Especial: manduca!

No havíem portat mai una farmaciola de viatge tan completa com aquesta vegada, especialment pel que fa al tema digestiu i intestinal. Hi havia de tot una mica: medicaments per l’acidesa, el mal d’estómac, les digestions pesades, astringents, laxants... No fos cas! I a més a més, com que tothom ens deia que el menjar era tan picant i insuportable, ens vam proveir de capses i capses de barretes de fruits secs i galetes. Algunes les vam compartir i altres ens les vam acabar menjant també, però no per necessitat sinó per pura i sana golafreria, que ben bones que estan.

Un dels banquets que ens van oferir a cal Jashim, a Bangladesh

Doncs bé, val a dir que, segurament per una triple combinació de prudència a l’hora de beure aigua o triar les fruites i les verdures (fomentada per les múltiples "històries per no dormir" que ens van explicar d'altres viatges a l'Índia i pels panflets i impresos catastrofistes que et dónen al lloc de les vacunacions a Barcelona), d’estar acostumats a menjar cuina de tot arreu i de sort, que també compta, la farmaciola va tornar intacta a casa i el nostre sistema digestiu, després d’haver estat sotmès durant 20 dies a la dieta bengalesa i índia, estava més content que mai! I la picor dels aliments? Home... Sí que hi havia coses picants, però francament n'hem tastat algunes en altres llocs (com a Corea) que feien treure foc per la boca!

Vet aquí algunes de les coses que trobarem a faltar seriosament a partir d’ara:

A la zona de Bengala, com que hi vam anar en ple ramadà, la cuina era molt relacionada amb aquesta festivitat: calòrica i força pesada per l’elevada proporció de fregits, però alhora amb una varietat de verdures sorprenent. L’àpat més fort, recordeu-ho, es fa pels volts de les sis de la tarda i, com ja sabeu, es diu iftar.

Una sopa de mongetes

A cal Jashim, per exemple, vam tastar la halim (sopa), el chat puti (mongetes) i el muri (l’arròs fregit); el piaju (un plat amb molta ceba), les allur chop (patates arrebossades consistents i boníssimes!) i diversos tipus de samosa (una espècie de panet farcit de carn o verdures). Si encara no heu tingut el plaer de tastar samoses, ho podeu fer a Barcelona.

Unes samoses amb una gilabi solitària

Per cert, encara que no sigui del tot menjar indi, sinó més aviat tibetà, us recomanem un petit (i recent) descobriment: "El racó del Sikkim" (comentat aquí pel Roger, amic i gurú dels nostres estómacs). El Sikkim és una regió associada a l'Índia que havia sigut un regne independent fins fa molt poc i té una cultura més tibetana que índia.
Al Rocket, a part de la típica sopa de llenties dhal i l’arròs basmati que acompanyen gairebé tots els àpats, ens van oferir de degustar un peix acabat de pescar per nosaltres, el peix hilsa. Un altre highlight culinari del viatge.

El hilsa era absolutament deliciós, però aquestes patates fregides...
Podrien perfectament ser les millors que hem tastat mai a la vida!

Però a mi el que em va impressionar de veritat són els dolços. Ai, els dolços! Entre els fregits i les postres, no és sorprenent que tant a Bangladesh com a la Índia, a les zones on no es passa gana, la gent estigui tan rodoneta, especialment les senyores.
Els nostres preferits van ser el shiamei (dolç de canyella amb sucre que es menja amb cullera grossa, vinga-vinga), el misti, una cosa dolcíssima, esponjosa i amb moltes varietats, i el gilapi (a l'Índia s'anomenen jalebi) uns arets fregits, calents com els nostres xurros i molt més sucosos, amarats de sucre líquid a punta pala. Això té una onomatopeia clara: xarrup!

Una varietat de misti

I cuidadín, no ens podem perdre el lassi, una espècie de iougurt líquid que està de mort i refresca com mai. El que ens vam prendre a Jaipur és de rècord Guinness. Ai...

La paradeta de lassi de Jaipur. En vuuuull! Per cert, els gots de terrissa eren d'un sol ús.
Et bevies el lassi i el foties "a mar". Suposo que l'argila es recicla, perquè si no...

