El dia 12, com ja estava sent habitual, va començar d'horeta al matí, ja que a les 6 del matí havíem quedat amb la colla del Jony perquè ens acompanyarien a l'estació de tren, on agafaríem el tren cap al poble de Benapole, un dels tres o quatre passos fronterers que hi ha entre Bangladesh i l'Índia (en tot el país). I sí senyor, allà éren ells, i fins i tot l'oncle i el seu soci, que molt amablement ens van ajudar a arribar a l'estació, a comprar el bitllet i a trobar un seient al tren.
L'estació, el tren i el Jony i companyia que se'n van. Adéu!
Tot i que l'oncle i el soci van marxar un cop van veure que estaríem bé, en Jony i companyia ens van voler acompanyar fins al final i no van baixar del tren fins que no va ser l'hora de la sortida. Que macos! Va ser un comiat molt emotiu i esperem que algun dia els podrem tornar a veure.
Quatre senyores assegudes al tren
El viatge en tren va ser força avorrit: el tren anava força lent, era molt tronat (però alhora això que estigués tronat tenia el seu encant aventurer) i es va anar omplint de gent fins que va ser ple de gom a gom. El trajecte devia durar un parell d'hores o una mica més. Jo calculo que el trajecte Khulna-Calcuta, si es pogués fer directament i en línia recta, es podria fer en un parell d'hores o un màxim de tres, però el fet d'haver de passar la frontera, que és a dues hores al nord, fa que el viatge en total sigui d'unes sis hores, comptant que una hora mínim la perds en els tràmits fronterers.
Al tren vam tenir la sort de conèixer en Kukhu i la seva dona, que es veu que són parents de l'oncle del Jony (la "family connection" és una passada a Bangladesh, ja que qui més qui menys té un cosí, un nebot, un oncle o el que sigui a qualsevol de les ciutats més importants del país). Ell és un xicot tot seriós que té un negoci de recanvis per a cotxes i ella és una noia molt amable que encara estudia. El curiós és que, contràriament al que és comú a Bangladesh, es van casar per amor i a sobre ella és cristiana i ell musulmà. Però la gràcia és que s'estimen de veritat i ell respecta la seva religió sense cap problema.
Un cop arribats a Benapole, allà ens esperava el nebot de l'oncle del Jony, a qui havia trucat perquè ens donés un cop de mà a la frontera ja que, segons ell "treballa allà". Dit i fet, allà era el nebot, que pel mòdic preu d'una propineta, ens va colar a totes les cues i ens va guiar per tots els tràmits de sortida del país. Increïble, tu!
Un cop a la part índia, ja anàvem una mica més perduts, és clar, ja que la "family connection" en teoria s'acabava allà. Però no, perquè vam tornar-nos a trobar en Kukhu i la seva dona a la frontera (també anàven a Calcuta, per un tractament mèdic) i ens van ajudar un cop més a superar els tràmits, a canviar diners (de taka de Bangladesh passàvem a rúpies de l'Índia) en un canvista de confiança que no ens timaria (gaire) i a buscar bitllets per a l'autobús cap a Calcuta (els trens, segons ells, no són recomanables perquè s'omplen massa de gent i són un merder). Malauradament, no quedàven bitllets per al bus, de manera que vam decidir llogar un cotxe amb conductor a mitges perquè ens portés.
Aquesta foto és de Kolkata i no té res a veure,
però personalment m'agrada molt
Mare meva, el conductor! Era com el Fittipaldi de l'Índia!!! Anava amb l'equip de música (amb música de Bollywood) a tot volum i conduïa a tota llet per aquelles carreteres plenes de sots, esquivant rickshaws i carros, gent que anava a peu, avançant altres cotxes, autobusos, i camions... I procurant no atropellar cap vaca sagrada (en aquest aspecte, i en els quadres de Ganesh i altres déus hindús penjats a les oficines i cases es notava que ja érem a l'Índia, ha, ha). Vam passar una mica de por, la veritat, però bé, com que en Kukhu i la seva dona semblaven tranquils, vam suposar que allò seria normal.
Edificis tronats a Kolkata
A destacar el moment friki en què veig una vaca menjant herba tranquil·lament al marge de separació dels dos sentits de l'autopista d'entrada a Calcuta, de tres o quatre carrils per sentit. La veig fer un gest i penso "no, no pot ser que la tia intenti creuar l'autopista amb tots aquests cotxes a tota canya que vénen", i sí, sí, la tia, tan tranquil·la, es va ficar pel mig de la calçada i els cotxes la van esquivar com si res i sense disminuir la velocitat. Ja t'hi cagues!
En fi, al final vam arribar a l'hotel de Calcuta cap als volts de les dues o les tres de la tarda. L'hotel, el Fairlawn, està situat al bell mig de la ciutat i és una passada perquè és d'estil totalment colonial i autèntic. Un cop més, ens vam sentir com flegmàtics cavallers anglesos.
Una "afoto" d'un detall en un edifici...
