a cada cantonada, i cada parella d'estàtues estaria en una posició diferent i tota la pesca, oi? El cas és que a Khajuraho un percentatge molt baix de les estàtues realment practica el sexe, i en la majoria de casos que sí que ho fan, és en grups de quatre o cinc. Que nosaltres sapiguem, el Kamasutra es basa en el sexe en parella, no en orgies, no? En tot cas, això no treu que les estàtues en general siguin precioses, estiguin meravellosament conservades, i que el conjunt arqueològic de Khajuraho sigui una meravella.

"¡Vente p'acá, mozaaaa!"

Les dues hores que vam passar observant els temples, fixant-nos en els detalls dels gravats de les roques i fent fotografies van ser irrepetibles. Ens agrada sentir-nos una mica Indiana Jones, salvant les distàncies. I si no hi ha gaire gent i fa un bon sol, la felicitat és absoluta. Això sí, després de tants dies de matinar i dormir relativament poc, al vespre potser eren poc més de les 9 que ens vam arrossegar al llit com a iaiones, que la corda que té l’Indiana Jones és només perquè és pel·lícula!

La Vero fent d'Indiana Jones