Uns jalebi deliciosos que ens vam prendre acabats de fer a Nova Delhi.
Calentons i sucosíssims... I dolcíssims!

Molts d’aquests plats, inclosos els dolços, es troben també a l’Índia. I a més a més, aquí mereixen menció una menció apart els pans, els masala i, en general, l'amplíssima oferta i la varietat d’oferta de cuina vegetariana.
Pels adeptes més fidels de la religió hinduista (i, és clar, pels jainistes), menjar carn és un enorme tabú: et podries estar menjant el teu besavi reencarnat!!! Per la qual cosa, a tots els productes alimentaris envasats indis hi ha una marca, una espècie de bandera del Japó. Si és de color verd, l'aliment és vegetarià (com diuen ells, "veg"); si és vermell, no és vegetarià (non veg). Per cert, es menja molt poca carn a l'Índia, però la que es menja és sobretot d'aviram (sobretot pollastre) i xai.
Com a curiositat, l'últim dia ens vam ficar en un McDonalds per fer un mos ràpid i fàcil i sort que ho vam fer, perquè ens vam adonar d'una cosa molt curiosa! No és que siguem McDonalderos, ni molt menys, però més o menys ja saps què t'hi trobaràs i és l'opció fàcil i ràpida. Doncs bé, ens va sobtar no veure cap "Big Mac" ni hamburgueses normals i corrents... Fins que vam caure que els hinduistes no poden menjar vedella (recordeu, les vaques sagrades!). I a sobre, com que hi ha tants musulmans a l'Índia, els comerços no ofereixen carn de porc gairebé enlloc. Per la qual cosa, els McDonald's indis tenen bàsicament hamburgueses de pollastre i peix, i amanides. Que bo!
Dels pans destaquem el chapati, el naan i el paratha. Qualsevol dels tres s’allunya de la nostra concepció de pa i s’assembla més a la pasta de crèpe, un burrito mexicà o un rotlle de primavera, per entendre’ns. Els paratha generalment són farcits i els de patata (aloo paratha) són una passada.
Una de les opcions més còmodes de l'Índia és la possibilitat de demanar una thali, que és una plata variada que porta pa i diversos tipus de curri. Per entendre'ns, és com demanar un "menú del dia". Ei, almenys no has de pensar i és baratíssim i deliciós!

Una típica thali amb dues o tres peces de pa chapati i quatre curris diferents

Els masala són allò que nosaltres anomenem curri o bàsicament "barreja d'espècies". Curiosament, a la Índia no parlen de curri, sinó de masala de diferents ingredients: de pèsols, de bolets, de verdures, de formatge (el seu formatge és molt suau, no té sabor i té una retirada al tofu japonès). D’arrossos destaquem el biryani, arròs fregit amb abundants verdures, molt saborós; i el pulao, més "soso", mínimament condimentat.
No ens oblidem de la cuina tandoori (per cert, el Termcat diu recentment que s'ha de dir "tenduri" en català). El tandoor (tendur, segons el Termcat) és un forn especial originari de la regió del Punjab i allà s'hi fan els pans naan i també el deliciós pollastre tenduri, que és potser el que s'ha fet més famós de la cuina índia fora de l'Índia. No vam menjar gaire cuina tenduri simplement perquè a les zones en què ens vam moure, lluny del Punjab, no n'hi havia gaire.

Arsenal d'espècies que vam dur-nos cap aquí per fer experiments. Tremoleu! (rialla malèfica)

Finalment, l’altre gran descobriment del viatge és el chai. Nosaltres que sempre ens hem fomut una mica dels teteros, convençuts que molts se’n fan per moda, perquè ara això de beure te és cool i fashion, ens hem tornat oficialment teteros (d’edició limitada a Darjeeling amb espècies). Ara bé, a casa el te es fa en una olla, amb aigua, llet, te, espècies i un colador. Entre 3 i 5 minuts a 90 graus i apa. Si no us molesta la manca de sofisticació, el proper cop que vingueu a casa us en fem un.

Una paradeta de chai, boníssim i baratíssim!
(i segur, perquè en ser bullit no té cap perill de bactèries)