...I l'"afotògrafu"
Tots tenim la imatge de Calcuta (que des del 2001 es diu oficialment Kolkata, de la mateixa manera que es pronuncia en bengalès) com la ciutat de la pobresa, allà on la mare Teresa de Calcuta va fer tant de bé cuidant dels pobres moribunds i donant-los una mica d'amor en els seus últims moments. I sí, la veritat és que és una ciutat pobra, però a nosaltres que veníem de Bangladesh ens va semblar el súmmum de la modernitat i el progrés!
És veritat que no vam visitar cap de les zones més pobres de la ciutat i que ens vam limitar al centre i als llocs més turístics, i és evident que no fa gaires anys era una ciutat pobríssima, però actualment aquesta imatge de pobresa extrema crec que és injusta. Kolkata està emergent com una gran ciutat i a més a més és un dels centres amb més activitat cultural de l'Índia, ciutat de les arts i les lletres.
Treballadors descarregant un camió
Però bé, no ens avançarem a la visita de la ciutat, que vam fer l'endemà, i comentarem el que vam fer aquella tarda que estàvem sols i amb força de temps per cremar. Com que havíem quedat sobre les 6 de la tarda amb el Kukhu i la seva dona per anar a fer un passeig, no ens vam moure gaire de la vora de l'hotel: jo vaig aprofitar per deixar les meves targetes de memòria plenes amb les fotos en un establiment en què me les passarien a DVD per backup i vam fer tot xino xano cap a la zona del New Market, que era allà mateix. Una zona plena de botigues i de gent!
Botigues! Quin fart de botigues!
El propi New Market era, un cop més, un gran mercat sobretot de roba, però amb la particularitat que tenies uns pelmes que, quan veien un estranger, s'hi fumien a sobre dient que van de guies oficials i que ens podien guiar pel mercat. I nosaltres que no, que només volem passejar, etc. Però allà que ens seguien tota l'estona com una ombra!! Argh! Va ser molt còmic perquè en un moment donat vam fer com a les pel·lícules: van girar una cantonada i, quan ja no ens vèien, vam fúmer a córrer per despistar-los! Campi qui puguiii! Després vam saber que els paios et guien per allà on volen i et porten a les botigues que a ells els convé, que et claven molts més diners per una cosa que els indis pagarien barata i llavors cobren una comissió. Apa, "pam-i-pipa"!
L'interior del New Market
Després del passeig, vam quedar amb el Kukhu i la dona, que ens van acompanyar a fer un passeig molt maco, ens van ensenyar racons on no hauríem entrat mai tots sols i ens van fer tastar coses boníssimes que mai no ens hauriem atrevit a menjar. Va ser molt especial i en guardem un molt bon record. Ja més cap al tard, els vam convidar a prendre una beguda al jardí del nostre hotel i ens vam acomiadar... S'acabava així la "Bangladesh connection" i estàvem sols (relativament) a l'Índia.
Escena de Kolkata by night
L'estació, el tren i el Jony i companyia que se'n van. Adéu!Tot i que l'oncle i el soci van marxar un cop van veure que estaríem bé, en Jony i companyia ens van voler acompanyar fins al final i no van baixar del tren fins que no va ser l'hora de la sortida. Que macos! Va ser un comiat molt emotiu i esperem que algun dia els podrem tornar a veure.
Quatre senyores assegudes al trenEl viatge en tren va ser força avorrit: el tren anava força lent, era molt tronat (però alhora això que estigués tronat tenia el seu encant aventurer) i es va anar omplint de gent fins que va ser ple de gom a gom. El trajecte devia durar un parell d'hores o una mica més. Jo calculo que el trajecte Khulna-Calcuta, si es pogués fer directament i en línia recta, es podria fer en un parell d'hores o un màxim de tres, però el fet d'haver de passar la frontera, que és a dues hores al nord, fa que el viatge en total sigui d'unes sis hores, comptant que una hora mínim la perds en els tràmits fronterers.
Al tren vam tenir la sort de conèixer en Kukhu i la seva dona, que es veu que són parents de l'oncle del Jony (la "family connection" és una passada a Bangladesh, ja que qui més qui menys té un cosí, un nebot, un oncle o el que sigui a qualsevol de les ciutats més importants del país). Ell és un xicot tot seriós que té un negoci de recanvis per a cotxes i ella és una noia molt amable que encara estudia. El curiós és que, contràriament al que és comú a Bangladesh, es van casar per amor i a sobre ella és cristiana i ell musulmà. Però la gràcia és que s'estimen de veritat i ell respecta la seva religió sense cap problema.
Un cop arribats a Benapole, allà ens esperava el nebot de l'oncle del Jony, a qui havia trucat perquè ens donés un cop de mà a la frontera ja que, segons ell "treballa allà". Dit i fet, allà era el nebot, que pel mòdic preu d'una propineta, ens va colar a totes les cues i ens va guiar per tots els tràmits de sortida del país. Increïble, tu!
