8 de setembre - Compres, embussos i a córrer!

Al matí vam decidir que volíem anar a veure si podíem comprar algunes coses, com ara roba, pel·lícules, etc. La idea original era comprar un munt de coses, sobretot roba, que en aquests països tens roba boníssima de marques molt conegudes a tot el món a preus ridículs (les fàbriques són en aquesta zona del món) per posteriorment, per no haver-les de carregar durant tot el viatge, enviar-les per correu. Així és que vam preguntar al Jashim i família on podíem anar per fer bones compres.

Un quiosc bangladeshi amb revistes

Ens van dir "aquí és un bon lloc" i cap allà que fem. Aquest matí el teníem lliure perquè en Shabuj havia d'acompanyar la mare d'en Jashim a l'hospital i no podia acompanyar-nos, de manera que vam agafar un rickshaw, vam regatejar el preu i vam fer cap al lloc que ens havien indicat. Nosaltres ens esperàvem una espècie de mercat caòtic, però no... Ens vam trobar un centre comercial modern i força maco, tot s'ha de dir. Havíem caigut un altre cop a la "trampa" dels bangladeshis que volen mostrar als visitants el cantó més modernitzat i bonic de la seva nació en comptes del caos i el cutrerío de la zona d'Old Dhaka (que és la que, als ulls d'un estranger, té de llarg més encant). Tsk!

El centre comercial, l'orgull nacional

Però bé, no estava gent malament el lloc. Tot i ser modernet, tenia el seu encant i les seves dosis de cutrisme. De roba no en vam comprar gens, ja que contràriament al que esperàvem no vam veure gaires botigues amb roba de marca coneguda (no és que siguem de marques, però en un país estrany, veure un logo conegut dóna tranquilitat i garanties que estàs comprant bona qualitat). Això sí, vam comprar uns quants DVD (piratilles, és clar). Allà la indústria del DVD és tota pirata, i curiosament distingeixen entre els "made in Pakistan" (sinònim de bona qualitat) i els "locally made" (sinònim de no gaire bona qualitat, bàsicament còpies amb CD-R de les versions pakistaneses (que tot i ser pirates estan fetes en una fàbrica).

En Shabuj i les seves filletes. Que monos!

Després de les compres, tornem a casa, on ens espera en Shabuj per anar a Old Dhaka per una petició que li havíem fet el dia abans: volíem comprar algunes pintures i decoracions de les que duen els rickshaw, que són francament curioses, boniques i barates. Tot i no entendre gens per què recoi volíem aquelles coses, ens va acompanyar un altre cop a Old Dhaka, a la zona on es concentren les botigues en què compren els conductors de rickshaw (peces de recanvi, decoracions, el que sigui). Allà, primer vam anar a veure un familiar o conegut del Shabuj, que té una espècie de farmàcia, i tots quatre vam anar a una de les botigues, on vam triar unes quantes planxes, les vam pagar i vam marxar contents.
Les pintures dels rickshaw són fetes a sobre de planxes d'estany i són bastant boniques i sobretot són molt originals i autèntiques. Són un gran record de Bangladesh i en vam comprar forces per regalar als nostres amics i familiars. Però és clar, als bangladeshis simplement no els entra al cap que un occidental vulgui allò: i per què no compreu un quadre de veritat!? deien... Que noooo! Això SÍ que és un quadre DE VERITAT. Més autèntic que això no hi ha res!!!

Comprant "rickshaw art" a la botiga

El problema, però, és que són força grosses i ens vam trobar que no ens hi cabien a la motxilla. A més a més, eren molt incòmodes de portar, per la qual cosa vam decidir que les enviaríem per correu des de Khulna, la ciutat a la qual aniríem. Després de la compra, vam tornar a cal Jashim, ja que ens havia promès que ens duria a una botiga que ell coneixia on la Vero es podria comprar un vestit bengalès. El cas és que va arribar força tard i no teníem gens de temps, però de tota manera ens hi volia portar.
Vam pujar al cotxe i, després d'una bona estona en què vam estar més aturats que rodant per culpa dels embussos terribles, vam anar a trobar la Nilu (que treballava allà a la vora) i vam anar a la botiga famosa. La roba, per sort era molt bonica i la Vero es va comprar el seu vestit en temps rècord, ja que anàvem molt justos de temps.

Una mostra de rickshaws decorats. ¡Una passada!