Un cop a la part índia, ja anàvem una mica més perduts, és clar, ja que la "family connection" en teoria s'acabava allà. Però no, perquè vam tornar-nos a trobar en Kukhu i la seva dona a la frontera (també anàven a Calcuta, per un tractament mèdic) i ens van ajudar un cop més a superar els tràmits, a canviar diners (de taka de Bangladesh passàvem a rúpies de l'Índia) en un canvista de confiança que no ens timaria (gaire) i a buscar bitllets per a l'autobús cap a Calcuta (els trens, segons ells, no són recomanables perquè s'omplen massa de gent i són un merder). Malauradament, no quedàven bitllets per al bus, de manera que vam decidir llogar un cotxe amb conductor a mitges perquè ens portés.
Aquesta foto és de Kolkata i no té res a veure,però personalment m'agrada molt
Mare meva, el conductor! Era com el Fittipaldi de l'Índia!!! Anava amb l'equip de música (amb música de Bollywood) a tot volum i conduïa a tota llet per aquelles carreteres plenes de sots, esquivant rickshaws i carros, gent que anava a peu, avançant altres cotxes, autobusos, i camions... I procurant no atropellar cap vaca sagrada (en aquest aspecte, i en els quadres de Ganesh i altres déus hindús penjats a les oficines i cases es notava que ja érem a l'Índia, ha, ha). Vam passar una mica de por, la veritat, però bé, com que en Kukhu i la seva dona semblaven tranquils, vam suposar que allò seria normal.
Edificis tronats a KolkataA destacar el moment friki en què veig una vaca menjant herba tranquil·lament al marge de separació dels dos sentits de l'autopista d'entrada a Calcuta, de tres o quatre carrils per sentit. La veig fer un gest i penso "no, no pot ser que la tia intenti creuar l'autopista amb tots aquests cotxes a tota canya que vénen", i sí, sí, la tia, tan tranquil·la, es va ficar pel mig de la calçada i els cotxes la van esquivar com si res i sense disminuir la velocitat. Ja t'hi cagues!
En fi, al final vam arribar a l'hotel de Calcuta cap als volts de les dues o les tres de la tarda. L'hotel, el Fairlawn, està situat al bell mig de la ciutat i és una passada perquè és d'estil totalment colonial i autèntic. Un cop més, ens vam sentir com flegmàtics cavallers anglesos.
Una "afoto" d'un detall en un edifici...
...I l'"afotògrafu"Tots tenim la imatge de Calcuta (que des del 2001 es diu oficialment Kolkata, de la mateixa manera que es pronuncia en bengalès) com la ciutat de la pobresa, allà on la mare Teresa de Calcuta va fer tant de bé cuidant dels pobres moribunds i donant-los una mica d'amor en els seus últims moments. I sí, la veritat és que és una ciutat pobra, però a nosaltres que veníem de Bangladesh ens va semblar el súmmum de la modernitat i el progrés!
És veritat que no vam visitar cap de les zones més pobres de la ciutat i que ens vam limitar al centre i als llocs més turístics, i és evident que no fa gaires anys era una ciutat pobríssima, però actualment aquesta imatge de pobresa extrema crec que és injusta. Kolkata està emergent com una gran ciutat i a més a més és un dels centres amb més activitat cultural de l'Índia, ciutat de les arts i les lletres.
Treballadors descarregant un camióPerò bé, no ens avançarem a la visita de la ciutat, que vam fer l'endemà, i comentarem el que vam fer aquella tarda que estàvem sols i amb força de temps per cremar. Com que havíem quedat sobre les 6 de la tarda amb el Kukhu i la seva dona per anar a fer un passeig, no ens vam moure gaire de la vora de l'hotel: jo vaig aprofitar per deixar les meves targetes de memòria plenes amb les fotos en un establiment en què me les passarien a DVD per backup i vam fer tot xino xano cap a la zona del New Market, que era allà mateix. Una zona plena de botigues i de gent!
Botigues! Quin fart de botigues!El propi New Market era, un cop més, un gran mercat sobretot de roba, però amb la particularitat que tenies uns pelmes que, quan veien un estranger, s'hi fumien a sobre dient que van de guies oficials i que ens podien guiar pel mercat. I nosaltres que no, que només volem passejar, etc. Però allà que ens seguien tota l'estona com una ombra!! Argh! Va ser molt còmic perquè en un moment donat vam fer com a les pel·lícules: van girar una cantonada i, quan ja no ens vèien, vam fúmer a córrer per despistar-los! Campi qui puguiii! Després vam saber que els paios et guien per allà on volen i et porten a les botigues que a ells els convé, que et claven molts més diners per una cosa que els indis pagarien barata i llavors cobren una comissió. Apa, "pam-i-pipa"!
L'interior del New MarketDesprés del passeig, vam quedar amb el Kukhu i la dona, que ens van acompanyar a fer un passeig molt maco, ens van ensenyar racons on no hauríem entrat mai tots sols i ens van fer tastar coses boníssimes que mai no ens hauriem atrevit a menjar. Va ser molt especial i en guardem un molt bon record. Ja més cap al tard, els vam convidar a prendre una beguda al jardí del nostre hotel i ens vam acomiadar... S'acabava així la "Bangladesh connection" i estàvem sols (relativament) a l'Índia.
Escena de Kolkata by night
ಕಾಮೆಂಟ್ಗಳಿಲ್ಲ:
ಕಾಮೆಂಟ್ ಪೋಸ್ಟ್ ಮಾಡಿ