De tornada, havíem de passar primer per casa, acomiadar-nos de la gent (ens van donar regals, també, molt bonics tots, una passada) recollir les maletes i després anar cap al port, on pujaríem al "Rocket". El que no comptàvem és que hi hauria uns embussos tan i tan terribles que una mica més i perdem el vaixell!! Dhaka és la ciutat amb més densitat de població del món, i certament això es nota als carrers! Tot i que per sort no hi ha gaires cotxes, comparativament parlant, sí que hi ha molts rickshaws, autorickshaws (CNG, els hi diuen), motos, etc. I fins i tot així, els carrers s'omplen i és impossible avançar! Vam trigar com una hora en arribar des del centre comercial fins a la casa (un trajecte que sense gaire trànsit hauríem pogut recórrer en 10 minuts com a màxim).

El CNG, per cert, vol dir "compressed natural gas", i el nom fa referència al tipus de combustible que fan servir, que teòricament és menys contaminant que la gasolina i el gasoils convencionals. El govern ha decidit canviar els vehicles de gasolina per aquests en un intent de reduir la polució de la ciutat, perquè l'aire de vegades arriba a ser irrespirable i pensem, sobretot, que la majoria de gent es desplaça o bé a peu o bé amb rickshaw, és a dir, estan respirant fums tota l'estona!

Embús de rickshaws!!!

Però tornem al tema, la nostra contrarrellotge: un cop a la casa, van insistir que ens fessim mil fotos amb la família de record (i el rellotge que corria!) i fins i tot tenien la taula preparada perquè mengessim alguna cosa!!! Sí, home! S'agraeix molt la hospitalitat, sí, però francament estàvem histèrics i l'última cosa que pensàvem era asseure'ns tranquil·lament a menjar quan sabíem que només faltava una hora o menys per la sortida del vaixell i que la nostra intenció original era arribar al vaixell justament una hora abans de la sortida! I sabíem que entre la casa i el port hi havia un mínim de mitja hora de camí, amb la qual cosa anàvem justíssims. En tot cas, vam menjar una mica de sopa per compromís, i ens vam posar algunes coses delicioses en tuppers perquè ens ho enduguessim.

La Vero, la mare del Jashim, la petita Anika i la Nilu

A partir d'aquí, carreraaaaa! Va ser com a les pel·lícules. El Jashim ens va dur en cotxe, però l'embús era terrible i quan vam ser ja a les portes d'Old Dhaka era evident que no aniríem gaire més lluny amb el cotxe. Faltaven 15 minuts per la sortida del vaixell! Així que baixem del cotxe i, amb en Shabuj, pugem a dos rickshaws que ens durien al moll... Va costar força trobar un segon rickshaw, per cert! Ja ens estàvem menjant les ungles!
Per fi, després d'una cursa en rickshaw pels carrers estretíssims d'Old Dhaka, arribem al moll del "Rocket". Buf, el vaixell hi és! Anem cap allà i... Que estrany, si no hi ha ningú al vaixell... ??? Preguntem i ens diuen "no, home, si aquest no és el Rocket que surt ara, el d'ara és just a l'altra punta del port". Quèeeeee!? Deu minuts o menys per l'hora de sortir i ja veus el Shabuj, el Marc i la Vero, carregats com a mules, corrent pel port i esperant que no passés allò típic de les pel·lícules, que just quan arribes el vaixell se n'acaba d'anar... I justament el Rocket estava l'últim del moll, l'últim d'un reguitzell de vaixells i ferris inacabable!!!
Per si fos poc, durant la nostra carrera pel port va tocar l'hora de l'iftar i el pobre Shabuj, que devia tenir la gola més seca que un estropall, es va aturar a comprar una beguda. Sí, sí, ja ho sé que la necessites, però tio, que arribem tard!!! Aquell dia, els cants dels imams i la gent menjant alegre no em van semblar tan màgics, veus?
Quan vam arribar al Rocket, era l'hora clavada de sortida. Afortunadament, al final va marxar amb un quart d'hora aproximadament de retard, per la qual cosa no l'hauríem perdut, però... Buf! Que a la guia de viatges posava que era recomanable ser allà amb molta antelació!!! Un cop al vaixell, suats com a polls però ja tranquils, vam poder menjar-nos les delícies que ens havien posat als tuppers i recuperar-nos una mica. Ens vam acomiadar d'en Shabuj i cap a Khulna falta gent! La nit, la vam passar al vaixell, és clar... Un vaixell del qual parlarem a la pròxima entrada i en què hi viatjava un altre estranger, el primer i únic que vam veure en tota la nostra estada a Bangladesh i que era un enginyer de ponts australià que havia vingut a treballar en un projecte.

Posta de sol des del Rocket: una vista del moll de Dhaka just abans de la nostra sortida